La romanització de Catalunya

La romanització de Catalunya

Al segle III a.C. la situació en el Mediterrani occidental ha canviat molt: Roma ha conquerit tota la península Itàlica i s'ha convertit en una nova potència. L'altra gran potència és Cartago, que domina el nord d'Àfrica, el sud de la península Ibèrica i les illes. Empòrion, igual que Massàlia i les altres colònies gregues, esdevé aliada de Roma, en contra dels qui de sempre eren els seus competidors comercials, i ofereix als romans una base d'operacions durant la segona guerra púnica.

En efecte, el general cartaginès Anníbal va prendre la ciutat ibèrica de Sagunt, aliada de Roma, i després es llença amb un gran exèrcit cap a Itàlia, travessant els Pirineus i els Alps. El 218 a.C. els romans, capitanejats per Gneu Corneli Escipió, desembarquen a Empòrion. Durant tota la guerra, Empòrion va oferir un port segur per rebre reforços i subministraments per a les tropes romanes.

Un cop derrocada Cartago a les guerres púniques, Roma controla el Mediterrani occidental. En els dos segles següents els romans van conquerir la península ibèrica; és un període de gran prosperitat per a la colònia focea, ja que en surt econòmicament beneficiada i conserva alhora el seu autogovern polític.

Al costat d'Empòrion els romans instal·len un campament militar que, a principis del s I aC, esdevindrà una nova ciutat, poblada per romans i independent de la grega; aquests dos nuclis urbans s'unifiquen sota un sol nom en plural, Emporiae. A mitjan segle I aC rep colons romans veterans de Juli Cèsar i després, en un moment desconegut durant el període que va des de Cèsar fins a August, esdevé municipium. Paral·lelament les muralles que separaven els dos nuclis urbans, el grec i el romà, van ser enderrocades i un nou tram va unir les dues ciutats en una de sola.

La ciutat d'Empúries va ser projectada ex nouo, seguint els cànons urbanístics de les colònies romanes, amb una quadrícula de carrers a partir del Cardo maximus i el Decumanus Maximus, amb una muralla i un fòrum. Tanmateix un element misteriós distorsiona el traçat habitual: un mur separa el recinte emmurallat en dues parts. Segons alguns arqueòlegs, aquest seria en realitat el mur del qual parlen Estrabó i Livi, però no hi ha cap certesa. Els romans, dirigits per Gneu Corneli Escipió, van arribar al que ara és Tarragona a l'inici de la segona guerra púnica (218 a.C.); aquest territori estava ocupat per les tribus ibères dels cessetans. Poc després Tàrraco va esdevenir la principal base d'hivernada dels exèrcits romans d'Hispània, comandats pels germans Escipió. Per això Plini va qualificar la ciutat de Scipionum opus, obra dels Escipions (Història natural, III, 4, 21). Acabada la segona guerra púnica, Tàrraco va seguir sent una base militar fonamental en la consolidació i l'extensió del poder romà sobre la península Ibèrica.

A la segona meitat del segle I a.C. va adquirir la categoria de colònia amb el nom oficial de Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, tot i que resta dubtós si el nou estatus va ser en temps de Juli Cèsar o d'August, que va establir-s'hi durant els dos anys de les guerres contra els àsturs i els càntabres. August va fer una nova repartició de les províncies romanes de Hispània i Tàrraco es va convertir en capital de l'extensa Tarraconense.

La seva capitalitat va implicar la seva monumentalització: durant el període de la dinastia flàvia (al segle II dC). El difícil relleu del seu emplaçament va impedir en gran mesura que la ciutat seguís l'estructura típica de les fundacions romanes. Tàrraco, construïda en el vessant d'un turó que descendia fins al mar, s'esglaonava en una sèrie de grans terrasses. El circ n'ocupava tot una i migpartia la ciutat: en les dues superiors es va edificar el fòrum provincial. Des del segle I aC al II dC, Tàrraco coneix una gran prosperitat econòmica paral·lela al favor imperial i és a partir del segle III dC que ja es va anar despoblant.

MURALLES DE TÀRRACO La construcció més antiga de la Tarragona romana són les muralles, atès que es remunten a la fundació del campament militar inicial. En realitat la muralla romana va ser construïda en dues fases clarament: La primera fase va ser aixecada entre el 217 i el 197 aC: es tractava d'una muralla baixa construïda amb un parament megalític que arribava als sis metres d'alçada, reforçada amb torres elevades amb carreus, de les quals es conserven tres (Arquebisbe, Cabiscol i Minerva). La segona fase va consistir en una reforma i ampliació efectuada entre el 150 i el 125 aC. La nova muralla, sense torres i feta de carreus sobre un estret sòcol megalític, arribava als dotze metres d'alçada.

