Renaixement i Manierisme: Art, Obres Clau i Característiques

Renaixement: Característiques Generals i Humanisme

Des d'una perspectiva ideològica, el Renaixement suposa la recuperació de l'Antiguitat i la desaparició d'allò medieval de resultes de la influència cultural del classicisme romà. En aquesta evolució hi va tenir una influència decisiva l'Humanisme, un corrent ideològic, filosòfic i cultural que s'imposà entre els intel·lectuals i els escriptors de l'època i que va tenir com a característica notable la valoració de l'art clàssic de la Grècia i la Roma antigues, que els artistes i els intel·lectuals humanistes prenen com a models de perfecció a imitar.

• Nova concepció del món: l'antropocentrisme, és a dir, l'home com a centre i mesura de totes les coses.
• També sorgeix la figura del mecenes que, a més de fomentar l'art, se'n serveix per a les seves pròpies finalitats, ja siguin polítiques, econòmiques o de prestigi social.

El Manierisme: Transició i Estil Artístic

El terme Manierisme. A grans trets, aquest moviment es caracteritza per la distorsió de les figures, la creació d'espais irreals i la utilització de colors molt clars o molt vius. Els temes del Manierisme són preferentment fantàstics o esotèrics, així com també eròtics i cortesans. La plàstica i l'arquitectura es tornen capricioses, estranyes i conceptualment críptiques. El seu públic és l'aristocràcia que cerca obres en les quals destaquin l'elegància formal, el virtuosisme en l'execució i la recerca d'una bellesa artificiosa. Es tracta, en definitiva, d'un art frívol, refinat, luxós, teatral, ampul·lós, decadent i sensual.

El període manierista es caracteritza per la ruptura amb la normativa clàssica, per l'alteració de la morfologia dels ordres arquitectònics establerts i per fer una arquitectura experimental, tant en els plantejaments escenogràfics com en la voluntat antifuncionalista.

El Manierisme és, en definitiva, un art aristocràtic lligat a les corts europees que, després del Concili de Trento i en relació amb el poder de la reforma catòlica, es va convertir en l'espai ideal per a la nova litúrgia.

La Pintura Renaixentista: Evolució i Característiques

Els pintors representen el cos humà i els rostres de manera cada vegada més realista, mirant de reflectir fidelment els trets del personatge retratat. Mostren també un gran interès per la natura i el paisatge, però sense el detallisme de l'escola flamenca. També s'interessen pels volums i per la perspectiva, així com per les robes, que interpreten amb més elegància. Les composicions comencen a preocupar-se per l'harmonia i sovint es disposen organitzades de manera geomètrica, especialment en forma triangular.

Aquest nou estil pictòric s'aparta completament dels principis de l'estil gòtic. Temàticament, encara que es practica la pintura religiosa, es tracten amb gran profusió els temes pagans. Estèticament es dóna molta importància al dibuix, i el pintor d'aquesta centúria està obsessionat per la profunditat i l'enquadrament de les figures. Les tècniques més utilitzades són, en un primer moment, el fresc i el tremp, però a la darreria del segle XV s'hi afegeix l'oli, la qual cosa fa desaparèixer el retaule a favor de la tela.

L'Escola Veneciana: Innovació Cromàtica

L'Escola Veneciana, iniciada per GIORGIONE i definida per TICIÀ, IL TINTORETTO i IL VERONESE, presenta les següents característiques:

• Pèrdua dels contorns del dibuix, a favor d'una unitat cromàtica més gran.
• Exaltació de la riquesa. Les pintures s'emmarquen en ambients palatins, amb personatges vestits amb grans vestidures, joies, etc.
• Valoració del paisatge i utilització de l'arquitectura classicista com a marc.
• Distorsió de les figures, situades de manera forçada dins de la composició.
• Ruptura de la simetria renaixentista i utilització de perspectives amb el punt de fuga fora del quadre o amb més d'un punt de fuga.

Obres Clau del Renaixement i Manierisme

Villa Capra (La Rotonda)

Autor i Cronologia

• Autor: Andrea di Pietro Palladio (Pàdua, 1508 - Maser, 1580)
• Cronologia: 1551-1553
• Tipologia: Civil
• Materials: Pedra, maó, estuc i marbre
• Estil: Renaixentista/Classicista
• Localització: Vicenza (Itàlia)

Descripció Formal

A l'exterior, la Villa Capra presenta un perfil idèntic a totes quatre façanes, cadascuna de les quals s'articula a partir d'unes escalinates pronunciades que condueixen cap a un pòrtic de sis columnes d'ordre jònic, amb l'entaulament corresponent i frontó triangular rematat amb una estàtua a cada vèrtex. Al centre de l'edifici s'alça la cúpula que cobreix la sala circular central de la mansió. La Villa Capra s'estructura sobre una planta simètrica en forma de creu grega, pel fet que al quadrat de l'habitatge s'hi afegeixen quatre pòrtics. Al centre de l'edifici hi ha la gran sala circular que fa d'eix distribuïdor de les habitacions i de les dependències que l'envolten. Els dormitoris estan ubicats als quatre angles de l'edifici. Als soterranis hi ha la cuina i sales de l'administració general de la casa. La sala central, coberta per una gran cúpula rematada amb un òcul, està decorada —igual com les altres estances— amb vigorosos frescos fets per diversos pintors italians de l'època. La il·luminació natural d'aquesta sala central és una mica deficient, perquè a part de l'òcul, la llum només hi entra a través dels quatre passadissos que hi convergeixen.

Entorn i Integració Urbanística

Situada sobre un petit turó al mig del camp, les quatre façanes s'orienten als quatre punts cardinals. Aquesta disposició permet que, des de la planta noble, els propietaris puguin aprofitar al màxim la vista privilegiada de l'entorn natural que els envolta.

Funció, Contingut i Significat

Va ser construïda per al gaudi particular del seu propietari, el poderós clergue Marius Capra Gabrielis, el nom del qual consta escrit als frisos dels quatre pòrtics. La casa també és coneguda popularment amb el nom de la Rotonda, a causa de l'espectacular sala circular central, coberta per la gran cúpula semiesfèrica construïda per l'arquitecte SCAMOZZI entre el 1580 i el 1591, i que va alterar el disseny inicial de PALLADIO. Seguint els principis renaixentistes, PALLADIO va reprendre l'estil arquitectònic dels temples romans i el va aplicar a edificacions civils, iniciant així la recuperació de les antigues vil·les romanes —residències campestres luxoses allunyades de l'urbs— desaparegudes després de la caiguda de l'Imperi Romà.

David de Donatello

Autor i Cronologia

• Autor: Donatello (Florència, 1386 - 1466)
• Cronologia: 1444-1446
• Tipologia: Escultura exempta
• Material: Bronze
• Mides: 1,58 m (alt)
• Estil: Renaixentista
• Tema: Bíblic
• Localització: Museo Nazionale del Bargello (Florència)

Descripció Formal

En aquesta figura de bronze, DONATELLO representa un jove nu, dret, amb els cabells llargs, amb barret, i calçat amb unes botes fins al genoll. A la mà esquerra porta la pedra amb la qual ha estabornit el seu enemic i aguanta amb la mà dreta l'espasa amb què li ha tallat el cap. La cama dreta suporta fermament tot el pes del cos, mentre que l'esquerra descansa sobre el cap de Goliat, l'adalid dels filisteus. La nuesa permet apreciar amb més claredat el modelatge suau del cos i el joc de corbes compositives que dibuixen una anatomia perfecta. Per aconseguir-ho, DONATELLO va establir una hàbil compensació de volums a partir d'un contrapposto, que recrea la famosa corba praxiteliana. Així, manté dret el tors alhora que eleva el maluc dret i flexiona l'altra cama. La sinuositat dels contorns delicats es veu reforçada per la perfecció anatòmica de la musculatura, que alhora dóna ambigüitat a la sexualitat del personatge. Aquesta actitud gràcil de repòs és corresposta magníficament pel rostre, que transmet una sensació de serenitat gràcies a les proporcions molt estudiades de les faccions.

Temàtica

Segons la Bíblia, el jove David, que més endavant va esdevenir rei d'Israel i que aleshores pasturava un ramat d'ovelles, es va oferir al rei d'Israel, Saül, per acceptar el desafiament del gegant filisteu Goliat, que volia decidir en una lluita personal el vencedor de la guerra que mantenien els dos pobles. Amb una simple fona, David va aconseguir estabornir el seu adversari i vèncer-lo. Probablement està present en la recreació que DONATELLO fa d'aquest tema bíblic la interpretació teològica, que veu, en l'enfrontament de David amb Goliat, una prefiguració de la victòria de Jesús sobre Satanàs, del bé sobre el mal. Històricament, s'ha interpretat l'elm amb visera i ales de Goliat com una al·lusió als ducs de Milà, que en aquella època amenaçaven la ciutat de Florència, representada per David, que duu al cap el barret típic dels pagesos florentins. D'altra banda, no hi ha unanimitat en la lectura iconogràfica d'aquesta obra, i alguns crítics argumenten que no es tracta de la victòria del rei David, sinó de la representació del déu pagà Mercuri amb el cap del gegant Argos.

