La Restauració Borbònica (1875-1931): política, crisi i catalanisme

La Restauració Borbònica (1875-1931)

• Primera part: 1874-1898 (fins a la crisi colonial)
• Segona etapa: 1898–1931 (proclamació II República)

La monarquia constitucional

El 1874 la monarquia borbònica es va restaurar a Espanya gràcies al pronunciament del general Martínez Campos, que va permetre el retorn d'Alfons XII com a rei. Abans de tornar, el monarca havia publicat el Manifest de Sandhurst, on es presentava com l'únic i legítim rei capaç de portar estabilitat al país.

El polític clau d’aquest procés va ser Cánovas del Castillo, que va dissenyar un sistema polític inspirat en el model anglès, amb un equilibri entre idees conservadores i liberals. Cánovas volia garantir un ordre social estable i defensar la propietat privada, evitant els conflictes i revolucions que havien sacsejat Espanya en el passat.

El context era favorable per establir la Restauració, ja que Espanya sortia de dues guerres importants:

• La Tercera Guerra Carlina (1875-1876), que va acabar amb la derrota dels carlins i la pèrdua de certs drets (furs) de les províncies basques, tot i que van mantenir els seus concerts econòmics.
• La insurrecció cubana, que va finalitzar amb la Pau de Zanjón (1878), on Espanya va prometre certs drets als cubans, tot i que aquestes promeses no es van complir.

Constitució del 1876

Amb la Constitució de 1876 es va establir un sistema polític conservador però flexible. El poder es compartia entre el rei i les Corts (Congrés i Senat), però el rei continuava tenint un paper rellevant en la direcció del govern i de l'exèrcit. La Constitució també incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats, tot i que aquests es restringien quan governaven els conservadors.

El sistema polític de la Restauració era centralista i catòlic, amb el catolicisme com a religió oficial. Tot i això, es va passar d'un sistema de sufragi censatari, on només podien votar els homes rics, a un sistema de sufragi universal masculí gràcies a la pressió dels liberals.

Mecanismes polítics de la Restauració

Característiques principals:

Durant la Restauració Borbònica es va establir un sistema polític basat en l'alternança pacífica del poder entre dos partits dinàstics: el Partit Conservador, liderat per Cánovas del Castillo, i el Partit Liberal, dirigit per Sagasta. Aquesta alternança es produïa sense necessitat de recórrer a l'exèrcit ni a pronunciàments militars, assegurant una estabilitat política aparent.

El sistema era bipartidista, ja que tots dos partits coincidien en la defensa dels elements fonamentals del sistema: la monarquia, la Constitució de 1876, la propietat privada i un estat centralista. Malgrat les seves diferències, conservadors i liberals es posaven d'acord en aquests principis bàsics.

No obstant això, el sistema electoral estava profundament corromput. La pràctica de la tupinada o frau electoral era habitual, amb manipulacions per garantir que guanyés el partit que el rei havia designat per governar. El ministre de Governació elaborava l'encasellat, una llista prèviament acordada dels candidats que havien de guanyar. Els governadors civils, alcaldes i cacics (els grans propietaris amb influència local) s'encarregaven de controlar els resultats mitjançant pràctiques com la compra de vots, coaccions, falsificació de resultats i altres formes de manipulació, sobretot en l’àmbit rural.

Per tant, era democràtic el sistema de la Restauració?

Per tant, tot i les aparences democràtiques, el sistema de la Restauració no era realment democràtic. Estava controlat per les elits polítiques i econòmiques (l'oligarquia), i la sobirania nacional es veia limitada, ja que la monarquia tenia un paper actiu en la política. A més, la resta de partits polítics estaven exclosos del poder, i l'alternança estava garantida gràcies al frau electoral.

Oposició política

Durant els primers anys de la Restauració, l'oposició política va ser marginada i reprimida, però alguns grups van anar guanyant protagonisme amb el temps.

Republicans

Els republicans, que defensaven l'abolició de la monarquia i la creació d'una república, es van dividir en diversos corrents. Alguns republicans eren federalistes, que volien que les diferents regions d'Espanya tinguessin més autonomia, mentre que altres eren centralistes, que preferien un govern central fort. Al principi de la Restauració, els republicans van patir forta repressió, censura i exili. No obstant això, amb el temps van aconseguir una presència testimonial al Parlament, tot i que no tenien gaire influència política.

