Rococó i Neoclassicisme: L'Art de la Il·lustració i la Revolució

El Rococó: L'Art de l'Aristocràcia

L'art Rococó, associat a l'aristocràcia, va simbolitzar el poder i el luxe de les classes privilegiades. Aquest període, marcat per transformacions i revolucions, va veure el desenvolupament de la Il·lustració, un corrent cultural que fonamentava el saber en la raó. Per primera vegada, es va donar la unió entre l'art i la política.

En aquest context, es van produir descobriments arqueològics significatius: el 1719 es va descobrir Herculà i el 1748, la ciutat perduda de Pompeia.

La Transició al Neoclassicisme

D'altra banda, les acadèmies d'art van realitzar campanyes contra el Rococó, defensant el bon gust. El Rococó era un estil que amb prou feines havia tingut transcendència en els exteriors dels edificis i es va produir una crisi estètica que portava a dues solucions clares:

• Crear un nou estil.
• Tornar a l'antiguitat clàssica i acabar així amb tota una fase d'embriaguesa decorativa.

D'aquesta manera sorgeix el Neoclassicisme, unit a una nova classe social, la burgesia, com la seva manifestació estètica i com a bandera de les seves reivindicacions. Els representants de la Revolució van veure en el Neoclassicisme la derrota de l'aristocràcia i els seus salons.

El Neoclassicisme: L'Art de la Burgesia i la Raó

El Neoclassicisme es va desenvolupar des de mitjans del segle XVIII fins a principis del segle XIX. S'oposava a la funcionalitat i l'excés decoratiu del Barroc i el Rococó. Es presentava com un art nou, serè i equilibrat. Es preferia l'art grec, considerat més pur que el romà. Era un art no cristià: substituïa Déu pel culte a la raó.

La burgesia va adoptar el Neoclassicisme com el seu art. El model clàssic era el que volien seguir els revolucionaris, grans admiradors de la virtut i la severitat dels romans. Va ser un art que refusava els estils anteriors i les classes socials a les quals representaven. S'identificava amb els ideals de la Il·lustració. L'art buscava una referència fonamentada en l'estètica, que havia de regir-se per la norma del bon gust i la raó.

Característiques de la Pintura Neoclàssica

La pintura neoclàssica es fonamentava en la temàtica, sense aportar res nou. El màxim representant va ser Jacques-Louis David. Les seves característiques principals inclouen:

• Aire solemne i heroic en les representacions pictòriques.
• Temes històrics.
• Recerca de l'harmonia, l'ordre i la bellesa ideal.
• Naturalisme sense ornamentació.
• Minuciós i detallista.
• Composicions ordenades i equilibrades.
• Cromatisme fred.
• Pocs contrastos.
• Predomini de la línia.
• Perspectiva lineal.
• Funció edificant i moral, amb valors com el sacrifici, l'austeritat i el patriotisme.