La Restauració Absolutista (1815-1848): Principis i Crisi de l'Antic Règim

La Restauració Absolutista (1815-1848)

Definició i Principis Fonamentals

Napoleó, hereu de la política revolucionària expansiva dels girondins, va alterar mitjançant les seves campanyes militars el mapa polític europeu (nous estats i canvi de règims polítics).

La Restauració (1815-1848) és la política de reconstrucció del mapa polític europeu sumada a l’intent de recuperar l’Antic Règim. Els seus principis són:

• Legitimitat Monàrquica: Els estats existents abans del 1792 han de ser retornats als seus monarques legítims.
  • Triple objectiu: Desautoritzar els estats creats per Napoleó, silenciar els moviments nacionalistes europeus (polonesos, italians, alemanys...) i negar la sobirania nacional i el constitucionalisme.
• Intervenció: Dret a intervenir en aquells països on l’Antic Règim pogués estar amenaçat per la Revolució.
• Equilibri Continental: Equilibrar les forces de les grans potències europees en el repartiment de les restes de l’imperi Napoleònic.

Les Onades Revolucionàries Liberals

La Restauració té just al mig una data important: 1830, que marca dos períodes:

1. El Període 1815-1830: Primera Onada Revolucionària

Aquesta primera onada de revolucions liberals i democràtiques va ser protagonitzada per societats secretes, però sense gaire suport popular. Es va produir als anys 20 a l’actual Alemanya, l’actual Itàlia, Grècia, Rússia, etc.

• Liberals i demòcrates organitzats clandestinament i partidaris del cop d’estat recolzant-se en l’exèrcit.
• Fracàs generalitzat, excepte a Grècia.

2. El Període Post-1830: Segona Onada Revolucionària

S’inicia amb la Revolució liberal del 1830 a França i té lloc una segona onada revolucionària amb un ampli suport popular. Va tenir importants èxits, especialment:

• Als Països Baixos (divisió dels Països Baixos Units i aparició de Bèlgica).
• A França (on dona lloc al règim liberal de Lluís Felip d’Orleans).

Els factors d'èxit d'aquesta segona onada van ser:

• Els revolucionaris van implicar les classes populars.
• Una major unitat entre els revolucionaris.
• Pèrdua de cohesió entre els estats absolutistes en abandonar Anglaterra el bloc absolutista (per qüestions estratègiques).

El Context Europeu Post-Napoleònic

La Reunió de Viena i la Dualitat Europea

El 1814/1815, les potències guanyadores contra Napoleó es reuneixen a Viena amb l’objectiu de reconstruir el mapa polític europeu i restablir l’Antic Règim. No obstant això, Europa havia perdut la seva homogeneïtat; de fet, hi havia “dues europes”:

Europa Central i Oriental

Capitalisme i burgesia febles (i per tant, el liberalisme i la democràcia són idees minoritàries). Agricultura endarrerida i indústries molt embrionàries. Força de l’Absolutisme.

Europa Occidental

(Anglaterra, França, Països Baixos, Suïssa, Nord d’Itàlia, Catalunya...). Capitalisme desenvolupat. Burgesia nombrosa i potent (on el liberalisme i la democràcia es difonen). Amb Revolució Industrial i agricultura moderna.

Una tornada a l’Antic Règim era impossible a Occident (els reis que ho van intentar van perdre el tron o van haver d’enfrontar desordres importants, com Carles X a França o Ferran VII a Espanya). Com a molt, es van implantar règims constitucionals o de carta atorgada. A la Restauració absolutista hi ha l'enfrontament definitiu entre tradició i revolució, la qual acabarà imposant-se.

Les Potències Absolutistes

Les potències guanyadores contra Napoleó (Àustria, Rússia, Gran Bretanya i Prússia), a les quals s’afegeix la França borbònica.

