Reformes, indústria i ferrocarril a Espanya (segle XIX)

Reforma agrària liberal a Espanya i a Catalunya

A Espanya, el procés de reforma agrària liberal es va produir al llarg de la primera meitat del segle XIX a través de l'abolició dels senyorius i dels drets jurisdiccionals, i també mitjançant la desamortització de la major part de les terres pertanyents a l'Església i als ajuntaments.

Aquestes reformes van consolidar la propietat privada i van transformar la terra en una mercaderia que es podia comprar o vendre lliurement, però no van complir les expectatives de dur a terme una reforma agrària profunda perquè, en general, els compradors no van ser els qui cultivaven les terres.

Aquest procés de privatització va posar una bona part de la terra de cultiu en mans d'individus que defensaven el règim liberal i que, per obtenir beneficis més grans, van invertir per incrementar la producció agrícola, destinada cada vegada més al mercat i no al consum familiar.

Tanmateix, aquesta expansió es va aconseguir sense millorar significativament les tècniques ni els sistemes de producció, que van continuar endarrerits respecte a les innovacions que s'estaven imposant als països més avançats d'Europa.

A Catalunya, les peculiaritats respecte a les formes de propietat agrícola i als contractes de conreu estaven determinades per l'ús de contractes de llarga durada, que permetien al pagès apropiar-se d'una bona part del producte. Els tipus de contractes eren els següents:

• Arrendament: cessió temporal de la terra a un pagès a canvi d'una quantitat de diners anual.
• Parceria: cessió temporal de la terra a canvi d'una renda anual en forma de productes o fruits.
• Masoveria: conreu de la terra d'una finca per part d'un pagès a canvi d'ocupar-se de l'explotació i de viure-hi.
• Rabassa morta: cessió d'una parcel·la per plantar-hi vinyes.

Evolució demogràfica d’Espanya al segle XIX

A Espanya la població va augmentar durant el segle XIX: va passar d'uns 10,5 milions el 1797 a 18,5 milions el 1900. Aquest creixement va ser conseqüència de diversos factors:

• La desaparició d'algunes epidèmies.
• La millora de l'alimentació.
• L'expansió d'alguns cultius (panís, patata...).

Malgrat l'augment de la població, la taxa de creixement va ser inferior a la de la major part dels països europeus a causa de:

• Una taxa de mortalitat més elevada, especialment la infantil.
• Una esperança de vida inferior (d'uns 35 anys davant dels 45 de França i la Gran Bretanya).

Els moviments migratoris principals del segle XIX a Espanya van ser:

• Migracions interiors: cap al voltant de 1860 es va iniciar l'èxode rural cap a les poblacions urbanes, on es concentrava l'activitat industrial.
• Migracions transoceàniques: a les últimes dècades del segle XIX va començar l'emigració a ultramar, en especial cap a Amèrica Llatina. Els focus d'emigració principals van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i les Canàries, zones amb poques oportunitats de treball al camp.

Industrialització de Catalunya: procés i obstacles

A Catalunya es va desenvolupar especialment el sector tèxtil. En una primera etapa, la indústria tèxtil es va concentrar al litoral, a prop dels ports on arribava el carbó necessari per fer funcionar la maquinària de vapor.

La manca de carbó suficient per abastir la indústria catalana i l'elevat preu de les importacions de combustibles es va resoldre mitigant l'ús de vapor amb l'energia hidràulica: es van instal·lar filatures i centres de producció tèxtil a les conques fluvials (Ter, Llobregat, Cardener, etc.).

En aquestes àrees van proliferar les colònies, establiments industrials on es concentraven filatures i telers, juntament amb els habitatges dels treballadors.

Consolidació de la siderúrgia i obstacles

La siderúrgia espanyola es va centrar principalment a subministrar matèries primeres a la indústria estrangera, de manera que no va constituir un motor pròpiament nacional de desenvolupament, i el seu impacte econòmic sobre el país es va veure limitat.

La producció siderúrgica es va iniciar a Màlaga a mitjans del segle XIX, però les dificultats per proveir-se de mineral i el descobriment de jaciments a Astúries van fer que la producció es traslladés a la regió asturiana, principal centre siderúrgic del país entre 1864 i 1879.

A les dues darreres dècades del segle XIX la siderúrgia es va desenvolupar amb força al País Basc, afavorida per la bona qualitat del mineral basc i pel transport marítim entre Bilbao i els ports britànics.

El desenvolupament de la indústria espanyola es va veure obstaculitzat per diversos factors:

• L'escassa capacitat de compra de la majoria dels consumidors, que va comportar una demanda reduïda i va configurar un mercat interior incapaç d'assumir una producció industrial rellevant.
• L'escassetat de fonts d'energia a causa de la manca de cursos d'aigua per obtenir energia hidràulica o de la baixa qualitat del carbó mineral.
• La distància geogràfica d'Espanya respecte al nucli central d'industrialització europeu.
• La gran quantitat de recursos absorbida per la Hisenda pública, fet que va encarir el finançament de les empreses.

D'altra banda, la siderúrgia va haver de fer front a l'escassetat i al baix poder calorífic del carbó asturià.

Construcció del ferrocarril: finalitats i problemes

La construcció d'una àmplia xarxa ferroviària es va impulsar després d'aprovar la Llei General de Ferrocarrils (juny de 1855), amb l'objectiu de reduir el cost del transport de mercaderies i passatgers, augmentar la velocitat en els desplaçaments i articular un mercat interior.

Aquesta llei va obrir una etapa d'intensa construcció; entre 1856 i 1865 es van arribar a fer uns 4.500 km de vies.

Entre els principals problemes als quals es va haver d'enfrontar la xarxa ferroviària hi ha:

• La crisi financera de 1866, que va provocar l'enfonsament de les accions relacionades amb el ferrocarril en borsa i la paralització de les obres, reemprades el període 1876-1885.
• La dependència de la protecció estatal: sovint es van planificar traçats que depenien més de les subvencions que de la viabilitat econòmica.
• Les grans inversions van afavorir l'entrada de capitals estrangers, especialment francesos.
• La decisió d'adoptar una amplada de via diferent de la majoria d'Europa (l'anomenat ample ibèric) va dificultar els intercanvis ferroviaris amb altres països.
• La normativa que autoritzava importar lliures d'aranzels tots els materials necessaris per a la construcció va frenar l'augment de la demanda sobre el sector siderúrgic i de maquinària nacional.

Malgrat aquests obstacles, la construcció de la xarxa ferroviària va afavorir l'articulació del mercat interior espanyol, ja que va abaratir els costos i els temps de transport de persones, matèries primeres i productes, i va establir connexions entre centres de producció i àrees urbanes.