El ressorgiment del cinema mundial post-Segona Guerra Mundial (1950-1960)

Recuperació dels cinemes nacionals després de la Segona Guerra Mundial (50-60)

Després de la Segona Guerra Mundial, tot semblava indicar que els Estats Units monopolitzarien la producció del cinema. Tot el món havia estat en guerra i l’únic país que no havia estat afectat eren els Estats Units. Això succeeix tot just acabada la guerra, doncs els Estats Units comencen a exportar pel·lícules de forma massiva, perquè la indústria del cinema havia quedat malmesa. Però el propi cinema americà comença a patir les conseqüències de la guerra. Pel·lícules com "It’s a Wonderful Life", "My Darling Clementine" o "Rear Window" comencen a transmetre un ambient inquietant contrari a l'idealisme romàntic dominant fins aquell moment. En elles veiem com els protagonistes tenen la impressió que el món ideal en què creuen viure s’està desintegrant i que només amb la seva acció les coses poden anar bé. Aquesta conducta on el món es desintegra i ells agafen una actitud ferma és la que s’està començant a agafar als Estats Units, doncs els excombatents transmeten que el somni americà és una farsa.

Això ho fomenta encara més l'aïllacionisme americà, que es tanquen a nivell cultural pel temor que entrin als Estats Units idees comunistes. Hollywood viu aquesta situació de manera molt directa quan l’any 1947 es crea la HUAC, el comitè d’activitats antiamericanes, i s’inicia una autèntica caça de bruixes, on s’investiguen tots els directors, actors i guionistes i les seves relacions amb la política i el comunisme. Això fa que la qualitat del cinema americà caigui en picat, degut al fet que ningú s’atreveix a escriure res atrevit, doncs més de 250 membres de Hollywood van ser despatxats. Així, el cinema americà es va tornar un cinema buit i covard a nivell d’idees. Però això no va ser el pitjor, perquè va aparèixer un gran enemic: la televisió. A l’estat, després de la Segona Guerra Mundial, es troba amb grans fàbriques buides que s’aprofiten per fabricar televisions. A més, es crea una gran campanya institucional de venda de televisions. Així, als anys 50, 10 de cada 100 cases americanes tenien televisió, i això fa que es comenci a competir amb el cinema. La manera més hàbil que té la televisió amb el cinema són les sèries de televisió, perquè ofereixen trames barates i creaven fidelització. A més, programen les sèries perquè coincideixin amb els dies d’estrenes dels cinemes.

El cinema té diverses opcions, ja que entre la HUAC i la televisió entra en perill: una, produir ells mateixos sèries per després vendre-les a les televisions, o fer superproduccions, que és l’únic que no poden fer les productores de televisions. La primera superproducció és Quo Vadis, seguida de La túnica sagrada, Els deu manaments i, sobretot, Ben-Hur.

A més a més, introdueixen novetats tècniques, com el cinemascope, la pantalla panoràmica, el cinema en 3D, o inclús cinema amb olors. És en aquest període on comença el que coneixem com a cinema d’entreteniment, que arribarà al seu màxim esplendor als anys 80 amb Star Wars, Regreso al futuro, Gremlins, Goonies...

Per anar a pitjor, l’any 1948 l’Estat crea la Hollywood Antitrust, una llei que prohibeix a les productores ser propietàries dels cinemes, serien privades, i pactar preus d’entrades. Així que tan sols queda el cinema d’altres llocs del món com a alternativa, i és precisament en aquestes dècades 50-60 on apareix el millor cinema europeu. Ja que el món es troba en una gran precarietat econòmica i anímica, la gent ha viscut una guerra, això fa que el cinema es torni una reivindicació de caràcter nacional. Així, països com Suècia, Anglaterra, Japó i, sobretot, França es posaran al capdavant de la innovació cinematogràfica.

