Reordenació del Sistema Global Post-IIGM: De la Bipolaritat a la Guerra Freda

Conseqüències de la IIGM i la Reordenació del Sistema Global

Dinàmiques de l'Ordre Mundial Post-1945

Després de la Segona Guerra Mundial (IIGM), l'ordre mundial va evolucionar a través de sistemes bipolar, multipolar i unipolar, amb tendències que qüestionen la unipolaritat i la bipolaritat. Aquest nou ordre es defineix per dues dinàmiques principals:

1. Constrenyiment: Reducció del Marge de Maniobra dels Estats

Aquesta dinàmica redueix el marge de maniobra dels Estats respecte a les potències. Es manifesta en diferents fases:

• Fase Bipolar (Yalta, 1945): En termes diplomàtics i militars, l'URSS i els EUA generen els dos blocs.
• Fase Multipolar (San Francisco, 1945): Directori de potències sorgit de guerres generals que generen noves regles del joc. Cinc potències (membres permanents del Consell de Seguretat) vetllaran en cas de trencament de la pau.
• Fase Unipolar (Bretton Woods, 1944): Noves regles del joc internacional (FMI, BM, OMC) que responen als interessos polítics i econòmics dels EUA. El Pla Marshall reconstruirà Europa i permetrà que els EUA hi destinin el seu excedent.

2. Ampliació: Incorporació de Nous Estats

El sistema internacional absorbeix nous Estats sorgits de la descolonització, cosa que provoca:

• Erosió de la Bipolaritat/Multipolaritat (Bandung, 1955): Aquests estats configuren un bloc al marge (els països no alineats) i qüestionen l'acció o inacció del Consell de Seguretat a l'hora de preservar la pau i la seguretat internacionals.

El Sistema Internacional Post-IIGM: Globalització i Eurocentrisme

El Sistema Internacional post-IIGM és clàssic quant als seus orígens perquè és producte d'una guerra entre potències, però amb una estructura i un procés diferent dels anteriors. En termes d'ordre, suposa la globalització del sistema internacional, sent el primer esdeveniment internacional que mereix la categoria de mundial. A partir del 1945, dues dinàmiques determinen la naturalesa d'aquest nou ordre:

1. El marge de maniobra de la resta d'actors no potències és limitat.
2. El SI absorbeix nous actors producte de la descolonització que trenquen l'equivalència entre societat mundial i eurocèntrica.

Yalta, Dinàmica i Ordre Bipolar

L'acord de Yalta origina dues superpotències i dos blocs tancats sobre si mateixos en termes geogràfics i ideològics. Es creen dos subsistemes internacionals, cadascun amb els seus principis, la seva lògica de poder i les seves institucions. Es configuren dues esferes separades d'autoritat on el poder està concentrat (EUA i URSS, líders ideològics i posseïdors d'armament nuclear).

El Rol de les Superpotències

EUA: S'enfronta a la funció d'organitzar el Sistema Internacional, l'accepta i intenta crear un sistema a la seva mida i liderar-lo. Domina verticalment els seus aliats, recorrent a l'ús de la força i l'amenaça per garantir la seva influència, però de manera més subtil.

URSS: Introdueix la lògica de l'hegemonia dins la seva esfera d'influència. Exerceix el lideratge fent servir la força, tot i que això li reporta costos polítics.

La Guerra Freda: Fases del Sistema Bipolar

El sistema bipolar sorgit de la IIGM es divideix en les següents fases:

• 1948–1955 (Grans Tensions): EUA i URSS gairebé no mantenen relacions diplomàtiques.
• 1955–1962 (Coexistència Pacífica): Es descongelen les relacions, però s'inicia la carrera armamentística.
• 1962–1975 (Distensió): Inici de la Crisi dels Míssils Cubans. Presa de consciència de les dues superpotències d'arribar a un conflicte nuclear a gran escala.
• 1975–1985 (Segona Guerra Freda): Escalada de tensió. Acaba amb la incapacitat de l'URSS d'ampliar la seva capacitat militar, ja que no pot respondre a la «Guerra de les Galàxies».