El Romànic Català: Art, Simbolisme i Iconografia (S. XI-XIII)

El Romànic Català

És un art que va néixer arrelat als Pirineus i es va escampar fins al Segre i l’Ebre. Els sobirans francs organitzaren una Marca Hispànica o barrera entre el seu imperi i el món àrab, al final del segle VIII. Lleida i Tortosa es conqueriren a mitjans del segle XII. Podem situar el romànic des dels volts de l’any mil fins al final del segle XIII.

Dins l’àmbit català cal mencionar:

• L’escola del Rosselló-Empordà
• L’escola ripollesa
• L’escola de Lleida

Les esglésies de Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Caserres, Sant Ponç de Corbera o Sant Jaume de Frontanyà, es poden presentar com a prototips del primer romànic.

La importància de la pintura mural

Cal remarcar que el romànic no era un edifici de pedra nua, ni a l’exterior ni, sobretot, a l’interior. Totes les esglésies eren arrebossades a l'interior i cobertes de pintures, no solament als absis, sinó també a la nau i sovint a la volta.

El Romànic Internacional

S’inicia a finals del segle XI. A partir del 1082 es produí una crisi política al país amb l’assassinat del comte Ramon Berenguer II. Es va introduir la reforma romana o gregoriana a l’Església i, alhora, nous ordres religiosos, com els canonges agustinians. La major part dels grans monestirs benedictins del país es van unir a congregacions o monestirs de França o Itàlia.

A la generació següent es restaurà definitivament l’arxidiòcesi de Tarragona i Catalunya s’obre vers el migdia de França en un intent de crear un estat ultrapirinenc, que es va enfonsar a causa de la crisi generada pels càtars. S’uniren Catalunya i Aragó, fet que facilità la conquesta del país als àrabs amb la caiguda de Tortosa i Lleida (1149-1150), en els mateixos anys en què es va introduir a Catalunya l’ordre del Cister, amb la creació de Poblet i Santes Creus.

Edificis destacats del Segon Romànic

Aquests fets històrics varen introduir el segon romànic. Així es van construir o renovar la major part dels claustres dels monestirs, i vells edificis com Ripoll, Sant Pere de Rodes o la Catedral de Vic. Els edificis que sobresurten són:

• Sant Joan de les Abadesses
• Queralbs
• Sant Pere de Besalú
• Santa Eugènia de Berga
• Sant Nicolau de Girona
• Sant Pau del Camp
• Santa Maria de Porqueres
• Sant Pere de Galligants

L'Escultura i la Iconografia

L’escultura romànica respon a un caire intel·lectual i didàctic, característiques que han fet que hom s’hi referís com a «llenguatge».

La iconografia més abundant la formen el Pantocràtor (Crist en Majestat), amb el Tetramorf, i escenes de l'Antic Testament (A. T.) i del Nou Testament (N. T.). La temàtica animalista i vegetal s’adequa rigorosament al marc arquitectònic: al timpà o als muntants de les portalades.

L’Home com a Microcosmos

La Creació, fruit del Déu artista suprem, era considerada en l’època romànica com una teofania, una manifestació seva. Qualsevol cosa creada era un símbol mitjançant el qual Déu es donava a conèixer. I entre les coses creades, l’home n’era una on la seva imatge es reflectia amb major claredat: Déu modelà l’home de l’argila i el feu a la seva imatge i semblança.

Al segle XII, l’home creat per Déu era buit de contingut temporal: era una al·legoria d’allò transcendent, una imatge del Cosmos; era un microcosmos.

Espai i Símbol a l'Església Romànica

L’església romànica, amb la seva compartimentació, les columnes i pilars, les voltes i cúpules, no era únicament una suma d’elements arquitectònics relacionats entre ells per certes lleis funcionals o estètiques.

En ser la casa de Déu a la terra, l’església havia de reflectir l’ordre universal que emanava de la divinitat, i la seva estructura havia d’anar més enllà de les necessitats purament constructives mitjançant l’observança de determinades lleis simbòliques.

La planta com a cos humà

La planta simbolitza el cos humà. L’absis s’identifica amb el santuari de Déu, com el lloc propi de la revelació divina a través de Crist. La forma semicircular, ben poques vegades poligonal, recorda la corba del crani humà i, en algunes construccions, presenta fins i tot el seu eix inclinat respecte al de la nau central, com si es tractés del cap caigut del Crucificat. L’interior de l’església submergia l’ésser humà en un entorn semipenombrós que li creava la sensació d’un cert temor i que l’elevava, al mateix temps, al regne d’allò sublim.

La Verge Maria

A l’època romànica, a part del fet que Maria exerceix el paper d’element femení, constant en qualsevol sistema religiós, la seva presència als absis, frontals, capitells, timpans o a l’estatuària exempta, suposava la sublimació de la dona medieval que Sant Joan Crisòstom havia qualificat de:

«Mal necessari, temptació natural i perill domèstic»

Maria, com l'anti-Eva o la nova Eva, obre el camí de la redempció de la Humanitat. Això explica la multitud d’esglésies dedicades a Maria per tot el territori cristià.

La Verge té un lloc d’honor en el col·legi apostòlic, la qual cosa dona fe, com a testimoni ocular de la divinitat de Crist, i representa, davant la divinitat, els fidels reunits en el temple.

El Poder del que és Diví: El Pantocràtor

Crist es presenta majestuosament per jutjar els homes, per donar fe de la grandesa divina i de la fi dels temps. La seva imatge desmesuradament gran, fora del que és temporal i allunyada d’allò circumstancial, és símbol de l’absolut, del que tanca en el seu si el principi i la fi. Amb plena frontalitat, és figuradament assegut en un tron o en un arc de cercle, i inscrit en una aurèola ametllada (mandorla), que al·ludeix a la seva glòria. Els peus descansen en un escambell o en una semiesfera, símbol de la terra. La mà dreta, alçada majestuosament, més que beneir, amenaça l’home i manifesta el poder.

Les Majestats Romàniques

Les Majestats romàniques són unes imatges que representen a Crist en la creu, vestit amb túnica llarga fins als peus i lligada amb un cinturó o cinta que penja. Es caracteritzen pels ulls oberts, els braços estesos gairebé horitzontals, moltes vegades desclavat, amb barba i cabell llarg recollit.

A Catalunya va ser una imatge molt difosa a l'època del romànic; s'acostumaven a col·locar al costat de la porta d'entrada de les esglésies. Tenien un significat i una litúrgia especial, diferent als altres crists morts i nus.

Obres destacades

• Majestat Batlló
• Santa Majestat de Caldes de Montbui
• Majestat de Beget
• Santa Faç de Lucca

La Representació de l'Espai i el Dinamisme

L’art romànic sorgeix quan l’home no ha volgut representar el que es veia de les coses, sinó el que en sabia. A la religiositat de l’època, l’home no anava a la recerca de Déu en el sentit d’elevar-se simbòlicament cap al cel.

El romànic no era un art estàtic, sinó que per emfasitzar aquesta quietud, l’artista havia d’accentuar el dinamisme de les altres figuracions, un dinamisme no primordialment temporal, sinó gràfic. A l’art romànic la línia no era tan sols el dibuix bàsic, era un veritable medi expressiu per crear amb el seu grafisme formes que semblaven exigir el moviment visual de l’espectador si volia seguir-les amb tota la seva complexitat. La línia creava ritmes formals, tensava els cossos o els convertia en arabescs de complicat, però gairebé sempre harmoniós traçat.