René Descartes: Racionalisme, Mètode i Metafísica Moderna

René Descartes (Segles XVI-XVII)

El pensament de René Descartes s'emmarca en el període epistemològic de l'Edat Moderna, centrat en la validesa i l'adquisició del coneixement. Les preguntes freqüents d'aquesta època eren:

• És possible aconseguir un coneixement veritable i segur?
• Amb quines eines es pot assolir aquest coneixement?

La Crisi Intel·lectual del Segle XVII

Durant aquest període, tot allò que es donava per segur a l'Edat Mitjana va començar a ser qüestionat per la ciència emergent. L'Església, que havia estat unida, també va patir una crisi de coneixement i es va dividir en tres grans branques: catòlics, protestants i anglicans.

Aquesta crisi va afavorir la sensació que el coneixement veritable era impossible, ja que s'havia demostrat que les veritats podien canviar. L'ús de la raó, per si sol, no garantia la correcció del pensament; si no la fem servir correctament, ens equivoquem, caient en l'error.

A partir d'aquesta situació, van sorgir dues escoles filosòfiques principals que es qüestionaven la possibilitat d'un coneixement veritable i segur:

• Empiristes: Defensaven que les bases del coneixement s'adquireixen a partir dels sentits i que aquest és segur.
• Racionalistes: Argumentaven que els sentits ens poden enganyar i no són fiables; el coneixement veritable s'assoleix a través de la raó.

Ambdues escoles es plantejaven la mateixa qüestió sobre com adquirir un coneixement veritable i segur, però discrepaven en la metodologia per aconseguir-ho.

El Racionalisme: La Raó com a Font de Veritat

El racionalisme és un plantejament filosòfic de l'Edat Moderna que defensa que l'única eina vàlida per aconseguir un coneixement veritable i objectiu és la raó. Descartes és considerat el pare del racionalisme.

Descartes va qüestionar tot el saber anterior, especialment el de l'Edat Mitjana (escolàstic), argumentant que les argumentacions filosòfiques es perdien en la retòrica, no arribaven a cap conclusió útil i segura, i, per tant, no ajudaven a assolir la veritat.

Vida de René Descartes

René Descartes és reconegut com el primer filòsof de l'Edat Moderna. Alguns fets destacats de la seva vida inclouen:

• Va néixer a La Haia, França, l'any 1596.
• Era fill d'una petita família noble.
• Als 8 anys, va ingressar en una escola de jesuïtes, on va rebre una educació clàssica que posteriorment criticaria.
• Amb 40 anys, va publicar tres assajos científics i el seu cèlebre Discurs del Mètode.
• Va morir l'any 1650 a Estocolm.

El Mètode Cartesià: Inspiració Matemàtica

Descartes considerava que el mètode de raonar existent era obsolet i ineficaç. Va trobar la seva inspiració per elaborar una nova manera d'utilitzar la raó en el mètode científic, afirmant que el seu era el camí correcte.

El seu mètode es basa principalment en les matemàtiques i és de caràcter deductiu. Aquest enfocament seria útil per evitar errors i garantir que el nou coneixement fos segur i cert. El dubte és també un pilar fonamental del seu mètode.

El Mètode Cartesià: Les Quatre Regles

El mètode cartesià es fonamenta en quatre regles principals:

1. Evidència: No s'ha d'admetre mai cap coneixement que sigui dubtós. Només s'accepten les idees clares i distintes (per exemple, 2+2=4).
2. Anàlisi: Procés pel qual es redueixen les idees complexes a idees més simples per evitar errors.
3. Síntesi: Consisteix a agafar totes les idees clares, evidents i simples que formen part del mateix problema i intentar lligar-les, construint cap amunt fins a arribar a la idea complexa.
4. Enumeració: Revisió exhaustiva de tot el procés per assegurar que s'ha realitzat de manera correcta i completa.

Metafísica Cartesiana: El Dubte Metòdic

Per què hem de dubtar de tot? Descartes va oferir quatre raons per justificar la necessitat del dubte universal:

Les Quatre Raons del Dubte

1. Incertesa dels sentits: No podem estar segurs de tot allò que ens arriba a través dels sentits, ja que sovint ens enganyen.
2. Error de la raó: Fins i tot quan fem servir la raó, és possible que ens equivoquem en els nostres raonaments.
3. Dificultat per distingir somni i vigília: És difícil discernir amb certesa si estem somiant o si estem desperts, posant en qüestió la realitat de les nostres percepcions.
4. Hipòtesi del Geni Maligne: Fins i tot els plantejaments més evidents podrien ser erronis. Podria existir un geni maligne que ens manipuli i ens faci creure que les idees més clares són certes, quan en realitat són falses, o a la inversa.

El Camí cap a la Certesa

Com arribem a la certesa? Descartes afirma que partim del dubte, i en dubtar, fem servir la raó.

Les Veritats Fonamentals: "Cogito, Ergo Sum"

La primera veritat indubtable de Descartes és el famós "Cogito, Ergo Sum" (Penso, per tant existeixo). Aquesta afirmació compleix dues funcions crucials:

• És la base de la Res cogitans (substància pensant), un concepte que justifica l'evidència d'un jo pensant diferenciat del cos.
• Totes les idees a les quals arribem a partir d'aquesta primera veritat hauran de ser acceptades com a veritables.

Tipus d'Idees Segons Descartes

Descartes va classificar les idees en tres tipus:

• Adventícies o adquirides: Provenen de l'experiència sensible.
• Fictícies o artificials: Creades per la nostra imaginació.
• Innate o naturals: Aquelles que ja es troben en nosaltres des del naixement.

La "Res Infinita": Déu com a Garantia de Coneixement

La Res cogitans (el jo pensant) no és perfecta, però posseeix la idea de perfecció. Si som imperfectes, però tenim consciència d'aquesta idea, aquesta idea de perfecció no pot provenir de nosaltres mateixos, sinó d'una realitat divina. Aquesta és la idea innata de Déu.

Déu és la realitat que permet superar la subjectivitat del jo pensant. Fora de la nostra substància pensant, existeix una altra substància que és perfecta: la Res infinita. Aquesta substància perfecta no pot permetre que les nostres idees siguin un engany, i per tant, es converteix en la garantia del coneixement. En Déu resideixen les grans veritats eternament establertes per Ell.

Com Superar l'Error: Intel·ligència i Voluntat

Descartes explica que Déu ens ha dotat de dues facultats, que són com un braç que no es pot estirar més enllà de la màniga:

1. Intel·ligència: És finita.
2. Voluntat: És infinita.

Si ens deixem portar només per la intel·ligència o per la voluntat sense control, caurem inevitablement en l'error. La clau és utilitzar ambdues facultats de manera equilibrada i metòdica.