Registres Lingüístics i Competència Comunicativa

Varietats no formals

Característiques del registre vulgar

• A més d'usar un llenguatge poc elaborat, usa elements lingüístics considerats vulgars.
• Gran grau d'incorreccions, s'aparta de la norma lingüística i de la social.
• Vinculat amb el registre col·loquial, hi abunden els vulgarismes.

Característiques del registre col·loquial

• Subjectivitat dels parlants. Relacions personalitzades entre els interlocutors sense solemnitat ni formalitat.
• Grau de formalitat baix.
• És un registre oral.
• Hi ha interacció durant l'emissió del text. L'emissor pot comprovar la reacció del receptor i modificar el seu discurs.
• Els interlocutors es troben presents al mateix lloc i al mateix moment. El telèfon n'és una excepció.
• És un tipus de text poc elaborat, espontani, que s'ajuda dels codis no verbals: gestos, mans…
• Estructures sintàctiques simples.
• Lèxic poc formal: onomatopeies, frases fetes, expressions…

Les varietats formals

Característiques del registre estàndard

• És un registre definit i generalitzat.
• Es diferencia tant dels usos vulgars com dels registres especialitzats, però sobretot es diferencia del col·loquial perquè té un cert grau de formalitat.
• Té una finalitat utilitària.
• És el registre que usen els mitjans de comunicació.
• Està basat en la norma gramatical.

Característiques del registre culte-literari

• Descriu una realitat inventada per l'autor.
• S'adreça a un receptor desconegut i universal.
• Té el màxim grau d'elaboració formal.
• Té com a intenció cridar l'atenció sobre el text mateix (el missatge).
• Elabora estèticament el llenguatge.
• És producte d'un context i d'una tradició cultural.

Característiques del registre cientificotècnic

• És clar, precís (tendeix a la denotació).
• Fuig de les figures estilístiques.
• Els termes que utilitza han de ser biunívocs: cada concepte ha de tenir un únic significat.
• En algunes disciplines usa signes propis (matemàtiques, química…).
• Hi ha abundància de tecnicismes i neologismes.
• Evita els períodes oracionals llargs que dificulten la comprensió dels textos.

La competència comunicativa

Entenem per competència comunicativa el conjunt de coneixements, capacitats i actituds necessaris per a la recepció, interpretació i producció d'un discurs a través de diferents canals, i que facilita i promou les relacions interpersonals, la formació integral de l'individu i la mobilitat.

La competència comunicativa inclou els components següents: el lingüístic, el sociolingüístic i el pragmàtic. Cada un d'aquests components inclou, especialment, coneixements, habilitats i saber fer.

La competència lingüística fa referència al domini del codi; inclou els coneixements i les habilitats lèxiques, fonètiques i sintàctiques, i altres dimensions de la llengua com a sistema, independentment del valor sociolingüístic de les seves variants i de les funcions pragmàtiques de les seves realitzacions.

La competència sociolingüística fa referència a les condicions socioculturals en l'ús de la llengua; a la capacitat d'una persona per a produir i entendre adequadament expressions lingüístiques en diferents contextos d'ús, en els quals es donen variables en funció de la relació que hi ha entre els interlocutors, les intencions comunicatives en aquest cas concret i les normes i les convencions d'interacció que ho regulen.

Per últim, la competència pragmàtica està relacionada amb la utilització funcional dels recursos lingüístics (producció de funcions lingüístiques; d'actes de parla, domini de pressuposicions i implícits) en situacions d'intercanvis comunicatius. La competència pragmàtica inclou la competència discursiva, la qual fa referència al domini de les regles per a l'elaboració del discurs. S'ocupa de la coherència, cohesió, organització del text, etc.