Socialistes i sindicals

Els socialistes van començar a organitzar-se a partir de la creació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) el 1879, fundat per Pablo Iglesias. Aquest partit va créixer lentament en nombre d'afiliats i no va aconseguir una representació important fins al 1910, quan Iglesias es va convertir en el primer diputat socialista al Congrés. Els socialistes eren moderats i buscaven millorar les condicions de vida dels treballadors, defensant la propietat social i l'emancipació obrera de manera pacífica.

En paral·lel, el sindicat UGT (Unió General de Treballadors) es va fundar el 1888, amb l'objectiu de defensar els drets laborals. A més, l'1 de maig de 1890 es va celebrar per primera vegada a Espanya el Dia Internacional dels Treballadors, un esdeveniment clau en les lluites obreres.

Anarquistes

Els anarquistes es van convertir en una de les forces més radicals i violentes contra el sistema establert durant la Restauració. La seva ideologia es basava en l'acció directa, utilitzant la violència i la insurrecció contra les classes dominants que identificaven amb la burgesia, l'Església i l'Estat. Els anarquistes no confiaven en el sistema polític ni en els partits, i rebutjaven qualsevol forma d'autoritat.

Entre les seves accions més conegudes hi ha diversos atemptats destacats, com l'ús d'una bomba en un teatre d'òpera per atacar la classe alta, l'assassinat d'un important polític que havia estat una figura clau en el sistema de la Restauració, i un intent d'assassinat contra un general militar. També van dur a terme un atemptat durant una processó religiosa que va causar moltes víctimes.

Una de les organitzacions associades a aquests actes violents va ser la Mano Negra, que operava principalment en zones rurals. Se l'acusava d'actuar contra propietaris i figures de poder, tot i que la seva existència real ha estat motiu de controvèrsia, ja que alguns creuen que va ser utilitzada com a pretext per reprimir els moviments anarquistes.

Carlins i tradicionalistes

Els carlins, també coneguts com a tradicionalistes, eren un moviment polític que defensava els valors de la monarquia tradicional, el catolicisme i el manteniment de les institucions antigues. Eren contraris al liberalisme i al centralisme del govern espanyol, que veien com una amenaça per a les seves creences i manera de vida.

Crisi del 1898

L'any 1898 es produeix una crisi significativa per a Espanya, en què es fa evident la seva incapacitat per mantenir el que quedava del seu imperi colonial. Aquesta crisi tenia les seves arrels en les insurreccions de Cuba (1895) i de les Filipines (1896). En aquell moment, Espanya s'enfrontava a grans dificultats per desenvolupar polítiques de descentralització adequades que permetessin a Cuba disposar d'òrgans representatius propis i tenir representació en el Parlament espanyol. Aquesta manca de reformes polítiques s'agreujava pel proteccionisme econòmic que Espanya aplicava, dificultant així el desenvolupament de l'illa i afectant negativament els interessos econòmics dels Estats Units, que tenien un fort interès comercial en el mercat cubà.

Al començament, Espanya va intentar sufocar les insurreccions amb una repressió dura, que, tanmateix, va fracassar. Davant aquesta situació, es va optar per un canvi d'estratègia: els governs de Martínez Campos i Sagasta van emprendre una política més conciliadora, buscant apropar-se a les oligarquies criolles (descendents d'espanyols establerts a Cuba que tenien una gran influència econòmica i social) i oferint-los mesures d'autonomia i igualtat política amb els peninsulars.

Malgrat aquests intents, les tensions es mantenien altes, i l'escenari es va complicar amb la intervenció dels Estats Units. Aquest fet es va precipitar arran de l'enfonsament del cuirassat nord-americà Maine al port de l'Havana, a causa d'una explosió d'origen desconegut. Aquest incident es va convertir en un pretext propagandístic que els Estats Units van utilitzar per influir en l'opinió pública americana i justificar la seva intervenció en el conflicte. Aquesta intervenció nord-americana va acabar accelerant la derrota d'Espanya i la pèrdua definitiva de les seves possessions a ultramar.

Els Estats Units van oferir a Espanya dues opcions: o bé cedir Cuba de manera pacífica o enfrontar-se a una guerra. Espanya, finalment, va optar per la pau i va signar el Tractat de París. Aquest tractat va implicar la pèrdua de Cuba, Filipines, Puerto Rico i Guam, marcant el final de l'imperi colonial espanyol a ultramar.

