Revolucions, Imperialisme i Primera Guerra Mundial (s. XIX-XX)
Clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 26,63 KB
La Restauració i les Revolucions Liberals (1815-1848)
El retorn al vell ordre (1815-1830)
Després de la derrota de Napoleó, es va iniciar la Restauració, un període en què les monarquies europees van intentar restablir l'absolutisme i evitar nous moviments revolucionaris.
La Restauració i el Congrés de Viena (1815)
Les potències vencedores (Àustria, Prússia, Rússia i el Regne Unit) van celebrar el Congrés de Viena, liderat per Metternich, amb l'objectiu de restablir l'antic ordre i el legitimisme (dret dels monarques enderrocats a recuperar el tron).
- Es van remodelar les fronteres d’Europa per mantenir l’equilibri de poder.
- Es va establir el dret d’intervenció per frenar revolucions liberals (Santa Aliança: Prússia, Rússia i Àustria).
Les revolucions liberals i nacionals (1820, 1830 i 1848)
Durant la primera meitat del segle XIX, diversos moviments revolucionaris van desafiar l’absolutisme i van promoure les idees liberals i nacionals.
La revolució de 1820
Inspirada en la Revolució Francesa i les idees liberals, la revolució de 1820 va ser impulsada per militars liberals i societats secretes com els carbonaris.
- Espanya: El coronel Riego es va revoltar i va imposar la Constitució de 1812, però la Santa Aliança va enviar tropes franceses (els Cent Mil Fills de Sant Lluís) que van restaurar l'absolutisme de Ferran VII el 1823.
- Nàpols i Piemont: Revoltes liberals contra el domini austríac, però van ser sufocades per Metternich.
- Grècia: Lluita per la independència contra l'Imperi Otomà, aconseguida el 1830 amb el suport de França i el Regne Unit.
La revolució de 1830
Aquest nou cicle revolucionari va combinar el liberalisme i el nacionalisme, i es va produir principalment a França, Bèlgica, Polònia i Itàlia.
- França: La revolta de juliol va fer caure Carles X i va establir una monarquia constitucional amb Lluís Felip d’Orleans.
- Bèlgica: Es va independitzar dels Països Baixos després d’una revolució nacionalista.
- Polònia i Itàlia: Moviments independentistes reprimits per Rússia i Àustria.
La revolució de 1848: la Primavera dels Pobles
Aquests moviments revolucionaris, coneguts com la Primavera dels Pobles, van significar la fi del sistema de la Restauració.
Causes principals
- Econòmiques: Crisi agrícola i financera, augment de l'atur.
- Polítiques: Rebuig al liberalisme moderat, defensa del sufragi universal i la república.
- Nacionals: Reivindicacions de sobirania per part de diversos pobles.
La revolució a França
- Febrer de 1848: Caiguda de Lluís Felip d'Orleans i proclamació de la Segona República.
- Es van aprovar reformes com el sufragi universal masculí i l'abolició de l’esclavitud.
- Juny de 1848: Revolta obrera reprimida.
- 1851: Cop d’estat de Lluís Napoleó Bonaparte, que va instaurar el Segon Imperi Francès (1852).
El despertar de les nacions
La revolució del 1848 va tenir també un fort component nacionalista:
- A Àustria, diverses ètnies van reclamar la seva independència.
- A Itàlia i Alemanya, es van fer els primers passos cap a la unificació nacional.
Les Unificacions d'Itàlia i Alemanya
La unificació d’Itàlia (1859-1870)
Abans de la unificació, la península itàlica estava dividida en diversos estats sota influència estrangera, especialment d’Àustria.
Principals protagonistes
- Cavour: Primer ministre del Piemont-Sardenya, va impulsar la unificació mitjançant la diplomàcia i aliances estratègiques.
- Garibaldi: Líder revolucionari republicà, va conquerir el Regne de les Dues Sicílies amb els seus camises vermelles.
- Víctor Manuel II: Rei del Piemont-Sardenya, es va convertir en el primer rei d’Itàlia.
Fases de la unificació
- 1859: Guerra contra Àustria, amb suport de França. El Piemont annexiona la Llombardia.
- 1860: Garibaldi i els camises vermelles conquereixen el Regne de les Dues Sicílies.
- 1861: Víctor Manuel II és proclamat rei d'Itàlia, però Roma i Venècia encara estaven fora del nou estat.
- 1866: Guerra austroprussiana. Itàlia obté Venècia.
- 1870: Guerra francoprussiana. França retira les seves tropes de Roma i aquesta es converteix en la capital del Regne d’Itàlia.
