La Reminiscència de Plató: Teoria de l'Aprenentatge

La Reminiscència de Plató: Recordar és Aprendre

Com mostra la teoria del coneixement, Plató defensa postures innatistes, des del moment en què naixem. Aquestes postures són coherents amb la creença en la transmigració de l’ànima que existia a l’escola pitagòrica. Seguint la doctrina de la reminiscència, el que anomenem aprendre no és més que recordar (reminiscència significa 'record') el que és present en la nostra ànima (ja siguin capacitats o bé coneixements), perquè ja ho coneixíem en les nostres vides anteriors o bé en la nostra estada a l’Hades.

La Reminiscència en les Obres de Plató

Aquesta doctrina apareix en dues obres principals:

• El Menó
• El Fedó

La Reminiscència al Menó

A la primera obra, el Menó, es tracten diferents temàtiques, però en especial els temes de la virtut i de l’aprenentatge. En relació a la virtut, els interlocutors que dialoguen es pregunten si es pot aprendre. Apareixen Sòcrates i Menó. Sòcrates pregunta a Menó què és la virtut i si es pot aprendre.

Menó era un sofista, i com a tal respon amb un principi erístic, segons el qual no es pot aprendre res. Perquè, d’una banda, no es pot aprendre el que es sap, perquè ja ho sabem (i per tant no ens cal aprendre-ho); ni tampoc el que no es sap, perquè si sobre un tema no en sabem res en absolut, ni tan sols sabem què preguntar o què investigar, i en conseqüència, com havíem anunciat, no podem aprendre res.

Sòcrates replica a Menó amb la doctrina de la reminiscència, en la qual es diu que aprendre és possible, però aprendre, per Plató, no és res més que recordar.

L'Exemple de l'Esclau al Menó

En el diàleg, Sòcrates (Plató per boca del personatge Sòcrates), per tal de mostrar la seva doctrina, demana a un esclau que no tenia cap coneixement matemàtic que resolgui un problema. Li pregunta quant hauria de mesurar el costat d’un quadrat que tingui el doble de superfície que un quadrat inicial.

L'esclau proposa diferents solucions:

1. La seva primera resposta consisteix en doblar la mesura del costat, però aleshores la superfície és quatre vegades més gran, i per tant la resposta no és vàlida.
2. L’esclau, en adonar-se’n, respon en un segon moment una mesura intermèdia, però tampoc resulta adient.
3. En un tercer moment, després que Sòcrates representés les diagonals del quadrat inicial, l'esclau troba la solució, perquè raona que la mesura que es busca per al costat del nou quadrat hauria de ser precisament aquesta diagonal.

Aquest esclau, que no tenia coneixements matemàtics, ha trobat la solució geomètrica al problema (no l’aritmètica), i per tant es podria acceptar un innatisme en aquest cas de la seva facultat de raonar. Ha “recordat” la solució en el sentit que ha actualitzat una capacitat amb la qual ha nascut.

La Reminiscència al Fedó

En la segona obra, el Fedó, Plató intenta provar la doctrina de la reminiscència a partir de la immortalitat de l’ànima. Es pot acceptar que en aquesta vida tenim capacitats i fins i tot coneixements que no hem après en aquesta mateixa vida, perquè els havíem après en vides anteriors o en l’estada a l’Hades. Es consolida la doctrina de la reminiscència a partir de l’afirmació de la immortalitat de l’ànima.

El problema filosòfic el trobaríem en la necessitat de provar aquesta immortalitat, i en Plató es fa ús d’una explicació circular, suposant que hem d’afirmar aquesta immortalitat per explicar que puguem tenir coneixements que no hem après en aquesta vida. Com a argument lògic, no seria vàlid, perquè es tracta d’un cercle argumentatiu viciós (provant A a partir de B i B a partir de A), però certament es correspon amb realitats conegudes a l’època platònica i de les quals també hi ha constància avui en dia, com l’existència de capacitats i coneixements sorprenents.