Conseqüències de la pèrdua de les colònies (crisi de 1898)

La pèrdua de les colònies va tenir conseqüències devastadores per a Espanya, desencadenant una crisi moral, política i econòmica. La derrota va suposar una gran despesa econòmica i va accentuar el sentiment de decadència nacional. Aquest moment crític va inspirar la Generació del 98, coneguda per la seva visió pessimista i crítica davant la situació del país. També va sorgir un corrent regeneracionista, liderat per figures com Joaquín Costa, amb l'objectiu de denunciar el sistema de la Restauració i promoure una renovació política i econòmica profunda.

La crisi també va afectar els partits dinàstics, mentre que els moviments nacionalistes basc i català guanyaven força.

Conseqüències a Catalunya

A Catalunya, la crisi va tenir un fort impacte econòmic i social. L'exportació de productes tèxtils va disminuir, i molts indians (catalans que havien anat a les colònies per fer fortuna) van tornar, accentuant el descontentament. Les classes benestants eren en gran part favorables a la guerra, mentre que les classes populars s'hi oposaven: la població estava en contra de les quintes, el sistema pel qual es reclutaven joves per a l'exèrcit.

La guerra va comportar noves càrregues fiscals que van afectar especialment els industrials. Això va portar al Tancament de Caixes de 1899 a Barcelona, una protesta de desobediència fiscal en què els contribuents es negaven a pagar els nous impostos extraordinaris. Davant les detencions que en van derivar, els industrials van deixar de donar suport als partits dinàstics i van fundar la Unió Regionalista, que més tard es va integrar dins de la Lliga Regionalista.

Aquesta situació va marcar el final del torn dinàstic i va donar lloc a un augment del catalanisme polític. Les formacions catalanistes començaren a exigir autonomia i descentralització per modernitzar Espanya.

Orígens i consolidació del catalanisme

Introducció

A finals del segle XIX a Espanya es produeix un augment dels moviments regionalistes i nacionalistes que defensaven la llengua pròpia i la descentralització política. Aquests moviments tenen un fort component cultural, amb un impuls notable en el moviment literari que revalora les llengües i tradicions locals.

• País Basc: El nacionalisme basc sorgeix amb un fort èmfasi en la defensa de l'euskera i les tradicions pròpies del poble basc. Sabino Arana és el principal impulsor d’aquest moviment; el 1892 publica el llibre Bizkaia por su independencia, on defensa la independència basca. Arana també crea la ikurriña (bandera basca) i funda el Partit Nacionalista Basc (PNB).
• Catalunya: En el cas de Catalunya es desenvolupa un moviment catalanista que defensa la identitat nacional catalana a través de la reivindicació de valors històrics i culturals propis i exigeix una descentralització respecte de l'Estat espanyol. Aquest moviment reclama la singularitat de Catalunya dins d'Espanya i proposa la creació de governs regionals o autònoms per situar-se entre l'autoritat central i les províncies, que fins aleshores eren governades per diputacions provincials. A més, es planteja una reorganització dels municipis per reforçar el poder local.

Catalanisme cultural: la Renaixença

La Renaixença és un moviment social, cultural i literari que es va originar amb l'objectiu de recuperar l'ús públic i literari de la llengua catalana i reforçar els senyals d'identitat catalana.

Causes de la Renaixença

• Expansió del romanticisme i del nacionalisme a Europa, que influencien altres pobles a reivindicar la seva cultura.
• Resposta al model centralitzador i uniformitzador de l'Estat espanyol.
• La prohibició i persecució del català com a llengua oficial des de l'inici del segle XVIII, quedant exclòs de l'administració, l'ensenyament i els actes oficials, i reduït al seu ús oral.

Tipus de Renaixença

1. Renaixença culta
   Aquest corrent promovia el català com a llengua literària amb un ús arcaic de la llengua que limitava el seu abast popular.

   • 1833: Bonaventura Carles Aribau publica l'"Oda a la pàtria", considerat el punt de partida de la Renaixença.
   • 1859: S'organitzen els Jocs Florals, certàmens literaris que incentivaven la producció d'obres en català.
   • 1870-1880: Període de màxima esplendor, amb autors com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller.

2. Renaixença popular
   Aposta pel català parlat al carrer, evitant arcaïsmes, i promovent una cultura més accessible i pròxima a la gent.

   • Corals populars: impulsades per Anselm Clavé.
   • Teatre popular: figures com Frederic Soler ("Pitarra").
   • Premsa satírica: gran auge de la premsa catalana, amb publicacions com Esquella de la Torratxa, on col·laboraven Rovira i Virgili, Pitarra i Santiago Rusiñol.

