La repressió franquista: terror i silenci a Espanya

La repressió franquista

La pena de mort i l'empresonament

La pena de mort era la sentència més dura. Quan un pres n'era condemnat, tornava a la presó a l'espera del dia establert per a l'execució. Algunes van ser immediates i altres trigaven anys. Les xifres de la repressió, de les persones executades en el conjunt d'Espanya per raons polítiques durant la dictadura franquista, van ser d'unes 15.000, de les quals 5.000 van ser jutjades durant la immediata postguerra. Els historiadors van establir que cap a 1940 hi havia uns 280.000 presos a Espanya, 23.300 dels quals eren dones. Aquesta situació va comportar la necessitat d'habilitar camps de concentració. L'amuntegament i les pèssimes condicions alimentàries i higièniques van provocar una altíssima mortalitat entre els empresonats.

Control i repressió

Es van aplicar controls col·lectius sobre la població que servien per a controlar els seus moviments i activitats. A determinades hores no es podia circular pels carrers, s'havia de demanar permís al Govern Civil per fer qualsevol tipus de reunió. El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats franquistes es van caracteritzar per la voluntat d'exemplaritat i de càstig. No només es tractava de castigar sinó també de difondre el terror entre la població i, amb ell, esclafar qualsevol intent de dissidència. Buscava no solament el càstig dels culpables sinó també inspirar por i immobilitzar tots els possibles simpatitzants amb els vençuts. Els "rojos" eren homes marcats, sempre culpables i marginats socials. El resultat més notable d'aquesta sistemàtica i continuada repressió dels discrepants no només serà la feblesa i les limitacions d'una oposició organitzada sinó també el fet d'aconseguir que una gran part de la població arribés a tenir por de parlar de política. Per això, la dictadura franquista va poder sobreviure durant més de quaranta anys.

Fonts històriques

Pel seu origen, les fonts històriques es classifiquen en fonts primàries o directes i fonts secundàries, indirectes o historiogràfiques.

1. Fonts primàries: procedeixen de l'època que s'està investigant. Són testimonis de primera mà, contemporanis als fets: lleis, tractats, memòries, censos de població, articles de premsa, imatges, objectes de la vida quotidiana...
2. Fonts secundàries: han estat elaborades amb posterioritat al període que s'està estudiant i són obra dels historiadors. Fonamentalment són els llibres de text, els manuals, els estudis científics i articles de revistes especialitzades... També són fonts secundàries els gràfics i els mapes temàtics realitzats amb dades primàries.

Segons el suport

• Escrites o textuals:
• Gràfiques i estadístiques:
• Iconogràfiques:
• Cartogràfiques: Són els mapes. Rarament són fonts primàries. Els mapes tenen un llenguatge específic que cal poder interpretar, raó per la qual s'adjunta una clau (o llegenda) amb el significat dels símbols, els colors o les trames emprades en la seua realització. Els mapes històrics són temàtics i de dos tipus: sincrònics (o estàtics) (expliquen la situació en un moment determinat) i diacrònics (o dinàmics) (expliquen l'evolució).
• Materials:
• Orals: