Reformes legislatives i la mort del dictador Franco
Clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,26 KB
Les reformes legislatives:
LLEI DE PREMSA (1966): Perseguia augmentar la tolerància i la permissivitat amb la censura prèvia i permetia la publicació de noves revistes periòdiques i de llibres que fins aleshores havien estat prohibits però fixava un sistema de multes i suspensions per penalitzar les publicacions que superessin el marge de tolerància de la llei.
LLEI DE LA SEGURETAT SOCIAL (1967): Va ampliar els mecanismes de cobertura social amb càrrec a l’Estat (assegurança de malaltia, vellesa, viduïtat...). Així es va iniciar la construcció de l’Estat del benestar.
LLEI DE SUCCESSIÓ (1969): Va designar com a successor amb títol de Príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó. Aquest nomenament va significar un agreujament de les tensions entre tecnòcrates i falangistes. Aquests segons contraris a Joan Carles.
La mort del dictador:
La malaltia de Franco es va anar agreujant durant els anys 1974 i 1975. Amb el dictador sense poder exercir les seves funcions, el govern va haver de plantar cara a un nou focus desestabilitzador, el conflicte del Sàhara. Aquest territori, ric en fosfats, era cobejat pels països veïns (Algèria, Mauritània i el Marroc). L’any 1973 els sahrauís havien creat el Front Polisario, una nacionalista que lluitava per la independència. Espanya va optar per acceptar-ne la descolonització i va acceptar un referèndum d’autodeterminació del territori.
El rei Hassan II del Marroc, va organitzar, l’octubre del 1975, la Marxa Verda, una invasió pacífica del territori sahrauí que va mobilitzar desenes de milers de civils. Davant el perill d’un conflicte bèl·lic amb el Marroc, Espanya va optar per claudicar. El 14 de novembre es va signar l’Acord de Madrid, que suposava el lliurament del Sàhara al Marroc i a Mauritània. L’abandonament d’Espanya va iniciar un conflicte encara no resolt entre el Marroc i el Polisario, que va proclamar la República Àrab Sahrauí.
Franco va morir el 20 de novembre de 1975. Darrere seu deixava un règim anacrònic i en una crisi profunda. La pretensió que el dictador tenia el futur d’Espanya “atado y bienatado” va acabar sent una il·lusió sense fonament.