Renovació Teatral a Catalunya i València (1939-1970): Postguerra i Franquisme

Renovació Teatral a la Postguerra (1939-1970)

El teatre va ser un dels gèneres més afectats per la victòria franquista, amb la persecució i prohibició de la llengua i la cultura catalanes.

Teatre Inexistent durant la Primera Postguerra (1939-1946)

Fins al 1946, la censura no va autoritzar representacions que no fossin en castellà, tant a Catalunya com a València, i les traduccions d’obres estrangeres també estaven prohibides. Van concórrer moltes circumstàncies: precarietat econòmica per als muntatges i assajos, limitació d’espais teatrals...

Permisos Restringits per a Representar en Català (des de 1946)

Després de la Segona Guerra Mundial, per donar una imatge de llibertat, es va produir una primera mínima obertura en el règim. Es van autoritzar algunes representacions:

• Es va regular el teatre amb la creació del Consell Superior de Teatre, dependent del Ministeri d’Educació Nacional, i per la Festa, l’organisme per preservar l’escena d’ideologies perilloses.
• Es van autoritzar representacions d'obres del segle XIX: Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol...
• Es van permetre, des de 1946, les posades en escena d’autors que no havien recolzat la República: Josep M. de Sagarra. Però l’escenari va seguir vedat als autors contraris al règim.

L’escàs teatre tenia dues esferes:

• Professional: teatre comercial en castellà, quasi sempre procedent de Madrid, amb preferència pels divos, i feien comèdies del Segle d'Or o teatre costumista vuitcentista.
• D’aficionats: amb temàtica costumista, còmica o religiosa i espais parareligiosos o falles.

A València es va produir una situació de diglòssia cultural en el teatre: el teatre seriós era en castellà i el teatre humorístic, sainetes, era en valencià. Les dificultats de la postguerra valenciana (misèria i por) afavorien que el públic busqués en els espectacles públics obres d’evasió. A finals dels 40 i 50, es va intentar una renovació teatral al Teatre Estudi, la secció de Lo Rat Penat, que rebia ajudes oficials. Els autors de la “generació perduda” van haver d’emigrar o escriure en castellà.

Tipus de Teatre durant el Franquisme

Es va evidenciar una evolució en el panorama creatiu teatral que va despertar a partir dels anys 50.

Melodrama

És un teatre maniqueista: distingeix entre personatges bons i dolents, i els oposa sense matisos. L’autor més representatiu és J.M. de Sagarra. Al principi, les seves propostes van fracassar. Ell plantejava conflictes d’índole moral: La fortuna de Sílvia i Galatea.

Teatre Èpic

Cap a mitja dècada dels 50 la situació va progressar. Es va crear l’ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona) que va posar en escena obres d’Espriu, Brossa, Pedrolo i Joan Oliver, i va recuperar els clàssics com Shakespeare. El 1960 es va crear l’EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) que va dignificar la professionalització amb l’estètica del teatre èpic de B. Brecht. El 1962 es va crear el TEC (Teatre Experimental Català).

• Trets del teatre brechtià: Pretén conscienciar l’espectador, fer que prengui una postura crítica en la seva vida social “fora” del teatre, i per això el distancia d’allò que presencia en escena. Això es veurà en Manuel Pedrolo.

L’escena valenciana es va posar al dia amb organismes favorables, a més de Lo Rat Penat: l’Ateneu Mercantil i l’Aula Ausiàs March. A més, una nova generació de dramaturgs: Rafael Villar, Joan Alfons Gil...

• El “teatre independent”: A finals dels 50, una gran crisi teatral va obligar a tancar desenes de teatres. Les companyies es van arruïnar o no tenien suficients diners i es va pal·liar de dues maneres: més companyies vingudes de Madrid amb les gires per províncies i l’origen del teatre independent. En alguns casos, procedeix del teatre de cambra i assaig. Està format per grups que elaboren espectacles de creació col·lectiva, amb bon nivell i noves estratègies.

Característiques: Aquesta situació tan adversa va donar origen al teatre independent que és diferent del teatre comercial: amb un públic reduït, jove, universitari, amb obres més intel·lectualitzades (no busca l’èxit multitudinari) i amb l’ús d’una llengua un poc més normalitzada, sense vulgarismes ni castellanismes. A València hi va haver una eclosió de grups de creació col·lectiva, com: L’Horta Teatre, Pluja Teatre, El Rogle... Grups independents: Els Joglars, Els Comediants i Dagoll-Dagom.

Teatre Document i Realisme

La documentació històrica directa és usada per a elaborar el text dramàtic. És la base del teatre document. Es tracta d’un corrent pròxim al teatre èpic. L’espai escènic és neutre. Els continguts són el genocidi nazi, la guerra de Vietnam, la lluita de classes.

La Sàtira Política

Dos corrents coincideixen: al realisme imperant se li afegeix la sàtira com a subgènere teatral. La sàtira política és la nova cara del teatre èpic social. L’objectiu és la llibertat d’expressió i la lluita contra el franquisme i el tardofranquisme.

Novetats de l’Espectacle Teatral

Més enllà dels corrents surrealistes, es reformen propostes amb fortuna escènica:

Teatre d’Avantguarda

• Performance: acció en viu o cerimònia real, amb gestos i dansa si es desitja.
• Happening: representacions als carrers improvisades, que donen participació fins i tot al públic. Són accions teatrals que no reflecteixen la realitat.
• El teatre poble.

Teatre Tradicional amb Possibilitats Experimentals

L’art total (herència de la concepció de Richard Wagner): participació de les arts en la representació.

Nous Mètodes per a l’Actor

Hi ha de tres tipus:

• Teatre de l’emoció (Stanislavski): Identificació entre actor i personatge, que suggestiona el públic, que s’identifica amb la ficció del text.
• Teatre de la crueltat (Artaud): Amplia l’emoció fins a fer arribar l’angoixa al públic.
• Teatre èpic (Brecht): L’actor es distancia del personatge, així el públic pren consciència en relació amb el contingut, reflexiona i adquireix una posició crítica.