La Religió i l'Art al Món Antic: Simbolisme i Temples Sagrats

La religió com a cultura en el món antic

Anomenem món antic un període extens de la nostra història i se'ns presenten diverses dificultats a l'hora d'apropar-nos al seu estudi: la seva extensió geogràfica, les diferents cultures que s'han desenvolupat al llarg del temps i que mantenen les seves pròpies manifestacions, el període extens des de la prehistòria i els primers imperis agraris d'Egipte i Mesopotàmia, la diversitat de tècniques, funcionalitats, símbols i, en definitiva, la varietat de cultures del període i territoris. També convé recordar que s'han perdut les manifestacions artístiques de les societats prehistòriques i protohistòriques que utilitzaven materials no perdurables en el temps o les creades sense suport material (dansa, música, expressió oral).¹

A tot això cal afegir la dificultat en establir una definició concreta de què és l'art, quins criteris seguim a l'hora de classificar un objecte, o situar una imatge, o una construcció, com també establir quines relacions existeixen entre les estructures de poder i les manifestacions artístiques.

Tanmateix, observem que els individus que formen una societat interactuen d'acord amb una manera de fer, a una cultura. Aquest fer dona lloc a l'existència de funcions religioses, estrats socials i estratificació com apunta A. de Waal². Però l'individu és capaç de pensar, actuar amb individualitat, i constituir-se com a entitat independent de la seva cultura i de la seva societat. D'aquesta manera es produeixen els canvis socials i també culturals. Dins de la capacitat de reflexió de l'home existeix la possibilitat de transcendir el seu entorn físic a través de la simbolització. Los seres humanos no necesitan experiencia física para adquirir conocimientos de algo³ i aquest fet li permet interactuar amb allò que perceben i a allò que li donen un poder sobrenatural. Segons E. Durkheim (1961:52)⁴, l'home classifica les coses en dues categories oposades: allò sagrat i allò profà. D'allò que és sagrat i que conforma un conjunt de doctrines, rituals i fins i tot costums, neix el concepte de religió, generalment associat a l'activitat d'éssers sobrenaturals, i justificació de valors, institucions i creences.

La religió com a motor de creació artística

Amb l'arquitectura, l'home també s'apropa a allò diví. D'alguna manera, recrea el mite⁵ creant un espai on, com diu Mircea Eliade, entendrem el mite com a tradició sagrada, revelació primordial i model exemplar⁶ i que, suposadament, dona explicació a l'origen o gènesi del món i de l'home. Els mites ens permeten recrear amb una narració l'actuació d'allò sobrenatural en el món. En principi, mythos i logos no eren mots oposats. Eliade ens comenta que l'estudi del mite designa una història veritable, d'inapreciable valor perquè és sagrada, exemplar i significativa. No obstant això, la història posterior donarà una mirada diferent al plantejament de la història i als plantejaments dels fets. Heròdot comença a distanciar-se del mite i a atribuir la tradició i les llegendes als poetes. Als grecs de l'època els preocupa viure i actuar d'acord amb una orientació en el seu món; el coneixement el vincularen a l'acció. Els temples, les tombes... les construccions religioses, en definitiva, tenen un sentit simbòlic amb la qual es vol explicar i representar: la perfecció del món i la seva transcendència.

Elements i simbolisme arquitectònic

Els elements arquitectònics també tenen el seu simbolisme, incloent-hi l'orientació, el lloc on s'ubiquen, la planta, la verticalitat, l'horitzontalitat, etc.

Es construeixen en llocs on s'han practicat ritus i cultes primitius que pressuposen un estat de força natural en el lloc triat.

Simbolisme de l'orientació

• L'orientació cap a l'est simbolitza el començament del dia, el naixement del sol, l'inici i font de la vida.
• L'orientació oest-est simbolitza el pas de l'obscuritat a la llum i, consegüentment, la mort a la vida eterna.

Simbolisme d'altres elements

• La planta sovint representa el cos humà. La creu llatina dels temples cristians simbolitza Crist crucificat.
• L'infinit està expressat amb la verticalitat, com si fos un intent d'abastar el cel que representa un nou inici; té relació amb la rigidesa, la decisió, la força i amb el sosteniment (columnes, pilars...). Les corbes donen sensació d'una major flexibilitat i constitueixen sovint elements ornamentals.
• L'horitzontalitat es relaciona amb els elements racionals i l'entorn.
• Les formes helicoïdals simbolitzen l'ascensió, l'alliberament de la matèria terrenal, l'evolució de la humanitat.
• El cercle i l'esfera tenen relació amb l'equilibri i la perfecció.

Espai sagrat: El Temple

El terme "temple" designa l'edifici destinat a allò que és sagrat. La interacció de l'home amb la seva societat i amb la seva dimensió personal, li fa construir un espai destinat a observar i ritualitzar allò a què atribueix el valor de sobrenatural. El temple serà aquest espai sagrat; el terme prové del grec templum i designa un edifici normalment consagrat al culte públic d'una divinitat⁷. Orientats sempre cap a llevant, simbolitzen el centre del món, on el cel, la terra i el món subterrani s'uneixen. L'espai interior del temple és considerat sagrat, pur i sovint existeixen rituals de purificació per diferenciar-ho de l'espai de l'home. Els temples són els espais on els fidels poden dur a terme rituals i cerimònies. El sacrifici és, normalment, el motiu principal del ritual i, en funció de la importància d'aquest, els temples adquireixen més o menys notorietat i protecció per als fidels. El conjunt cerimonial de pregàries, danses, peregrinacions, etc., és possible gràcies a l'existència d'aquests centres.