Reformisme i Immobilisme durant el Franquisme Tardà

Reformisme Franquista i Immobilisme

En aquest context de transformació econòmica i social, el franquisme va intentar modernitzar la seva estructura política per mitjà d'una obertura que no presentava canvis democràtics i d'una reforma de les seves institucions que li permetessin augmentar el consens social i assegurar-ne la continuïtat.

El Govern dels Tecnòcrates

L'obertura a l'exterior, el desenvolupament econòmic i la transformació radical de la societat van dur el govern a emprendre un seguit de reformes polítiques per tal d'emmascarar alguns dels aspectes més dictatorials del franquisme. L'ascensió política de l'almirall Carrero Blanco va significar el reforçament dels tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei al si del govern i la marginació de les famílies tradicionals del règim (falangistes, militars i catòlics). Els governs successius a partir del 1962 van incorporar nous ministres de la línia tecnocràtica, com Alberto Ullastres i Laureano López Rodó, i joves falangistes de la línia reformista, com Manuel Fraga Iribarne, que va ocupar la cartera d'Informació i Turisme. L'objectiu d'aquests governs es va orientar cap a una renovació política que impliqués la modernització de l'administració, la legislació i les institucions del règim. El seu programa se centrava en el convenciment que la prosperitat econòmica de la població enfortiria la pau social i supliria la manca de llibertats i de participació política de la societat espanyola.

Les Reformes Legislatives

• Llei de Llibertat Religiosa (1967): Va reconèixer la igualtat de totes les religions i la llibertat de practicar-les.
• Llei de Representació Familiar (1967): Va permetre l'elecció dels 108 procuradors que componien el terç familiar.
• Llei de Convenis Col·lectius (modificació, 1967): Es va modificar el marc de les relacions laborals. En el marc del sindicalisme vertical es permetia negociar els salaris i les condicions laborals entre empresaris i obrers.

Les Relacions Internacionals

L'any 1962 Espanya va sol·licitar l'ingrés a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), però li va ser negat perquè els estatuts especificaven que només hi podien ser admesos els estats amb règims democràtics. L'any 1970 va aconseguir de signar-hi un acord preferencial que va permetre reduir de manera considerable els aranzels i va afavorir les exportacions industrials espanyoles.

Espanya va participar en el procés de descolonització africà:

• 1956: França pacta amb el rei del Marroc el reconeixement de la independència de la zona francesa del protectorat francoespanyol. Espanya es veu obligada a retirar-se del Marroc.
• 1968: Sota la pressió dels nacionalistes equatoguineans i de les Nacions Unides, es va concedir la independència a Guinea Equatorial.
• 1969: Es va cedir al Marroc el territori d'Ifni.

De l'antic imperi espanyol a Àfrica només en restava el Sàhara Occidental, que es va mantenir fins al 1975.

El Triomf de l'Immobilisme

Les dissensions entre els reformistes i els immobilistes al si del govern van esclatar públicament l'any 1969 arran del que s'ha anomenat escàndol Matesa, una empresa de maquinària tèxtil connectada amb l'entorn de l'Opus Dei. Aquesta empresa va protagonitzar un frau financer relacionat amb l'exportació de maquinària tèxtil i les denúncies per corrupció van implicar alguns alts càrrecs del règim. L'afer va ser difós per la premsa i els sectors més immobilistes del govern van culpar l'obertura informativa propiciada per la Llei de Premsa d'haver contribuït a una campanya de desprestigi. El cas Matesa va tenir repercussions polítiques importants perquè va provocar l'expulsió dels sectors més tecnòcrates del govern, que també eren considerats responsables de l'augment de la contestació social. El vicepresident del nou govern, l'almirall Carrero Blanco, va defensar la necessitat d'endurir la política interna del règim modificant en sentit restrictiu la Llei de Premsa i augmentant la repressió. D'aquesta manera alguns delictes van tornar a ser considerats rebel·lió militar i l'Estat d'Excepció (1969 i 1970) va esdevenir un recurs freqüent, amb la qual cosa van augmentar les detencions i la violència policial. El Consell de Guerra de Burgos (1970), amb la petició del fiscal de sis penes de mort contra militants d'ETA, va provocar àmplies protestes populars i una campanya internacional en demanda de l'indult dels condemnats. En aquest context les tensions internes, centrades en la continuïtat del règim després de Franco, es van decantar a favor de les posicions immobilistes avalades per Carrero Blanco i pel dictador mateix. Així, el nou projecte de Llei d'Associacions Polítiques, que havia de permetre les associacions dins de les diferents tendències del règim, va ser paralitzat, i la nova Llei Sindical (1971) va ser només un recull de les normes ja vigents que no feia sinó consolidar l'estructura del sindicalisme vertical.