La unificació d’Alemanya (1864-1871)
El territori alemany estava dividit en diversos estats, dominats per Àustria i Prússia. Prússia, liderada per Otto von Bismarck, va impulsar la unificació per la força.
Principals protagonistes
- Otto von Bismarck: Canceller de Prússia, defensor de la unificació mitjançant la política de "sang i ferro" (guerres).
- Guillem I: Rei de Prússia i primer emperador del nou Segon Imperi Alemany.
Fases de la unificació
- 1864 – Guerra contra Dinamarca: Prússia i Àustria derroten Dinamarca i es reparteixen Schleswig i Holstein.
- 1866 – Guerra contra Àustria: Prússia derrota Àustria a Sadowa i crea la Confederació d’Alemanya del Nord.
- 1870-1871 – Guerra contra França: Prússia derrota França a Sedan, Napoleó III és capturat i es proclama el Segon Imperi Alemany a Versalles, amb Guillem I com a emperador.
Conseqüències
- Alemanya es converteix en la nova gran potència d’Europa.
- França, humiliada, perd Alsàcia i Lorena i queda ressentida amb Alemanya.
- L'equilibri de poder a Europa canvia i s'incrementen les tensions que portaran a la Primera Guerra Mundial.
Consolidació dels Estats Liberals
Regne Unit: l’era victoriana (1837-1901)
Sota el regnat de Victòria I, es van impulsar reformes polítiques i econòmiques:
- Reformes electorals (1832, 1867, 1884) que van ampliar el sufragi masculí.
- Imperialisme: Expansió colonial, incloent-hi el domini sobre l’Índia.
- Irlanda: Crisi de la fam (1845-1849) i creixement del moviment independentista (Home Rule).
França: del Segon Imperi a la Tercera República
- 1852: Napoleó III estableix el Segon Imperi, amb un govern autoritari i una política expansionista.
- 1870: Derrota davant d'Alemanya, que provoca la caiguda de Napoleó III i la proclamació de la Tercera República Francesa.
La Segona Revolució Industrial
Entre mitjan segle XIX i la Primera Guerra Mundial es van produir grans avenços científics i tecnològics que van impulsar la indústria. Es van desenvolupar noves fonts d'energia, es van aplicar innovacions industrials i es va consolidar una economia global basada en grans empreses.
Noves fonts d'energia
- Carbó: Tot i ser la principal font d'energia fins al segle XX, va perdre protagonisme amb l'arribada del petroli i l’electricitat.
- Petroli: Es va començar a explotar el 1859 a Pennsilvània i es va usar per a il·luminació i combustibles amb la invenció dels motors de Benz (1885) i Diesel (1895).
- Electricitat: Desenvolupada gràcies a turbines i transformadors, va revolucionar el transport (metro, tramvia), les comunicacions (telègraf, telèfon) i l’oci (fonògraf, cinema). També va permetre la creació d’electrodomèstics i la mecanització industrial.
Noves indústries i formes d’organització
- Gran Depressió (1873): Caiguda dels preus agrícoles que va provocar una crisi econòmica.
- Innovació científica: Desenvolupament de la indústria química, metal·lúrgica i siderúrgica.
- Noves organitzacions empresarials:
- Trust: Fusió de diverses empreses en una de nova.
- Càrtel: Acord entre empreses per controlar preus i producció.
- Hòlding: Empresa financera que controla altres empreses.
- Taylorisme: Model de producció que optimitza el treball per augmentar l’eficiència.
- Fordisme: Henry Ford va aplicar el taylorisme per fabricar cotxes en cadena, reduint costos i fent els vehicles més accessibles.
La mundialització de l’economia
- El comerç internacional es va multiplicar per cinc entre 1870 i 1913.
- El patró or va establir un sistema monetari internacional estable fins al 1914.
- Londres era el centre financer mundial, però Alemanya i els EUA van guanyar pes industrial.
Noves potències industrials
- Alemanya: Va créixer gràcies al proteccionisme, les escoles tècniques i la indústria siderúrgica i química.
- Estats Units: Es van convertir en la primera economia mundial després de la Primera Guerra Mundial gràcies als seus recursos naturals i al seu mercat intern.
- Japó: La Revolució Meiji (1868) va impulsar la modernització industrial amb suport estatal. Van sorgir els zaibatsu (grups empresarials familiars).
L'Era de l'Imperialisme
L’imperialisme és el domini d’unes nacions sobre altres, especialment durant l'expansió de les potències occidentals (segles XIX-XX). Es basava en la dominació econòmica, política, militar i cultural.
