La relació causa-efecte segons Hume i la seva influència en la història

Clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 3,63 KB

Creieu que Hume té raó quan defensa que tota la nostra creença en la història es basa en la inferència de la causa a l’efecte

L’únic que conec directament és el present. Però no només l’instant, sinó les relacions que es produeixen entre les diverses percepcions que captem al llarg de les nostres vides. Segons Hume, és aquesta experiència acumulada el que ens permet imaginar possibles històries passades. Però el que Hume no té en compte és el paper de la creativitat imaginativa a l’hora de plantejar hipòtesis explicatives. Cal també una imaginació genial per proposar les seves hipòtesis sobre la selecció natural i l’adaptació al medi. La imaginació, naturalment, és subjectiva. Però l’objectivitat científica queda salvaguardada per l’exigència d’una validació empírica de les hipòtesis. Per tant, l’explicació científica és la resultant de la combinació d’imaginació creativa i de rigor experimental.

La relació causa-efecte, tal com l’entén Hume, prové de l’acumulació d’experiències (hàbit) sobre la conjunció constant de dues percepcions (la causa i l’efecte). Això, tal com hem dit, no funciona exactament així.

Ara bé, el que és indubtable és que qualsevol explicació sobre la naturalesa es basa en el principi de causalitat. Tal com hem vist, Hume el defineix com la convicció que la naturalesa manté la regularitat, de tal manera que podem creure que causes similars produiran sempre efectes similars. Així, coneguts els efectes, podem inferir quines en són les causes remotes.

Dos autors que a pesar de ser il·lustrats (S. XVIII) guarden unes diferències molt notables entre sí. HUME empirista KANT idealista Hume busca trobar una ciència per a l'home, una ciència útil basada en l'experiència. Actualitat: No obstant això, Kant pensa que una acció moral no depèn del fi o propòsit a aconseguir, sinó de la màxima, mòbil o intenció que inspira, sempre que aquesta intenció coincideixi amb el deure. Categòrics: fes A sempre Per Kant és la principal virtut de l'ésser humà, mentre que per a Hume, en canvi, té un paper auxiliar. La moral: No obstant això, per a Kant una veritable ètica formal, que és com ell pensa que hauria de ser, només pot ser universal i racional, i per això ha de ser autònoma i els seus imperatius, categòrics. El comportament: La filosofia kantiana té avui en dia un nivell destacat, sobretot en el pla de la concepció que Kant té del món. En Kant, es basa en una ètica formal i racional. Comparació de l'ètica entre HUME I KANT. La raó: Hume pensava que la raó no podia ser fonament dels nostres judicis morals, sinó que ho seria de l'experiència. Per a Hume, el nostre comportament es regeix segons uns judicis morals basats en els sentiments. Per a Kant, de forma similar a l'altre autor esmentat, els principis pràctics que guien la nostra conducta són les màximes (principis subjectius) i els imperatius (principis objectius) Hume, amb el seu emotivisme moral, considera la moral subjectiva i individual. Kant, la considera objectiva i universal. En Hume, la moral es basa en una ètica material essent aquesta a posteriori i empírica. Rebutja els intents de basar l'ètica en la raó. Comportament: manera de procedir que tenen les persones. A partir d'ell seguim una moral o una altra. Hipotètics: si vols A, fes B L'ètica de Kant es limita a assenyalar com hem d'actuar sempre, independentment de quina sigui l'acció, sent la moral possible a causa de tres postulats: llibertat, immortalitat de l'ànima i existència de Déu. culminació de la moral

Entradas relacionadas: