Reforma Agrària i Industrialització a l'Espanya del Segle XIX

1. La Transformació Agrària Liberal al Segle XIX

1.1. La Consolidació de la Propietat Privada de la Terra

Es va emprendre una reforma agrària liberal, l'objectiu de la qual era l'alliberament de les terres de les traves que posava l'Antic Règim al desenvolupament de la propietat privada i de l'economia de mercat. Les mesures principals van ser:

• L'abolició dels senyorius i els drets jurisdiccionals.
• La desvinculació de la propietat privada.
• La desamortització de les terres en mans de l'Església i els ajuntaments.

La terra va passar a ser venuda i comprada lliurement.

1.2. Els Efectes de la Reforma Agrària

L'abolició dels senyorius i dels drets jurisdiccionals no va significar la pèrdua de drets sobre la terra per als antics senyors; la majoria els van convertir en propietat privada. Els llauradors aspiraven a accedir a les terres que cultivaven, però els tribunals, si no tenien contractes, no els donaven la terra. Donat això, es van convertir en treballadors assalariats.

La desvinculació de la terra i les desamortitzacions (la de Mendizábal, 1836, i la de Madoz, 1855) van permetre que milers de propietats sortissin al mercat i van comportar una modificació profunda de la propietat territorial.

Els mitjans i petits agricultors no compraven terres, perquè les compraven els que tenien més recursos. Per això, es considerava que la desamortització era una gran oportunitat perduda, però no es pot considerar com un fracàs total.

1.3. Els Límits del Creixement Agrari

La conseqüència més important de la reforma agrària liberal va ser l'augment de la rompuda de terres fins aleshores no cultivades. La major expansió de cultius es va produir en els cereals, que ocupaven el 80% dels cultius. En segon lloc, es trobava la vinya, que es va convertir en producte d'exportació. També van créixer la dacsa i la creïlla.

Per contra, la ramaderia ovina i de llana van patir un retrocés. Aquest fet va provocar l'augment de la cabanya porcina.

Endarreriment Tècnic i Productivitat

Les tècniques de cultiu van continuar endarrerides en relació amb les innovacions que s'estaven produint a Europa. El lent augment de la productivitat es va manifestar en dos extrems:

• Les petites propietats (minifundis): La producció era insuficient per a alimentar una família, de manera que tot s'utilitzava per a l'autoconsum i eliminava l'opció d'innovar o vendre'n al mercat.
• La gran propietat (latifundi): Tampoc va ajudar a millorar la productivitat. Aquests propietaris no volien invertir per a cultivar millor, sinó que volien obtenir beneficis fàcils. Això va provocar un conflicte camperol al llarg del segle XIX.

2. Demografia i Urbanització a l'Espanya del Segle XIX

2.1. El Creixement de la Població

Al segle XIX, la població espanyola va passar d'11,5 milions d'habitants (M h) el 1800 fins a 18,5 M h el 1900. Les causes més importants d'aquest increment van ser la desaparició de determinades epidèmies, la millora de la dieta i l'expansió d'alguns cultius com la dacsa i la creïlla.

Espanya mantenia els trets típics de la demografia antiga:

• La natalitat era la més alta.
• La mortalitat era molt superior a la mitjana europea, inclosa la mortalitat infantil.

L'esperança de vida l'any 1900 era de 34,8 anys, mentre que a França era de 45 anys. El manteniment d'una mortalitat elevada va ser a causa de les males condicions sanitàries i a l'impacte de les epidèmies. Una mala collita era suficient per a provocar una gran escassetat d'aliments que causava fam i desnutrició. Les epidèmies de còlera, tuberculosi i febre groga van ser les malalties més relacionades amb la manca d'higiene.

2.2. L'Èxode Rural i el Creixement Urbà

El procés d'urbanització espanyol va ser limitat com a conseqüència de la modesta transformació industrial i de l'endarreriment agrari, que obligava la major part de la població a produir aliments i a romandre al camp.

A partir del 1860, la població rural va iniciar un èxode lent que va comportar l'augment de la població urbana, especialment a les capitals provincials com Madrid i Barcelona. Els moviments migratoris no sempre van respondre a la demanda de treballadors a les ciutats, sinó que més aviat van ser deguts a factors d'expulsió del camp.

Els plans de reforma urbana (eixamples) van transformar les ciutats, comportant l'obertura d'avingudes i de carrers amples, la construcció d'estacions de ferrocarril, l'enllumenat públic de gas i la construcció del clavegueram, així com edificis més alts. Malgrat la urbanització creixent, la majoria de la població continuava sent rural.

2.3. Les Migracions Transoceàniques

Les escasses oportunitats d'ocupació van obligar molts espanyols a emigrar a ultramar, a causa de la baixa qualificació educativa i l'escassetat de transformacions en l'agricultura. Els principals focus d'emigració eren Galícia, Astúries, Cantàbria i Canàries, amb destinacions com Argentina, Mèxic, Cuba i Brasil.

3. La Industrialització Espanyola: Tèxtil i Siderúrgia

3.1. La Indústria Tèxtil Catalana

A Catalunya, a partir del 1770, s'havia iniciat una manufactura tèxtil incipient, les fàbriques d'indianes. Però el 1808, la Guerra del Francès va desarticular els mercats i en va frenar l'expansió. Després del conflicte, hi va haver un augment de la producció, i el mercat principal era l'interior. La indústria catalana era la punta de llança de la industrialització espanyola.

El Procés de Mecanització

El procés de mecanització del tèxtil català es va iniciar a partir del 1830, quan es van instal·lar les primeres màquines de vapor. Entre les causes de la ràpida mecanització de la filatura destaca l'escassetat relativa de mà d'obra i l'abundància de capitals, fruit de la repatriació de les colònies que s'acabaven d'independitzar. El procés de mecanització va suposar una disminució notable dels costos, la qual cosa va estimular una major demanda i la substitució de les peces de llana per les de cotó.

Consolidació i Limitacions de la Indústria Tèxtil

El desenvolupament de la indústria tèxtil va haver de fer front a tres limitacions molt importants:

1. L'escassetat de carbó: La mineria catalana era pobra i hi havia dificultats de transport per a proveir-se d'hulla asturiana, que no va arribar al port de Barcelona fins al 1892. Aquesta carestia va estimular la proliferació de colònies industrials situades a la vora dels rius per a aprofitar l'energia hidràulica.
2. La feblesa del mercat espanyol: Estava constituït bàsicament per classes camperoles amb poca capacitat adquisitiva, la qual cosa suposava una demanda minsa. Les indústries tèxtils (els «vapors») volien promulgar mesures proteccionistes per a afrontar la competència dels teixits estrangers.
3. Interrupcions: La fase de creixement del sector tèxtil, iniciada amb la mecanització, només es va veure interrompuda durant la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865), coneguda com la «Fam del Cotó».

La consolidació es va produir perquè el creixement de la indústria cotonera va aconseguir desplaçar la indústria tèxtil no cotonera tradicional dispersa pel conjunt d'Espanya, ja que era de més qualitat i més barata.

3.2. La Indústria Siderúrgica

Aquest sector va estar molt lligat al desenvolupament de la mineria del ferro i del carbó.

Les Primeres Siderúrgies

Els primers intents de crear una siderúrgia moderna van tenir lloc a Andalusia. La producció siderúrgica andalusa va durar 30 anys, però va fracassar per l'ús de carbons vegetals davant de la dificultat per a adquirir carbó de coc.