Reflexions filosòfiques d'Adorno sobre Auschwitz, crítica al positivisme i a la indústria cultural

Quines reflexions filosòfiques es poden extreure després d'Auschwitz, segons Adorno?

Segons Adorno, Auschwitz demostra irrefutablement el fracàs de la cultura. Per molt que els nazis tinguessin coneixements en: filosofia, ciències i art, demostra que la cultura no ha arribat a cultivar la ment humana.

La filosofia no pot ser una teoria justificadora de la realitat existent. Adorno realitza una crítica a diversos temes filosòfics existents:

• Fenomenologia husserilina, perquè amb el seu descriptivisme fenomenològic fonamenta una acceptació acrítica de la realitat.
• Heidegger, a la seva manera d'absolutitzar la immanència.

A la filosofia d'Adorno existeix un impuls d'evitar el que és negatiu. Un imperatiu categòric que prescriu la necessitat d'organitzar altres formes de vida per tal que mai més es pugui arribar a repetir el que va succeir a Auschwitz. Es pot acceptar també un messianisme, una reconciliació a través de modalitats del socialisme.

Què critica Adorno del positivisme i la sociologia empírica?

La crítica d'Adorno tant al positivisme com a la sociologia empírica es fonamenta en l'excessiu 'fetitxisme' dels fets en ambdós àmbits.

CRÍTICA POSITIVISME

• El positivisme perquè parla d'una única realitat existent. Cadascú percep una realitat
• Els fets amb brut no tenen significat, descrivint i classificant no és suficient. S'han d'interpretar els fets.
• Els mètodes que s'utilitzen en sociologia per investigar no són neutrals, ja que tenen teories i supòsits previs.

Fas filosofia mentre investigues i fas ciència. Això s'ha d'incloure en l'àmbit de la sociologia. També critica als sociòlegs nord-americans que tendeixen a realitzar una perspectiva analític-sectorial dels fets, oblidant el context. Aquests sociòlegs perden el concepte de totalitat. En canvi, Adorno està a favor del concepte de totalitat. La totalitat a la qual es refereix Adorno no és estàtica, sinó que es va 'creant' en interacció amb les individualitats.

Què critica Adorno de la indústria cultural?

És un tema present en nombroses obres d'Adorno, encara que una en la qual és tractada amb més deteniment és a la 'Dialèctica de l'il·luminisme'.

Segons Adorno, la cultura és un instrument de manipulació i control en els individus. La indústria cultural genera una 'cultura de masses'. Les masses són les protagonistes no en el sentit de creadores, sinó en el sentit d'objecte dominant.

Els mitjans de comunicació no només transmeten ideologia, sinó que ells mateixos són ideologia amb independència dels continguts que transmeten. Cal tenir en compte les tècniques expressives utilitzades. La informació transmesa no pretén seguir l'imperatiu kantià, fer més lliures als ciutadans, sinó tot el contrari. Aquest tipus d'estratègies es troba en la publicitat, cinema i en general als mitjans de comunicació.

En el cinema no es busca que l'espectador pensi, sinó que s'identifiqui amb les realitats existents.

La diversió és una manera de fer oblidar el treball o recrear-lo, el que convingui. Sovint, si es pregunta què es busca en la diversió, sovint se'n diu 'no haver de pensar, i oblidar el sofriment'.

La publicitat és considerada per Adorno un atontament perfecte i programat de l'individu.

El sistema es perpetua gràcies a la massificació estupitzadora dels mitjans de comunicació, que converteixen.