El cinema nòrdic i la seva vitalitat

El primer a destacar va ser el cinema nòrdic, en concret el suec. El nord d’Europa va ser una potència cinematogràfica durant el cinema mut amb directors com Elsa Nielsen o Theodor Dreyer. Però amb l’arribada del cinema sonor i l'star system, el cinema nòrdic es va ressentir perquè, per l’idioma, no es va poder exportar. Però Suècia va ser un dels països que menys va patir la guerra, per això el seu cinema dels anys 50 és molt vital. Gran part d’aquesta vitalitat li dona el director més conegut, Ingmar Bergman. Bergman s’inicia fent cinema pròxim al realisme romàntic americà amb pel·lícules com Sommarlek (Jocs d’estiu, 1951). Però es troba extremadament condicionat pels entorns del país i per la seva llum, i això li dona un caràcter melancòlic i de tempus fugit, de que res perdura. Els seus films van madurant i cada vegada es tornen més reflexius i existencialistes. Fins que roda El setè segell (Det sjunde inseglet), on es parla constantment de la mort i la vida després de la mort. La pel·lícula comença amb un cavaller que ve de Terra Santa i se li presenta la mort per emportar-se’l. El cavaller el repta a jugar a escacs, i mentre duri la partida ell estarà viu. Això li permet tenir temps al cavaller per investigar si hi ha vida després de la mort. És la primera pel·lícula que parla de la mort. Després vindran altres grans èxits com El manantial de la donzella. Aquesta va sobre una nena que és violada i assassinada, i ens planteja si la venjança està bé o no. Altres directors suecs que seguiran aquesta línia seran Alf Sjöberg o Arne Sucksdorff. D’aquest període també destaca el retorn al cinema de Theodor Dreyer, el director de Joana d’Arc, que roda a Dinamarca una de les pel·lícules més destacades del cinema, que és Ordet. Que tracta sobre els miracles de la vida quotidiana i és un debat obert entre la ciència i la religió.

El cinema japonès i la seva època daurada

Un altre cinema destacat del moment és el cinema japonès. El cinema japonès era, fins a la Segona Guerra Mundial, un dels grans productors de cinema, i es produïen unes 400 pel·lícules a l’any. Això té molt a veure amb l’enorme tradició teatral d’aquest país, el kabuki. Així, les productores funcionaven com les companyies de teatre i, a diferència dels Estats Units, els directors i els actors eren la part més important de la pel·lícula. Això va fer que hi hagués una norma culta cap als directors de cinema i que es respectessin moltíssim les seves decisions, generant un cinema molt lliure i atrevit tot i ser tradicional. L’època daurada del cinema japonès va ser als anys 30, amb Kenji Mizoguchi, la seva obra més destacada és Contes de la lluna pàl·lida, i sobretot d’aquest període Yasujiro Ozu, amb Contes de Tòquio.

L'estil únic de Yasujiro Ozu

Ozu és un dels pioners en l’elaboració del llenguatge del cinema japonès, així es dedica a escriure guions on es narra la vida quotidiana de gent de la seva època. Per fer-ho, es desmarca de l’estètica del cinema occidental i ho fa descrivint un nou tipus de personatge que es mou sempre amb un conflicte intern entre la tristesa i l’alegria, i entre l’esperança i la mancança d’aquesta, són personatges duals. A més de crear aquests personatges, elimina la trama, és a dir, a les seves pel·lícules no veiem la construcció natural d’una història de principi a fi, nus i desenllaç, sinó que veiem tot de fragments aïllats de la vida dels personatges, i aquest plantejament no té sentit fins al final. Tècnicament és sorprenent perquè treballa amb punts de vista molt baixos, a l’altura de l’estómac, cosa que els donarà molta presència a ells i als actors. És freqüent veure els sostres o la part superior de les edificacions perquè està picat. Evita al màxim fer travellings i fosos encadenats, molt de moda en aquell moment.

L'impacte de la guerra i el ressorgiment amb Kurosawa

Però aquests directors i el cinema japonès veuen la seva evolució tallada per la Segona Guerra Mundial i ser perdedors. Això fa que es prohibeixi la projecció de moltes pel·lícules de caràcter nacional i que es tanquin 1400 cinemes al Japó degut a la falta de material nacional.

Tot i això, Ozu segueix dirigint i també fa que apareguin nous cineastes que s’aproximen més a l’estètica occidental. El més destacat de tots ells serà Akira Kurosawa. És un director que admirava directors com John Ford, Howard Hughes o Abel Gance. El seu primer gran èxit internacional va ser amb la pel·lícula Rashomon (1950), on fa una gran barreja del que és el cinema d’Ozu amb el cinema occidental. Perquè els moviments fílmics són molt europeus i això va fer que agradés molt a Europa. Però a nivell de trama utilitza la desconstrucció del guió com feia Ozu. Així, ens explica el mateix succés des del punt de vista dels diferents actors que l’han viscut, sent una gran metàfora de que no hi ha una gran veritat universal. Utilitza punts de vista semblants als d’Ozu.

Aquesta pel·lícula donarà a conèixer el cinema japonès al món, doncs guanyarà la Palma d’Or a Venècia i un Oscar.

El tipus de protagonista que crearà Kurosawa, seran herois solitaris i incompresos, com els de John Ford, farà que sigui molt atractiu pels cineastes de l’època i que es facin remakes dels seus films. Així, de la seva pel·lícula més coneguda, Els set samurais, es va fer Els set magnífics. I també de la pel·lícula Yojimbo, es fa el remake Per un grapat de dòlars, on es passa dels samurais als pistolers. La influència que més sorprèn és la de Star Wars, que en Kurosawa és La fortalesa amagada.