El Naixement de Venus de Botticelli

Autor i Cronologia

• Autor: Sandro Botticelli (Florència, 1445-1510)
• Cronologia: 1485
• Tècnica: Tremp sobre tela
• Mides: 1,73 × 2,78 m
• Estil: Renaixentista
• Tema: Mitològic
• Localització: Galleria degli Uffizi (Florència)

Descripció Formal

Al centre de la pintura s'hi dibuixa la imatge espiritual i bella de la deessa Venus nua sobre una petxina marina. La seva concepció anatòmica revela un grau alt d'idealització, tant en les diferents parts —coll massa llarg o espatlles massa estretes i caigudes—, com en la posició d'equilibri clàssic en contrapposto. La figura esvelta de Venus s'estableix com a eix simètric del triangle compositiu imaginari que es forma a partir de les dues diagonals creades pels altres personatges i que té el vèrtex superior al cap de la deessa. Els altres personatges, situats als extrems, dirigeixen les seves accions directament a Venus, i així compensen l'espai escènic i alhora li donen un ritme dinàmic. Les flors del vestit identifiquen el personatge amb la Primavera, un ritme dinàmic contraposat a la serenitat del personatge central. Tota l'escena està emmarcada en un paisatge de naturalesa solitària i ideal, d'acord amb la bellesa harmoniosa de la deessa. El dibuix lineal dels contorns, tant en les figures com en el paisatge, no només ajuda a distingir amb nitidesa la figura del fons, sinó que n'estilitza i suavitza la forma. Amb el mateix objectiu és tractada la llum, uniforme en gairebé tota la superfície —sense clarobscurs—, i els colors, dominats per una paleta clara i sense estridències.

Temàtica

En la mitologia clàssica hi ha dues versions sobre el naixement de Venus (Afrodita), la deessa de l'amor. Segons Hesíode, va néixer de l'escuma del mar, en el qual havien caigut els genitals d'Urà, castrat pel seu fill Cronos. En una segona versió, explicada per Homer, Venus va néixer al mar i és filla de Júpiter (Zeus) i Dione, deessa de la terra. No obstant això, el que BOTTICELLI representa en el seu llenç no és —com suggereix el títol— el naixement de Venus, sinó la seva arribada a les costes de Citera després d'haver nascut al mar, tal com narra Homer en un dels seus relats. La deessa està acompanyada per les alenades de Zèfir, el vent de l'oest, i d'Aura, deessa de la brisa, i és rebuda a terra per una de les Hores (estacions de l'any), que, per les flors del vestit, és identificada amb la Primavera, l'estació de l'amor. Les roses també s'identifiquen amb l'amor, i la petxina en què és transportada la deessa, amb la fecunditat. Més enllà de la lectura iconogràfica, és possible una interpretació neoplatònica, corrent filosòfic molt lligat a l'entorn cortesà del pintor, segons la qual aquest llenç representaria la unitat entre la bellesa, l'amor i la veritat, qualitats que s'encarnen en la figura de Venus. Cal assenyalar que, des de la Roma clàssica, aquesta és la primera representació d'una figura femenina nua.

L'Escola d'Atenes de Rafael

Autor i Cronologia

• Autor: Rafael (Urbino, 1483 - Roma, 1520)
• Cronologia: 1510-1511
• Tècnica: Pintura al fresc
• Mides: 7,72 m (base)
• Estil: Renaixentista
• Tema: Filosòfic
• Localització: Sala de la Signatura (Ciutat del Vaticà)

Descripció Formal

A l'interior d'un temple d'inspiració romana —segurament adoptant els projectes de l'arquitecte BRAMANTE per a la basílica de Sant Pere—, RAFAEL hi disposa geomètricament diferents grups de personatges, de manera que hi quedi un espai buit central en el qual situa els dos personatges principals. Aquests es converteixen en el punt de fuga de la perspectiva lineal —reforçada per l'arquitectura bramantina— a partir de la qual s'ordena tota la composició. Malgrat aquest equilibri formal, l'obra destaca pel seu gran dinamisme, aconseguit a través de la perfecta representació dels gestos, les expressions i els moviments de les figures. Tècnicament, cal remarcar la varietat cromàtica utilitzada i l'excel·lència del dibuix amb què el pintor perfila tots i cadascun dels detalls i els rostres dels personatges.

