Revolucions Liberals i Unificacions al Segle XIX

Revolucions Liberals del Segle XIX

Onada de 1820

El 1820 hi va haver una primera onada de revolucions liberals. Una sèrie d’aixecaments liberals dirigits per activistes, sobretot militars, van intentar en diversos països acabar amb l’absolutisme i prendre el poder.

• Tots aquests aixecaments van ser vençuts pels exèrcits de la Santa Aliança.
• Només a Grècia va triomfar una insurrecció contra l’Imperi Turc. El 1822 els grecs van proclamar la seva independència, que es va fer efectiva el 1829 després d’una guerra cruenta.
• També van resultar victoriosos els moviments de les colònies espanyoles d’Amèrica continental, que es van enfrontar a la metròpoli entre 1808 i 1825, i es van declarar independents.

Onada de 1830

La segona onada revolucionària es va produir a l’Europa central i occidental, entre 1829 i 1835, i la seva extensió i les seves repercussions van ser molt més grans.

Aquesta segona explosió revolucionària, originada a França, va significar la implantació de sistemes polítics liberals.

• El moviment es va iniciar a França, on, el juliol de 1830, es va enderrocar Carles X de Borbó i s’hi va proclamar una monarquia de caire liberal en la persona de Lluís Felip d’Orleans.
• També a Bèlgica va triomfar la revolució, es va establir un sistema liberal i es va independitzar d’Holanda.
• Van esclatar revoltes a Polònia, Gran Bretanya i Espanya.

Onada de 1848

Les revolucions de 1848 van comportar el triomf dels ideals democràtics i el reconeixement de drets dels treballadors. A Hongria, Bohèmia, el Nord d’Itàlia i la Confederació Germànica van tenir, a més, un caràcter nacionalista contra els imperis.

• A l’Europa occidental, la revolució de 1848 va significar l’aparició dels ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social.
• La revolució es va iniciar a França. Un aixecament popular va acabar amb la monarquia de Lluís Felip d’Orleans i es va proclamar la república social i el sufragi universal.
• A l’Europa oriental, la lluita va ser contra els règims absolutistes i la dominació imperial austríaca.
• Encara que la majoria d’aquestes revolucions van ser sufocades, les reformes liberals i molts processos d’independència nacional es van consolidar a la segona meitat del segle XIX.

Unificacions Nacionals

Itàlia

La unificació italiana es va desenvolupar entre 1859 i 1870. El regne del Piemont, governat per Cavour, va iniciar el procés, que va suposar una guerra contra Àustria i l’annexió dels Estats italians.

• El 1861, el primer parlament italià va proclamar rei d’Itàlia Víctor Manuel, fins llavors monarca del Piemont; el 1866, els austríacs van abandonar el Vèneto.
• El 1870 van ser annexats els Estats Pontificis. La unitat d’Itàlia es va produir i Roma es va convertir en la capital del regne.

Alemanya

En la unificació d’Alemanya, dividida en 36 Estats, van rivalitzar Àustria i Prússia. Entre 1861 i 1874, Prússia, amb Otto von Bismarck com a canceller, va resoldre el problema amb guerres contra Dinamarca, Àustria i França.

• El canceller prussià Otto von Bismarck va dirigir guerres victorioses contra Àustria i França, que li van permetre unir tots els estats sota el ceptre del rei de Prússia.
• Després de la victòria de Sedan es va proclamar el II Imperi alemany i Guillem I va ser proclamat kàiser (emperador).