Relació Família-Escola i Lleis Educatives a Espanya

La relació entre mestres i famílies: 5 visions tradicionals

Segons la visió tradicional de Jordi i l'Antoni, que encara és present, la relació entre l'escola i les famílies s'estructura en cinc pensaments:

1. L'escola pertany als mestres. Molts docents consideren que els nens hi són de pas i que els pares es desentenen dels fills en deixar-los a l'escola. Des d'aquesta perspectiva, les famílies no són una part integrant del centre, sinó clients o usuaris. En canvi, les famílies més instruïdes es preocupen per l'educació dels seus fills, els consideren seus i veuen l'escola com un instrument en el qual volen intervenir activament.
2. Culpabilització de les famílies. Els mestres tendeixen a atribuir els problemes dels alumnes a les seves famílies. Tot i que la influència dels pares és molt important, els nens no en tenen cap culpa, i la funció de l'escola és precisament corregir aquestes situacions, no deixar les coses com estan.
3. Els pares no saben educar. Molts mestres afirmen que pares i mares han "tirat la tovallola". No obstant això, actualment les famílies estan més preocupades que mai per l'educació. Hi ha tres models de relació entre mestres i pares:
   • El model de l'expert: El mestre se situa en una posició de superioritat.
   • El model del trasplantament: Els mestres creuen que el mètode educatiu de l'escola és superior i més científic, partint del supòsit que les famílies no saben com educar.
   • El model democràtic: S'entén que els fills són dels pares i que ells són els principals responsables del seu creixement. L'escola hi col·labora, però la responsabilitat primera recau en les famílies, que eduquen a casa seva de la manera que consideren millor.
4. L'escola no pot assumir-ho tot. Els mestres es queixen que els pares ho demanen tot, però és una evidència que l'escola existeix per atendre les demandes de la societat, i la societat està formada per les famílies.
5. Manca de valoració dels mestres. Molts docents critiquen que no són prou valorats i que els pares parlen malament d'ells davant dels fills. Malgrat això, diversos estudis revelen que actualment moltes famílies valoren positivament els mestres, especialment els dels seus fills.

Cronologia de les lleis educatives a Espanya i Catalunya

1970: Llei General d’Educació (LGE)

Durant la dictadura, Espanya passava de ser un país pobre a un d'industrialitzat, però tenia un sistema educatiu deficient. La pressió del govern va ser molt forta perquè el país es modernitzés i el sistema educatiu servís per preparar mà d'obra per a la indústria.

Aquesta llei va marcar un abans i un després: era una llei homologable i moderna. L'educació va passar a ser obligatòria fins als 14 anys i estava molt inspirada en els models tecnològics i els principals sistemes educatius europeus.

1975: Mort de Franco

Amb la mort del dictador, el règim va començar a debilitar-se i es va iniciar el camí cap a la democràcia.

1978: Aprovació de la Constitució

La nova Constitució democràtica estableix que Espanya es dividirà en 17 comunitats autònomes, les quals tindran competències en matèria educativa. El poder es repartirà entre el govern central i els governs autonòmics.

1979: Traspàs de competències a Catalunya

El govern de la Generalitat es fa càrrec de tot el sistema educatiu de Catalunya i s'implanta l'ensenyament en català.

1982: Victòria del PSOE

A les terceres eleccions democràtiques, el PSOE va guanyar, generant incertesa en alguns sectors per ser un partit prohibit durant el franquisme. El PSOE va governar durant 14 anys seguits, fins al 1996. Una de les seves prioritats va ser modernitzar l'educació, optant per una estratègia basada en l'experimentació prèvia abans de legislar.

El paper de Cèsar Coll

El Departament d’Educació va reclutar l'expert Cèsar Coll perquè liderés l'experimentació sobre el funcionament dels centres educatius.

1985: Llei Orgànica del Dret a l'Educació (LODE)

Aquesta llei se centra en dos aspectes clau:

• Estableix l'existència d'escoles públiques, privades i privades concertades.
• Defineix que l'educació ha de ser participada per tota la comunitat educativa, motiu pel qual cada centre ha de tenir un consell escolar.

1990: Llei d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE)

Coneguda com "la reforma", aquesta llei va canviar profundament el sistema educatiu. Va ser una llei amb una forta influència catalana, i un dels seus impulsors va ser Cèsar Coll. La LOGSE va tenir un ampli suport polític, amb l'única excepció del Partit Popular (PP).

1995: LOPEGCE

La Llei Orgànica de la Participació, l'Avaluació i el Govern dels Centres Educatius se centrava en la regulació dels equips directius.

1996: Victòria del PP

El PP guanya les eleccions. Com a únic partit que no havia donat suport a la LOGSE, va anunciar la seva intenció de substituir-la per una nova llei quan tingués majoria absoluta.

2002: Llei Orgànica de Qualitat de l'Educació (LOCE)

Aquesta llei, impulsada pel PP, s'assemblava a la futura LOMCE, però la seva aplicació va ser tan limitada que el seu impacte va ser pràcticament nul.

2004: Canvi de govern

El Partit Popular perd les eleccions, la qual cosa frena definitivament l'aplicació de la LOCE.

2006: Llei Orgànica d'Educació (LOE)

El nou govern socialista aprova la LOE per substituir la legislació anterior.

2009: Llei d'Educació de Catalunya (LEC)

Catalunya desenvolupa el seu propi marc normatiu amb l'aprovació de la LEC, adaptant el sistema a les seves competències.