Temàtica

El programa iconogràfic del quadre integra les figures dels representants més destacats de les arts liberals, de la filosofia i de les ciències, a manera de metàfora de l'esperit cultural del Renaixement. Organitzats en grups diferents, tots els personatges se situen al voltant dels dos grans filòsofs de l'antiguitat clàssica: Plató —amb el rostre de LEONARDO DA VINCI— i Aristòtil. El primer, representant de l'idealisme, porta a la mà el seu llibre Timeu i assenyala amb un dit el cel. Aristòtil, representant de la filosofia empírica, porta un exemplar de la seva Ètica i, amb el palmell de la mà girat cap avall, assenyala la realitat. S'hi representen també molts altres filòsofs i savis, entre els quals hi ha simbolitzades les set arts liberals: la gramàtica, la retòrica, la dialèctica, la geometria, l'aritmètica, l'astronomia i la música. D'aquests personatges cal esmentar Sòcrates, situat d'esquena, a la dreta de Plató, amb un vestit verd; Pitàgores, assegut a l'extrem inferior esquerre, amb un llibre; Heràclit —amb els trets facials de MIQUEL ÀNGEL—, assegut i pensatiu, a la part baixa de l'escala; Euclides, amb un compàs a la mà i al costat dels seus deixebles, a l'angle inferior dret; Zoroastre i Ptolemeu, amb l'esfera celeste i el globus terraqüi respectivament, drets darrere d'Euclides. Cal assenyalar que RAFAEL apareix, autoretratat amb un capell negre, adreçant la mirada a l'espectador, en el grup que hi ha a la dreta, a la part inferior de la composició. Al costat oposat i a la mateixa horitzontal, un altre personatge mira directament l'espectador. És Hipàtia d'Alexandria.

Miquel Àngel: Volta de la Capella Sixtina i Judici Final

Autor i Cronologia

• Autor: Miquel Àngel (Caprese, 1475 - Roma, 1564)
• Cronologia: 1508-1512 / 1536-1541
• Tècnica: Pintura al fresc
• Mides: 13 x 36 m (volta); 13 x 12 m (absis)
• Estil: Renaixentista
• Tema: Bíblic
• Localització: Capella Sixtina del Vaticà (Ciutat del Vaticà)

Descripció Formal

L'enorme espai en planta va ser dividit al sostre de la volta, per mitjà de deu arcs faixons pintats, en nou sectors transversals, que, al seu torn, se subdivideixen en tres registres per la intersecció de falses cornises. MIQUEL ÀNGEL va disposar totes les figures sobre aquesta arquitectura pintada, a la qual va incorporar, en algunes escenes dels requadres centrals, fons paisatgístics senzills. A les altres escenes, així com també al gran fresc del Judici Final, el geni italià situa els personatges sobre fons monocromàtics, sense cap referència arquitectònica ni paisatgística clara. No obstant això, l'artista supleix aquesta manca voluntària de perspectiva gràcies a la perfecta representació de l'anatomia i el volum del cos humà. Els personatges apareixen robustos i musculats. MIQUEL ÀNGEL incorpora així l'esperit de les obres de l'antiguitat clàssica i mostra, també, la seva important faceta com a escultor.

Un altre bon exemple d'aquesta combinació de volum, dinamisme i expressivitat és La creació d'Adam, el fresc més famós de tot el conjunt, en el qual aconsegueix transmetre d'una manera increïble la transcendència d'un dels moments més importants de la tradició judeocristiana.

Aquesta tècnica té el punt culminant en els més de 400 personatges representats en el Judici Final. Les figures que componen l'escena emergeixen d'un cel blavenc en el qual suren amb una seguretat i una energia extraordinàries. Els diferents personatges estan situats en diversos plans, pintats mitjançant escorços accentuats que anticipen el Manierisme i el Barroc i que creen una sensació extraordinària de moviment i reforcen la tensió i el dramatisme de l'escena. Hi ajuda també l'expressivitat impressionant dels rostres (terribilità), sobretot el de Crist. Pel que fa al color, destaquen el violeta i el verd (colors litúrgics) a la volta, i els ocres en les encarnacions dels cossos nus del Judici Final. A instàncies de la Congregació del Concili de Trento, el papa Pau IV va ordenar retocar l'obra i cobrir en part la nuesa dels personatges, l'any 1564; a la darreria del segle XX es van restaurar les pintures. Una vegada restaurats els frescos, la volta i el Judici Final oferien un cromatisme fort i lluminós, d'acord amb la visió original del conjunt al segle XVI.

