La reforma agrària a la II República Espanyola

La reforma agrària

La qüestió agrària va ser un dels temes més polèmics de la II República: va provocar la desesperació d'uns, que lamentaven que el govern no actuara de forma més decidida per solucionar el problema; i la crispació d'altres, que acusaven els governants de voler canviar massa coses. En 1931, Espanya era encara un país bàsicament agrari. Les famílies camperoles eren més del 50 % del total de la població, però el sector es trobava molt endarrerit i necessitava importants reformes des de feia temps:

A Andalusia, Extremadura, La Manxa i part de Castella i Lleó predominaven els latifundis en mans d'uns quants terratinents. Es conreava una mínima part de la finca i la resta es deixava erma o es destinava a pastures per al bestiar. Aquesta pràctica agrícola feia que només es pogués oferir feina eventual a les famílies camperoles de la zona.

A la resta d'Espanya predominaven, contràriament, les explotacions petites (minifundisme), que no eren suficients per a les nombroses famílies que en depenien. En resum, la major part de la població agrària es trobava en una situació d'inseguretat laboral perquè moltes finques estaven deficientment explotades. Això volia dir jornals baixos i vida miserable. La conseqüència d'aquesta situació era la impossibilitat de consumir productes manufacturats, cosa que repercutia negativament en l'economia.

Els republicans d'esquerra ja eren conscients que el camp espanyol, sobretot les zones de latifundi, exigia una reforma agrària com havien fet els països més avançats d'Europa. Sabien que calia una redistribució de les grans finques mal explotades entre jornalers i pagesos per aconseguir una millora de la producció.

Però també sabien que una transformació econòmica toparia amb la més forta oposició dels grans propietaris. La Llei de reforma agrària, del setembre del 1932, permetia l'expropiació sense indemnització de les terres d'una part de la noblesa (Grandes de España), mentre que les cultivades de manera deficient, les arrendades sistemàticament o les que, podent ser regades, no ho eren, es podien expropiar indemnitzant-ne els propietaris. L'Instituto de Reforma Agraria (IRA) va encarregar-se d'aplicar la llei. Els resultats van ser escassos perquè es van expropiar moltes menys hectàrees de les previstes (entre el 1932 i el 1934 es van establir unes 12000 famílies).