LA PART SUPERIOR DE TARRACO: EL FÒRUM PROVINCIAL I EL CIRC A banda del fòrum per als afers de la ciutat, on s’observa la base de la basílica, a Tàrraco hi havia un altre fòrum, exclusivament dedicat a la província. El conjunt s'articula en les dues terrasses superiors; en la terrassa més alta el temple, probablement consagrat a August, que era octàstil; actualment es troba sota l’edifici de la catedral. De la immensa plaça de representació, que ocupava la terrassa mitjana, se'n poden rastrejar trams en edificis dels casc antic. Als angles del costat nord-est s'alçaven dues torres que facilitaven el pas entre els diferents nivells de la plaça i el circ per mitjà de galeries i escales internes i que han arribat fins avui integrades en la mal anomenada torre del Pretori. El fòrum provincial es complementava amb el circ, destinat a les curses de carros. L'edifici separava i alhora comunicava, a través d'escales i de les voltes laterals.

L'AMFITEATRE DE TÀRRACO L'últim gran edifici per a espectacles construït a Tàrraco va ser l'amfiteatre, que va ser ubicat fora muralla, a la vora de la platja. Com que aprofita el pendent del terreny, una part de la graderia o cauea està retallada a la roca, mentre que la resta va ser aixecada per mitjà de voltes encofrades: d'aquestes estructures de morter solament s'han conservat la petita part central del cantó mar. Llevat d'aquests dos sectors oposats, la resta de grades que es veuen en l'actualitat són producte d'una reconstrucció dels anys 70. L'arena té dues fossae que la creuen en angle recte, en l'antiguitat cobertes per un empostissat. Actualment l'arena està parcialment coberta per les ruïnes de dos edificis posteriors, de caràcter religiós: una basílica cristiana construïda al segle VI en commemoració del martiri del bisbe Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, cremats a la mateixa arena; i l'església romànica de Santa Maria del Miracle, que es va aixecar sobre la primera al segle XII.

L'AIGUA A TÀRRACO: AQÜEDUCTES I TERMES A l’inici de Tàrraco, el subministrament d'aigua va dependre del riu Francolí i, sobretot, de les aigües del subsòl, acumulades de manera natural en cavitats i llacs subterranis. Per això en la zona on es va estendre la ciutat baixa de Tàrraco era possible obtenir aigua a través de pous. Així mateix s'ha trobat recentment una llarga galeria subterrània d'època romana, excavada, segons la hipòtesi dels arqueòlegs, amb la finalitat de recollir aigua. Sembla, doncs, que el primer aqüeducte de Tàrraco va ser sota terra. Però en època imperial l'aigua provinent del riu i de pous va esdevenir insuficient i es van construir tres aqüeductes per assegurar la provisió de l'aigua necessària des dels rius propers. Les intervencions arqueològiques dels darrers anys a la part baixa de Tarragona han tret a la llum diverses estructures de termes, tant privades com públiques.

CONSTRUCCIONS VORA TARRACO Donada la importància de la ciutat romana de Tàrraco, se’ns han conservat força restes arqueològiques al seu voltant, com ara 1. la vil·la dels Munts a Altafulla: una casa de grans dimensions, amb les seves pròpies termes i importants exemples de mosaics i pintures murals. 2. l’arc de Berà. 3. la torre dels Escipions: un monument funerari que no té res a veure amb la important família romana. 4. la pedrera del Mèdol: d’on els romans extreien la pedra per a la ciutat.

BARCINO La fundació de Barcelona, malgrat les llegendes que l'atribueixen a Hèrcules o les hipòtesis a favor de la cèlebre nissaga cartaginesa dels Barca, es va produir com una colònia de dret romà, segons tots els indicis arqueològics i les fonts clàssiques. Bàrcino, amb el nom oficial complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino va ser fundada per l'emperador August cap a l'any 14 a.C., un cop acabades les guerres càntabres i en plena reforma administrativa i viària del nord-est de la península. Es trobava en el territori de la tribu ibèrica dels laietans. La ciutat es va alçar damunt un petit turó anomenat en l'edat mitjana mont Tàber enmig del fèrtil pla situat entre el Llobregat i el Besòs i entre la serra de Collserola i el mar. El territori va ser objecte d'una parcel·lació entre els colons i d'una intensa explotació agrícola per mitjà de nombroses uillae. Una dels produccions més comercialitzades de la zona era el vi, però també s'hi van conrear cereals. L'extensió de la colònia, delimitada per unes muralles amb torres i quatre portes, no superava les 10 hectàrees. S'hi va respectar l'estructura habitual de les fundacions romanes: el seu recinte, emmurallat, era pràcticament rectangular i els dos carrers principals partien de les quatre portes i formaven una creu: el Decumanus Maximus s'estenia sobre l'eix muntanya-mar, mentre que el Cardo Maximus seguia l'eix perpendicular al primer (Besòs-Llobregat). Tant els carrers principals com els secundaris (decumani i cardines minores) eren originàriament amples, amb clavegueres, i formaven una quadrícula. La població era reduïda, d'uns 2000 habitants. Tant per població com per extensió, la mida de la ciutat era petita malgrat la magnificència del seu espai públic (fòrum i temple). Això s'explica segurament perquè des de bon principi va ser concebuda com un centre administratiu i religiós d'una àrea més àmplia, que abraçaria altres nuclis urbans preexistents i vil·les de la Laietània. Dins de la ciutat, el fòrum de Bàrcino es trobava en la confluència del Decumanus Maximus amb el Cardo Maximus i abraçava un ampli espai que inclou l'actual palau de la Generalitat. S'hi alçava un gran temple, construït a l'últim quart del s. I a.C. i probablement dedicat al culte imperial. Era un temple de planta rectangular, hexàstil (6 x 11 columnes) i perípter, amb dues columnes in antis. Avui se'n conserven quatre columnes i una part del podium, de la part posterior del temple.

Maqueta de la reconstrucció del temple romà de Bàrcino, construït a finals del segle I a.C. (Museu Arqueològic de Catalunya, Barcelona) i les úniques quatre columnes que en resten al Centre Excursionista de Catalunya. Pel que fa als habitatges, s'han trobat restes de diverses domus (actualment visibles al Museu d'Història de la Ciutat). D'altres cases privades se'n van poder rescatar bells mosaics com els de les tres Gràcies i la cursa de circ.  Les termes públiques, a l’interior de la ciutat i prop del fòrum, van ser donades a la ciutat per la família Minici Natal el 125 d.C. Aquesta família, pròxima a l'emperador, va ser una de les més notables de la Barcelona romana. Fins i tot consta que un representant, Luci Minici Natal, va participar amb una quàdriga en els Jocs Olímpics del 129 d. C. Fora de la ciutat, només s’han trobat restes disperses d’un edifici d’espectacles, l’amfiteatre. Com era habitual, les vies properes que accedien a la ciutat  estaven flanquejades per àrees d'enterrament; tenim la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid, que conserva 85 elements funeraris, sobretot del s. II d.C. al III. Hi ha els tipus més freqüents de sepultura romana de categoria humil: cupae (les més nombroses), ares, esteles, cobertures de tegulae o d'àmfora. Ara, de totes les restes romanes conservades a Barcelona sens dubte les més impressionants són les muralles. 1.Se n'augmenta l'alçada (que arriba als 9 m) 2.Se'n dobla l'amplada (fins als 4 m)  3.S'hi afegeix un gran nombre de torres fins a atènyer les 78. 4. Les quatre portes també es reformen amb tres obertures (una central per als vehicles i dues laterals per als vianants) 5. Es manté el mateix perímetre però es canvia en un únic punt, al costat de la porta decumana de la banda de mar i s’inclouen dins de la ciutat les termes masculines. Paradoxalment, en l’actualitat han aparegut les restes de les termes femenines que es van deixar a l’exterior i van caure en desús. Per refer la muralla es van fer servir molts materials de tombes i altres construccions en desús, alguns dels quals s'han pogut recuperar. Actualment en nombrosos punts del casc antic es poden veure trams més o menys extensos de la muralla romana. La nova fortificació i la seva situació estratègica va donar a Bàrcino un paper més important en el període final de l'antiguitat, passant per davant de la capital romana tradicional, Tàrraco. Quatre de les torres de la muralla romana, ara incorporades a la Casa de l'Ardiaca. Les dues semicirculars emmarcaven una de les portes de la ciutat. I es veu una arcada reconstruïda d'un dels aqüeductes.