Articulació del Sistema de la Restauració

Tractats i Aliances Clau

La Restauració s’articula mitjançant un conjunt de congressos i aliances:

• El Primer Tractat de París (20 de maig de 1814): Negociat per Talleyrand davant les potències guanyadores. Acollint-se al “principi de legitimitat monàrquica”, reivindica retornar a Lluís XVIII el regne amb les fronteres tradicionals (1792).
• El Congrés de Viena (1814-1815): La gran conferència que organitza el mapa polític d’Europa amb els principis esmentats.
  • Creació d’estats tap per a impedir nova expansió francesa.
  • No es tenen en compte els interessos de certs pobles que els absolutistes havien exacerbat per a lluitar contra Napoleó (frustració de pobles com Itàlia, Bèlgica, Polònia i Alemanya).
• La Santa Aliança (26 de setembre de 1815): Pacte signat per Àustria, Prússia i Rússia. Declaració conjunta de defensa de la religió, la pau i la justícia. Dret diví per sobre de les diferències teològiques.
• La Quàdruple Aliança (20 de novembre de 1815): Els tres anteriors, més Anglaterra. Destinada a fer complir a França els tractats imposats i a combatre les revolucions a tot Europa (al Segon Tractat de París).
• El Segon Tractat de París (20 de novembre de 1815): Com a conseqüència de l’aventura napoleònica dels Cent Dies i de la victòria de les potències a Waterloo. França perd Savoia, es desmantella la línia Vauban de fortificacions, entre d’altres. França és controlada políticament (per tres anys) pels ambaixadors de les potències guanyadores.
• L’Europa dels Congressos (1818-1822): Les potències de la Quàdruple Aliança tracten de fer front a l’onada revolucionària de corrents liberals, democràtiques i nacionalistes (Onada revolucionària dels anys 20).

Factors d'Esgotament del Sistema (1822-1848)

Quins elements afebliran el sistema fins a la seva desaparició el 1848?

La Política d’Aïllament de Gran Bretanya (des del 1822)

Canning adopta una política d’aïllament i se separa de la Quàdruple Aliança. El predomini naval anglès és aclaparador, sobretot quan opera contra l’Aliança:

• Ferran VII d’Espanya pateix les conseqüències amb la pèrdua de les colònies americanes (Canning reconeix els governants allà establerts des del 1822).

La Guerra d’Independència de Grècia (1821-1829)

És l’únic lloc d’Europa on l’onada revolucionària dels anys 20 tindrà èxit, a causa del conflicte d’interessos existent entre les potències europees en relació al problema de la decadència de l’Imperi Otomà (la “Qüestió d’Orient”).

• La insurrecció grega va tenir un caràcter nacional, religiós i popular, absent a la resta d’insurreccions.
• El contrasentit és que, amb el nomenament del rei Otó I, les mateixes potències absolutistes van vulnerar el principi de legitimitat monàrquica.

La Revolució de 1830 a França

La Restauració a França no va suposar el retorn de l’Absolutisme gràcies a l'hàbil política de Talleyrand: només un Borbó podria aturar la Revolució a França i els col·ligats només admetrien un Borbó com a Rei de França.

Conscient que l’absolutisme en estat pur era inaplicable de nou, Lluís XVIII opta per un règim de carta atorgada (4 de juny de 1814): origen diví de la monarquia, però reconeixement de la igualtat civil.

El Règim de Carta Atorgada

Políticament, el règim es componia de:

• Absolutistes
• Realistes liberals doctrinaris
• Republicans democràtics

Mort l’any 1824, al rei el succeirà el seu germà Carles X, qui afavorirà la vella aristocràcia en detriment de la burgesia. Una revolució liberal (1830) l’aparta del poder en favor de Lluís Felip d’Orleans:

• Monarquia constitucional liberal que formarà juntament amb Anglaterra un bloc contrari a l’absolutisme de Metternich.
• Això va tenir un efecte contagi en altres llocs (Bèlgica, Suïssa, els estats alemanys i Polònia).
• Gràcies a aquesta oposició, es consoliden la independència i la Revolució liberal a Bèlgica i a Espanya, on es donarà suport als interessos de la regent Maria Cristina de Nàpols.