Revoltes Agràries i Orígens del Socialisme a l'Espanya del Segle XIX

Les revoltes agràries al segle XIX

Els conflictes i les revoltes al camp van ser una constant en la història espanyola del segle XIX. L'augment de la població agrària assalariada, sense un creixement paral·lel del treball i dels recursos, va provocar un problema social greu, sobretot a Andalusia.

En la dècada del 1840, una onada de manifestacions i d'ocupacions de terres va recórrer el camp andalús, on el jornalerisme era majoritari i les males anyades provocaven situacions de fam crònica i enfonsaven en la misèria milers de llauradors. Davant d'aquesta situació, es van produir la crema de collites i la matança del bestiar, fets que podrien assimilar-se als moviments de caràcter luddista.

El problema es va agreujar l'any 1855 amb la desamortització dels béns comunals dels municipis rurals. Com a conseqüència d'això, es van produir més insurreccions camperoles, que van ser reprimides durament per l'exèrcit i la Guàrdia Civil. Els moviments més intensos van tenir lloc novament a Andalusia, en alguns llocs de Castella i en les zones muntanyoses d'Aragó. Poc després es van produir les fortes revoltes d'Utrera i d'El Arahal (Sevilla).

En 1861, un alçament a Loja (Granada), dirigit per Rafael Pérez del Álamo, va assolir una gran intensitat, es va estendre per les províncies de Jaén i Màlaga i va arribar a mobilitzar 10.000 homes. La repressió del moviment va provocar un gran nombre de víctimes entre els llauradors revoltats.

En les dècades del 1860 i el 1870, el bandolerisme es va estendre per Andalusia com a resposta individual i violenta a la magnitud de les desigualtats socials. Va ser l'època dels bandolers que s'amagaven a Sierra Morena, i que assaltaven camins, cortijos i pobles petits.

El socialisme utòpic i el republicanisme a Espanya

El moviment obrer i jornaler primitiu es va veure potenciat quan les seves reivindicacions van poder comptar amb el suport de doctrines com el socialisme. La primera va ser l'anomenat socialisme utòpic, que pretenia crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa, i acabar amb les injustícies de la societat liberal. Aquestes idees van arrelar amb força, tant en la ciutat com en el camp.

L'entrada de les doctrines socialistes a Espanya es va produir gràcies a la difusió del pensament de socialistes utòpics francesos com Saint-Simon, Cabet i Fourier. La figura més notable del socialisme espanyol en el segle XIX va ser Joaquín Abreu, fourierista gadità, que va defensar la creació de falansteris.

Des d'Andalusia, el socialisme va arribar a Madrid i a Barcelona, on va sorgir un nucli de saintsimonians al voltant de Felip Monlau i un de cabetians encapçalats per Abdó Terrades i Narcís Monturiol.

Hi va haver molts escriptors, generalment republicans, que van difondre el socialisme i el cooperativisme per mitjà de llibres i premsa, entre els quals van destacar:

• Fernando Garrido
• Sixto Cámara
• Ramon de la Sagra
• Francesc Pi i Margall, que va introduir a Espanya les idees del socialista francès Proudhon.

Pel que fa a la política, el primitiu obrerisme espanyol va estar sempre molt vinculat al republicanisme federal. Quan a partir del 1868 es va atorgar el sufragi universal masculí, els obrers van votar sistemàticament pel republicanisme perquè els semblava l'opció més favorable a les seves aspiracions socials. Però, la manca d'un veritable suport polític i la insatisfacció d'una bona part de les seves reivindicacions van portar grans sectors de l'obrerisme cap a les noves ideologies internacionalistes (anarquisme i socialisme).