Causes de l'expansió colonial
Factors cientificotècnics
- Es van formar societats científiques com la Royal Geographical Society (1830) per explorar nous territoris.
- La Segona Revolució Industrial va aportar nous mitjans tècnics com vaixells de vapor, armes modernes, comunicacions i medicaments.
Factors econòmics
- La crisi de 1873 i la competència industrial van portar els països a buscar nous mercats i recursos.
- L’explotació colonial proporcionava matèries primeres (or, cotó, cautxú, etc.) i mà d’obra barata.
- La riquesa generada beneficiava només una elit d’inversors, no la població en general.
Factors geoestratègics i polítics
- Les colònies eren punts estratègics per controlar fronteres i rutes comercials.
- Exemple: el canal de Suez (1869), controlat pel Regne Unit, assegurava la ruta cap a l’Índia.
- El nacionalisme va fomentar la conquesta colonial per guanyar prestigi i suport intern (ex. xovinisme francès, jingoisme anglès).
Factors ideològics
- Es van difondre teories racistes que justificaven la "missió civilitzadora" dels europeus.
- El darwinisme social defensava la superioritat de la raça blanca i legitimava la colonització.
- Missioners cristians van participar en la imposició cultural i religiosa a les colònies.
Els imperis territorials
A diferència dels imperis de l’Edat Moderna, que es basaven en el comerç i el control costaner, els nous imperis del segle XIX van ocupar grans extensions de territori a Àfrica, Àsia i el Pacífic. El 1914, Europa controlava el 84,4% del planeta.
La colonització d’Àfrica
El Regne Unit va establir un protectorat a Egipte per controlar el canal de Suez i va intentar unir el Caire i el Cap (Sud-àfrica). França va colonitzar Algèria (1830) i va expandir-se cap a l’Atlàntic i el mar Roig.
La competència entre potències va portar a la Conferència de Berlín (1884-1885), que va establir:
- La creació de l'Estat Lliure del Congo, sota el domini del rei Leopold II de Bèlgica, on la població nativa va patir greus abusos.
- La llibertat de comerç als rius Níger i Congo.
- El principi d’ocupació efectiva, que va iniciar la "cursa per Àfrica".
- La prohibició de l'esclavitud.
La colonització d’Àsia
A més d’Europa, els Estats Units i el Japó també van expandir-se a Àsia.
- El Regne Unit controlava l’Índia des del segle XVII i la va convertir en una colònia el 1876. També va conquerir Birmània, Malàisia, Hong Kong, Austràlia i Nova Zelanda.
- França va crear la Unió Indoxinesa (1887) (Vietnam, Laos i Cambodja).
- El Japó va ocupar Corea (1895) i Manxúria (1905).
- Rússia va expandir-se per Sibèria i Alaska i va construir el Transsiberià (1904).
L’imperialisme a Amèrica
Els Estats Units es van expandir territorialment mitjançant:
- La conquesta de l’Oest i la guerra amb Mèxic (1846-1848), que li va permetre annexar Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada i Califòrnia.
- La compra d’Alaska (1867) a Rússia.
- La intervenció a Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam després de la guerra hispanoamericana (1898).
Justificaven l’expansionisme amb:
- La Doctrina Monroe (1823): “Amèrica per als americans”, excloent la influència europea.
- El Destí Manifest: Creença que els EUA havien de dominar el continent.
- El Corol·lari Roosevelt (1904): Intervenció directa al Carib i a l'Amèrica Central.
Tipus d’administració colonial
Les colònies es van organitzar de diferents maneres segons el grau de control:
- Colònia: Sense autonomia i governada directament per la metròpoli (Índia, Congo Belga).
- Protectorat: Govern local amb supervisió estrangera (Egipte, Marroc).
- Domini: Colònia de poblament amb autogovern, però subordinada (Canadà, Austràlia).
- Concessió: Territori explotat per un altre país (Hong Kong, Xangai).
Resistència a la colonització
Molts pobles es van oposar a la colonització amb revoltes:
- Guerres de l’opi (1839-1842, 1856-1860): La Xina es va enfrontar al Regne Unit per la venda d’opi.
- Revolta dels sipais (1857): Soldats indis contra els britànics.
- Lluita dels zulus (1879) contra els britànics a Sud-àfrica.
- Revolta dels bòxers (1899) a la Xina contra els estrangers.
- Revolta dels hereros (1904-1907) contra Alemanya a Namíbia.
