Renaixença, Simbolisme i Autors Valencians

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

Els Amants

Els temes de l'obra del poeta valencià més important des d'Ausiàs March tenen l'elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort, però també són un testimoni de la realitat dels anys més durs de la València del franquisme.

Passió concreta pel món dels sentits. Molts poemes de Vicent Andrés Estellés contemplen aspectes polítics i cívics. De l'observació apassionada dels elements més vulgars del món quotidià passa al diàleg literari amb els seus mestres i els poetes catalans del segle XX.

Amb paraules col·loquials, ha catalogat la realitat valenciana. L'exaltació de les relacions eròtiques com a motivació bàsica de la vida és l'única manera justificada d'enfrontar-se a la mort.

Llibre de meravelles (1971). Versos alexandrins blancs.

Rosa Leveroni (1910-1985)

Elegies de la represa

L'extens llibre Presència i record (1952) recull l'obra poètica de Rosa Leveroni des del final de la Guerra Civil. Leveroni forma part de la generació de la República que s'havia donat a conèixer en els anys 30. Va haver de viure l'exili interior. La poesia de Leveroni s'inscriu en el simbolisme europeu. A Elegies de la represa la poeta expressa el seu delit amorós, més enllà de la raó i del temps.

Ausiàs March (1400-1459)

Colguen les gents ab alegria festes

Tema universal: l'enamorat, desesperat d'obtenir l'amor de la dama, es veu abocat a la mort. Mort simbòlica, expressió extrema del seu amor; recurs teòric per aconseguir la pietat de la dama.

Mort per amor hiperbòlica (infern); construcció d'un jo poètic suprem, exemplar; vessant moral i didàctic.

• V. 1-12: imatge de la mort en vida.
• V. 1-4: antítesi que oposa la gent comuna al jo, l'alegria i la festa de la vida al jo solitari.
• V. 5-8: record de l'infern de Dante, intensificació del sofriment.
• V. 9: aforisme eclesiàstic “Cadascú cerca amb insistència i estima el que se li assembla” funciona com a recurs d'autoritat.
• V. 13-16: símils, hipèrboles... comparació amb un personatge històric viu, que és Janus de Lusignan, rei de Xipre, i la seva dissort.
• V. 17-20: comparació amb un damnat de l'infern clàssic, el gegant mitològic Tici.
• V. 21-24: metàfora bíblica dels verms (corcs). Indica l'acció nociva del pecat i el remordiment que provoca sobre l'ànima de l'home. Al·literació de la consonant vibrant per representar el rossegar dels verms (romp, rompre, enterrompre).

Les dues darreres cobles són argumentatives (pros i contres d'una mort real per amor) i expositives (passió amorosa mostrada com a fenomen paradoxal).

Tornada: el jo poètic recorda a la dama que la mort per amor és possible, i que pot atorgar-li mercè o considerar-se culpable si ell morís.

Cinc octaves de decasíl·labs clàssics de rimes creuades (creu-creuades) amb capcaudament i una tornada de quatre versos.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

Aiguamarina

“Aiguamarina” és el poema que enceta el recull Àncores i estrelles, publicat el 1935. Sagarra essencialitza els elements de les Cançons de rem i de vela per fer-los portadors d'una reflexió més aprofundida i transcendida del sentit de la vida. Es fa ressò del clima d'optimisme i catalanitat que es viu als anys 20 i 30.

“Aiguamarina” fa una proposta concreta de vida lligada a la literatura, la quotidianitat i l'amor. Amb l'escull ineludible de la mort, s'imposa el deler sensual, l'esclat dels sentits.

A partir del verb inicial (“Voldria”), les tres primeres estrofes descriuen l'univers desitjat: “ésser lliure (...) i no mudar-me”. Ús quasi exclusiu de l'infinitiu, sintaxi simple basada en la repetició de la conjunció i a l'inici de molts versos. Paisatge mariner del Port de la Selva i de l'amor.

El llenguatge directe, l'experimentació formal de l'estrofa i la polimetria en el vers confereixen al poema un to sincer i personal. Les tres primeres estrofes combinen la quinteta i la quarteta en versos de metre divers. La primera estrofa, de 9 versos, segueix l'esquema (ABABA) (CCDD), mentre que entre la segona, de 4 versos (EFEF), i la tercera, de 5 (EGJJG), es produeix un encavalcament de rima: rem i fem. La quarta estrofa està formada per 6 versos segons un esquema gens usual en la sexteta catalana.

La Renaixença

El terme Renaixença s'ha utilitzat tradicionalment per designar el moviment de recuperació literària i lingüística que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX, concretament entre el 1833 (data de publicació de l'oda A la Pàtria) i el 1877 (any que foren premiats Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà en els Jocs Florals de Barcelona), i amb la qual s'abandona una època de decadència i s'obre el període contemporani de la literatura catalana.

Objectius de la Renaixença

• Recuperar l'ús de la llengua catalana promovent l'activitat literària.
• Impulsar una literatura pròpia, desvinculant-la dels models literaris castellans i adaptant els corrents més vius de la cultura europea.
• Fomentar el coneixement de la història pròpia per reconstruir l'esplendor del passat medieval i rescatar de l'oblit la gran tradició cultural catalana.
• Crear institucions per difondre el moviment, com també organitzacions catalanistes favorables a la recuperació cultural i política de la nació catalana.

Els Jocs Florals

L'any 1859 es va instaurar el certamen literari dels Jocs Florals amb el propòsit de prestigiar la llengua catalana i la seva literatura davant la societat; estimular l'aparició d'escriptors nous; recuperar una institució establerta pels antics reis, i disposar d'una plataforma editorial des de la qual poder difondre les obres guanyadores i l'esperit de la Renaixença.