Regnat d'Amadeu I i la Primera República Espanyola

Regnat d'Amadeu I (1871-1873)

Partint del fet que la Constitució de 1869 defensava l'estat espanyol com a monarquia parlamentària, es va ordenar buscar un nou rei.

El general Prim va ser l'encarregat de gestionar aquesta elecció, que finalment va recaure en Amadeu de Savoia, un home amb una concepció democràtica de la monarquia i que pertanyia a la dinastia italiana. El nou monarca va ser proposat a les Corts el novembre de 1870 i hi va obtenir una majoria.

Amadeu I va arribar a Espanya tres dies després de l'assassinat del general Prim, i això va augmentar la seva inquietud sobre el seu regnat.

Des del primer moment del seu regnat es van fer evidents les dificultats de la nova monarquia: no va aconseguir l'acceptació de les classes populars; l'aristocràcia isabelina no va acceptar el nou rei, li va fer el buit i es va decantar en favor de la Restauració dels Borbó. També hi va haver una part de l'exèrcit que no va expressar la seva fidelitat al nou monarca. Finalment, els carlins el van considerar il·legítim i van passar de l'oposició política a la lluita armada.

Serrano va presidir el primer govern de la monarquia. El nou Partit Constitucional va agrupar els progressistes més conservadors i membres de la Unión Liberal, que consideraven que la Revolució havia anat massa enllà i creien que la monarquia necessitava incorporar els sectors moderats. El Partit Radical cercava un desenvolupament més democràtic.

La lluita entre radicals i constitucionals va provocar una gran inestabilitat: en dos anys es van formar sis governs i es van convocar tres eleccions.

La crisi política va afeblir la monarquia, perquè va limitar el seu suport als radicals, va augmentar les dificultats per donar resposta eficaç als problemes del país i per fer front a uns moviments d'oposició molt radicalitzats.

Els conservadors van deixar de participar en les eleccions el 1872 i van organitzar la Restauració dels Borbó. Van tenir el suport de l'Església i de les elits burgeses oposades a propostes com ara l'abolició de l'esclavitud o el lliurecanvisme, i cada vegada més alarmades pel creixement de l'obrerisme i del republicanisme a l'empara del sistema democràtic.

Els carlins van abandonar el sistema i van iniciar una altra guerra en defensa del tron del pretendent Carles VII, de la tradició, els furs i el catolicisme.

A Cuba, la insurrecció iniciada el 1868 es va ampliar fins a esdevenir una guerra colonial. El conflicte va ser dirigit per un sector de propietaris criolls.

Finalment, hi va haver revoltes i protestes dels sectors populars, descontents amb unes reformes que consideraven insuficients. Amadeu de Savoia va renunciar al tron el 10 de febrer de 1873 després de rebutjar els militars que l'incitaven a desobeir el govern.

La Primera República Espanyola (1873-1874)

La renúncia al tron d'Amadeu de Savoia va produir una situació nova; es va optar per trobar una solució que evités un buit de poder. Pi i Maragall va prendre la iniciativa i va proposar la proclamació de la República.

Els monàrquics veien la nova República com una sortida d'emergència.

Les noves Corts es van obrir l'1 de juny i es va formar un nou govern presidit per Pi i Maragall, que tenia com a lema “ordre i progrés” i l'objectiu d'elaborar un nou projecte de Constitució. Aquest establia la sobirania popular amb sufragi universal masculí i unes Corts bicamerals amb un Congrés i un Senat; declarava la llibertat de culte i la separació de l'Església i l'Estat.

El canvi més radical afectava l'estructura de l'Estat. Definia la República Federal i establia que la Nació Espanyola estava constituïda per disset estats. Organitzava el poder a nivell dels municipis, dels estats regionals i de l'Estat federal. Cadascun dels estats regionals regulava els poders i tenia una àmplia autonomia econòmica. El text trencava el model centralista tradicional, però la Constitució no va arribar a ser aprovada.

La proclamació de la República havia accelerat i revifat el conflicte carlí, que va passar de l'enfrontament amb unes quantes partides armades a un veritable front obert, amb un exèrcit autèntic i amb el domini de diferents territoris tradicionalment carlins.

La guerra a Cuba continuava estenent-se i la República va ser incapaç de frenar-la.

La sublevació cantonal va ser el conflicte més greu i el que va provocar la situació de crisi més gran per al govern. El cantonalisme era un fenomen complex en el qual es mesclaven les aspiracions autonomistes. La proclamació de cantons independents va ser la conseqüència d'aplicar de manera radical i directa l'estructura federal des de baix, impulsada pel desig d'avançar en les reformes socials i de satisfer les aspiracions populars.

En aquesta revolta social confluïen els intransigents, els internacionalistes i els sectors populars. L'eclosió del cantonalisme procedia, en definitiva, de la decepció per l'escàs desenvolupament de la República i el seu abast social massa limitat.

El president Pi i Maragall es va oposar a sufocar la revolta per les armes i va dimitir. El va substituir Nicolás Salmerón, que va iniciar una acció militar contra el moviment cantonalista, que va ser sufocat ràpidament, amb l'excepció de Cartagena, on va durar fins al gener de 1874.

Salmerón va dimitir el setembre en negar-se a signar la pena de mort per a dos cantonalistes. El va succeir Emilio Castelar, republicà unitari de caràcter conservador que va aconseguir plens poders de les Corts i va governar per decret.

La derrota de Castelar obria la porta a un nou govern federal. Aquesta possibilitat va precipitar el cop d'estat del general Pavía, amb forces de la Guàrdia Civil. Es va imposar sense trobar resistència política ni popular. El poder va passar a una coalició d'unionistes i progressistes, encapçalada pel general Serrano, que va imposar un règim autoritari i va dissoldre les Corts. El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez Campos encapçalava un pronunciament a Sagunt que proclamava rei d'Espanya Alfons XII. Era el començament de la Restauració.