Conflictes entre potències colonials
Les potències es van enfrontar per territoris colonials:
- Guerres dels bòers (1880-1881, 1899-1902): El Regne Unit va derrotar els grangers holandesos (bòers) i es va quedar amb Orange i Transvaal.
- Incident de Fashoda (1898): França i el Regne Unit es van disputar el Sudan, però França es va retirar.
- Guerra russojaponesa (1905): El Japó va vèncer Rússia i es va quedar amb Manxúria i Corea.
- Crisi marroquina (1904, 1911): França i Alemanya es van disputar el Marroc, conflicte resolt amb la conferència d’Algesires (1906).
Impacte sobre els pobles colonitzats
La colonització va alterar la vida dels pobles indígenes:
- Econòmicament:
- Dependència de la metròpoli.
- Ruïna de l’artesania local.
- Explotació de riqueses naturals i treball en condicions extremes.
- Políticament:
- Imposició d’una elit dirigent europea.
- Creació de fronteres artificials, que van generar conflictes ètnics.
- Socioculturalment:
- Extinció de cultures locals i imposició de costums europeus.
- Urbanització forçada i segregació de la població nativa.
- Augment de població per millores sanitàries, però també fam i corrupció.
La Primera Guerra Mundial (1914-1918)
Les causes de la Primera Guerra Mundial
Context general
A principis del segle XX, Europa vivia una època de progrés gràcies als avenços industrials i el domini colonial. Tot i així, les rivalitats econòmiques i territorials van generar tensions entre les potències.
Rivalitats territorials i econòmiques
- Alemanya vs. França: disputa per Alsàcia i Lorena (territoris rics en recursos).
- Alemanya vs. Regne Unit: competència industrial i naval.
- Alemanya vs. França (Marroc): Alemanya intenta frenar l'expansió francesa a l'Àfrica.
- Balcans: regió inestable per la lluita entre Àustria-Hongria, Rússia i els estats eslaus.
Sistemes d'aliances i pau armada
Per protegir els seus interessos, els països van formar blocs militars:
- Triple Aliança (1882): Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia.
- Triple Entesa (1907): França, Regne Unit i Rússia.
Aquesta situació va portar a la pau armada (1890-1914): els països es preparaven per a una guerra imminent, augmentant els seus exèrcits i arsenals.
Les crisis internacionals abans de la guerra
- Crisis del Marroc (1905 i 1911): Alemanya intenta frenar França sense èxit.
- Crisis balcàniques (1908-1913): conflictes entre Àustria-Hongria, Rússia i els nous estats balcànics.
El detonant de la guerra
L’assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria (28 de juny de 1914) per un nacionalista serbi va provocar la declaració de guerra d’Àustria a Sèrbia. Això va activar les aliances i va desencadenar la Primera Guerra Mundial.
Desenvolupament de la Primera Guerra Mundial
L'inici del conflicte (1914)
- Alemanya aplica el pla Schlieffen per envair França passant per Bèlgica, però és frenada a la batalla del Marne.
- Al front oriental, Rússia ataca Alemanya però és derrotada a Tannenberg.
Guerra de trinxeres (1915-1916)
- Els exèrcits es van atrinxerar, convertint la guerra en un conflicte llarg i brutal.
- Batalles emblemàtiques:
- Verdun (1916): ofensiva alemanya contra França, resistida pel general Pétain.
- Somme (1916): gran ofensiva aliada amb moltes pèrdues humanes.
Participació internacional i guerra total
- Bloqueig naval britànic contra Alemanya per tallar els seus subministraments.
- Alemanya intensifica la guerra submarina, enfonsant vaixells com el Lusitania (1915).
- Revoltes internes: els britànics ajuden la revolta àrab contra l'Imperi Otomà (Lawrence d’Aràbia).
El paper de les dones
Durant la guerra, les dones es van incorporar massivament al mercat laboral i a tasques mèdiques, científiques i militars.
La Revolució Russa
La Rússia tsarista: canvis i permanències
Abans de 1900, Rússia era un imperi enorme, amb una població de 125 milions, formada principalment per russos, però també amb importants minories com ucraïnesos, polonesos, turcs i jueus. L'economia estava centrada en una agricultura endarrerida, amb una alta taxa de pobresa. La industrialització va arribar tard i de manera parcial, concentrada a les grans ciutats. La societat estava profundament dividida.
L'autocràcia tsarista i l'oposició
El tsar Nicolau II governava amb un poder absolut, amb el suport de l'exèrcit, la policia i l'Església Ortodoxa. La repressió política era forta, però van començar a sorgir moviments opositors com els populistes (narodniki) i socialistes com els bolxevics i els menxevics.
