La Romanització i Mercè Rodoreda: Història i Biografia

La Romanització a Catalunya

La majoria de llengües que actualment es parlen a Europa tenen un origen comú: l’indoeuropeu, una llengua que es parlava entre el mar Negre i el mar Caspi al 3000 aC i que es va escampar en successives onades a Europa.

El llatí va ser l’origen de les llengües romàniques.

Els romans van desembarcar a Empúries al 218 aC arran de les operacions militars relacionades amb la Segona Guerra Púnica, però un cop establerts, van engegar un procés de romanització que va transformar les societats preexistents.

Una de les conseqüències de la romanització va ser la substitució de les llengües que es parlaven anteriorment en aquestes terres (llengües iberobasques i celtes) pel llatí. La influència de les llengües preromanes en el llatí es coneix com a substrat.

Laura a la ciutat dels sants

Laura a la ciutat dels sants tracta d’una noia plena de somnis i esperances, la qual passa per diferents situacions que, al principi, li semblen ideals, però sempre acaben decepcionant-la, i no aconsegueix aquesta felicitat que tant desitja. És un bon exemple que no hem de viure esperant ser feliços, sinó aprofitant el millor de cada moment sense crear-nos falses esperances.

El llibre es divideix en dos mons:

• Món modern: Barcelona
• Món conservador: Vic

Biografia de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. D'una banda, és filla única i, de l'altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys.

Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor dels seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.

El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n'ha tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, és una experiència traumàtica i, encara més al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l'obligarà a ser internat a l'Institut Psiquiàtric.

Ella s’exilia al sud de França, després a París i finalment a Ginebra.

Al cap d’un temps torna a Barcelona després de la guerra. Té una casa a Romanyà de la Selva amb un jardí gran en el qual s’inspira i escriu un llibre: Mirall trencat.