Temàtica

Per a la decoració de la volta de la Capella Sixtina, l'artista florentí va idear un extens i complet programa iconogràfic bíblic dividit en tres registres. Al primer registre, arrencant des de les parets, sorgeixen a ambdós costats les llunetes de les finestres, en les quals es representen els avantpassats de Crist. En un segon nivell, també a ambdós costats, es representen personatges que van anunciar l'arribada del Messies: set profetes, que apareixen a l'Antic Testament, i cinc sibil·les, sacerdotesses de tradició grega, equivalents paganes dels profetes.

Al tercer nivell, situat a la part central, MIQUEL ÀNGEL distribueix l'espai en nou franges rectangulars, dins de les quals representa passatges del llibre del Gènesi: la separació de la llum i les tenebres, la creació dels astres, la separació de la terra i l'aigua, la creació d'Adam, la creació d'Eva, el pecat original i l'expulsió del Paradís, el sacrifici de Noè, el diluvi universal, i l'embriaguesa de Noè. Flanquejant aquestes escenes apareixen, a ambdós costats, cinc parelles de nus masculins (ignudis) que sostenen deu medallons amb una representació de l'Antic Testament a cadascun. L'impressionant fresc del Judici Final representa l'arribada del dia en què Crist valora el comportament humà, explicat al llibre de l'Apocalipsi de sant Joan. Presideix l'escena la figura del Crist Jutge, amb la mà dreta aixecada amb un gest d'autoritat, i acompanyat de la Mare de Déu.

Dànae de Ticià

Autor i Cronologia

• Autor: Ticià Vecellio (Pieve di Cadore, 1488/1489 - Venècia, 1576)
• Cronologia: 1553-1554
• Tècnica: Oli sobre tela
• Mides: 1,29 x 1,81 m
• Estil: Escola veneciana
• Tema: Mitològic
• Localització: Museo del Prado (Madrid)

Descripció Formal

TICIÀ representa la jove princesa Dànae nua al llit, recolzada en uns coixins i mirant, amb actitud sensual, la pluja de monedes que cau del cel. Al seu costat, un gosset sembla completament al marge de la situació, mentre la serventa intenta recollir amb el davantal l'or que cau del cel. La composició de l'obra està dividida en dues parts per mitjà de la forta diagonal que dibuixa el cos nu de la jove i el domàs del llit. Enmig hi veiem la figura del déu, metamorfosat en pluja d'or, que, a més d'esdevenir el focus de llum, fa de nexe visual entre la serventa —que vol agafar l'or amb el davantal— i la princesa, que espera l'arribada del déu. La concatenació d'accions contraposades fa que l'obra aconsegueixi una mobilitat interna excel·lent, fet que s'accentua més encara per mitjà de les formes suaus i curvilínies dels personatges i dels objectes. TICIÀ deixa de banda el dibuix i defineix els contorns no per mitjà de la línia, sinó per mitjà del tractament de la llum i el color. El pintor aconsegueix un gran efectisme atmosfèric gràcies a l'aplicació del sfumato en el dibuix del contorn de la jove, i en l'ús d'una gamma cromàtica de tonalitats càlides, com el vermell o el groc, que reforcen la sensualitat de l'escena.

Temàtica

Segons la mitologia grega, un oracle havia anunciat al rei d'Argos que un dia moriria a mans del fill de la seva filla Dànae, i per aquest motiu va decidir tancar-la en una torre de bronze per allunyar-la dels seus pretendents. Tanmateix, Zeus va aconseguir fecundar la jove princesa convertit en pluja d'or. D'aquesta unió va néixer Perseu, que, passat el temps, va matar accidentalment el seu avi amb un disc. En la representació del tema, TICIÀ elegeix el moment precís en què Zeus, convertit en pluja d'or en forma de monedes, baixa damunt la jove des d'un núvol. Durant l'Edat Mitjana, el mite de Dànae va ser un símbol de castedat i, alhora, un exemple de la concepció d'una verge per intervenció divina, fet que hom interpretava en relació amb la narració evangèlica de l'Anunciació i la concepció de Maria. Però, durant el Renaixement, el mite de Dànae va recuperar el sentit pagà i va esdevenir una temàtica molt popular entre els pintors, perquè permetia representar el nu femení. TICIÀ no en va ser una excepció, i va fer tres versions diferents del mateix tema.