La Revolució de 1905
La situació va empitjorar després de la derrota a la guerra russojaponesa. Els manifestants que demanaven millores van ser reprimits violentament en el conegut Diumenge Sagnant de 1905. El tsar va cedir i va establir la Duma, una assemblea parlamentària, però va continuar exercint el poder absolut.
El pseudoconstitucionalisme (1906-1916)
Les reformes eren limitades i la Duma no va poder solucionar els problemes del país. La corrupció va deteriorar la credibilitat del tsar.
La Revolució Russa de 1917
La Revolució de Febrer de 1917
La Primera Guerra Mundial va agreujar les dificultats de Rússia. A l’hivern de 1917, les manifestacions a Petrograd (Sant Petersburg) per la falta d'aliments i la guerra van resultar en una vaga general, i l'exèrcit es va girar contra el tsar. Nicolau II va abdicar i es va establir un govern provisional.
El govern provisional (març-octubre 1917)
Encara que el nou govern volia establir una república democràtica, el poder dels soviets (consells populars) va créixer, i els bolxevics, liderats per Lenin, van començar a guanyar influència. Lenin va tornar a Rússia i va proposar mesures radicals com l'abandó de la guerra i la confiscació de terres.
La Revolució d'Octubre
El 25 d'octubre de 1917, els bolxevics van assaltar el Palau d'Hivern i van derrocar el govern provisional. Van establir els Decrets d'Octubre, que incloïen l'armistici amb Alemanya, la confiscació de terres i la creació d'un govern obrer i camperol.
Guerra Civil i creació de l'URSS
La Guerra Civil (1918-1922)
Després de la Revolució d'Octubre, Rússia va entrar en una guerra civil entre l'Exèrcit Roig (bolxevics) i l'Exèrcit Blanc (partidaris de l'antic règim tsarista i els seus aliats internacionals). Lenin va ordenar l'execució de la família tsarista. Els bolxevics van vèncer, consolidant el seu poder.
El comunisme de guerra
Davant la crisi econòmica, els bolxevics van implantar una política econòmica anomenada comunisme de guerra, que va incloure la nacionalització de la indústria i la confiscació de terres agrícoles.
Conseqüències de la Primera Guerra Mundial
Conseqüències demogràfiques i socials
- Pèrdua de vides humanes: La guerra va causar la mort de 9 a 10 milions de persones. La combinació de tàctiques militars antiquades amb armes modernes i la "guerra total" va augmentar enormement les víctimes, incloent-hi molts civils.
- Efectes en la població civil: La guerra va deixar gairebé 3 milions de vídues, 10 milions d'orfes i 20 milions de ferits. Molts d'aquests ferits van quedar desfigurats o amb trastorns psicològics greus.
- Fam i malalties: La fam i les malalties, com la grip del 1918, es van propagar àmpliament a causa de la destrucció de recursos i les condicions sanitàries de la guerra.
- Desplaçaments forçats i refugiats: La guerra va causar l'èxode de milions de persones, amb moltes minories ètniques i religioses perseguides i deportades, com els armenis víctimes del genocidi otomà.
Conseqüències econòmiques
- Destrucció de l'economia europea: Les economies europees van quedar devastades, amb França perdent el 30% de la seva riquesa i Alemanya un 22%. La destrucció d'infraestructures i el cost del conflicte van contribuir al col·lapse econòmic.
- Ascens dels Estats Units: Els Estats Units van emergir com la principal potència econòmica i creditor mundial, convertint-se en el país dominant en el comerç i les finances internacionals.
Conseqüències territorials
- Canvis geopolítics: Després de la guerra, els tractats de pau com el de Versalles (1919) van reconfigurar els límits territorials d'Europa. Els imperis alemany, austrohongarès, rus i turc es van fragmentar, i es van crear nous estats com Finlàndia, Polònia, Txecoslovàquia i Iugoslàvia.
- Principis de pau de Woodrow Wilson: El president nord-americà va proposar els Catorze Punts, que advocaven per la creació d'una Societat de Nacions i per la independència de les nacions sotmeses als antics imperis.
Conseqüències polítiques
- Ascens de les democràcies liberals: A Europa, moltes monarquies es van desintegrar i van sorgir nous règims democràtics. Tot i això, les tensions ideològiques i les crisis econòmiques van conduir a polaritzacions polítiques.
- Revoltes i moviments socials: A Alemanya, la Revolució Espartaquista (1919) va reflectir la influència del model revolucionari rus. La seva repressió violenta va augmentar la tensió política i social a la República de Weimar.