Orígens del catalanisme polític

El catalanisme polític va sorgir com a resposta a diversos factors culturals, econòmics i ideològics. Influït pel carlisme, va heretar el foralisme, una reivindicació de les institucions i lleis pròpies abolides el 1714. També es va nodrir del romanticisme, que va donar lloc a la Renaixença, un moviment cultural que posava en valor la llengua, la història i les tradicions catalanes.

L'impacte de la industrialització va impulsar un fort proteccionisme, especialment en l'àmbit econòmic, amb polítiques destinades a protegir la indústria catalana de la competència estrangera. Al mateix temps, el liberalisme va donar lloc al regionalisme, una reivindicació de la recuperació d'institucions pròpies i d'una certa autonomia legislativa, que avui en dia podria equiparar-se amb l'autonomisme.

D'altra banda, el republicanisme va promoure un model de federalisme, que veia Catalunya com un estat autònom dins d'una federació espanyola. Aquest federalisme estava estretament vinculat amb el particularisme, que reconeixia les peculiaritats que diferenciaven Catalunya de la resta del territori espanyol.

Dos tipus de catalanisme

El catalanisme polític es divideix en dues grans corrents: l'arrel progressista i l'arrel conservadora i catòlica.

D'arrel progressista

El catalanisme progressista va tenir el seu origen en moviments insurreccionals de caràcter social i descentralitzador, com les bullangues, esclats espontanis de revolta. També estava influït pel federalisme republicà, amb figures com Pi i Maragall, que defensava una Espanya constituïda per la unió voluntària dels seus pobles o regions. En aquest context destaca Valentí Almirall, considerat l'impulsor del catalanisme polític de caràcter laic i federalista. Desencantat amb el projecte federal per la negativa espanyola, va apostar per un catalanisme propi, fundant el Diari Català el 1879, el primer escrit íntegrament en català. Almirall va organitzar el Primer Congrés Catalanista (1880) i va impulsar el Centre Català (1882), un partit interclassista amb un programa reivindicatiu.

D'arrel conservadora i catòlica

Pel que fa al catalanisme d'arrel conservadora i catòlica, aquest es va desenvolupar principalment en zones rurals, influenciat pel carlisme, que defensava el catolicisme, les institucions pròpies abolides el 1714 i l'oposició a la centralització. També estava vinculat als interessos de la burgesia industrial, que propugnava polítiques proteccionistes. En aquest context destaca la figura de Torras i Bages, bisbe de Vic i màxim representant del catalanisme conservador, que va defensar els valors tradicionals com la família, la propietat i la religió. La seva obra Tradició Catalana (1882) va ser un manifest d'aquest corrent, que es mostrava crític amb els efectes de la industrialització sobre el model social.

Organitzacions catalanistes

Entre les principals organitzacions catalanistes d'aquest període destaca la Lliga de Catalunya, fundada el 1887 per membres del Centre Català amb una orientació més conservadora. Aquesta entitat defensava l'oficialitat del català, el dret civil català i el proteccionisme, i va enviar un missatge a la Reina Regent (1888) demanant l'autonomia per a Catalunya. Posteriorment, es va fundar la Unió Catalanista, que agrupava diverses associacions catalanistes i va elaborar les Bases de Manresa (1892), una proposta per a una constitució regional catalana que incloïa l'oficialitat del català i la restauració de les institucions històriques.

La consolidació del catalanisme polític va arribar amb la fundació de la Lliga Regionalista (1901), el primer gran partit catalanista amb presència electoral. Aquesta organització va néixer de la fusió entre la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català i va obtenir grans èxits electorals, marcant l'inici de l'hegemonia catalanista i conservadora a Barcelona. Recolzada per industrials, comerciants i classes mitjanes urbanes, la Lliga defensava l'autogovern, l'oficialitat del català i el proteccionisme, i tenia com a líders figures destacades com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Àngel Guimerà.

Fites del catalanisme

Finalment, cal destacar dues fites importants del catalanisme en aquest període. En primer lloc, el Memorial de Greuges (1885), adreçat a Alfons XII per una comissió liderada per Àngel Guimerà i Valentí Almirall, que reclamava proteccionisme i la defensa del dret civil català. En segon lloc, la conservació del Codi Civil Català (1889), gràcies a la intervenció de la Reina Regent davant l'intent d'uniformitzar-lo, un fet que va significar una gran victòria per al catalanisme.