San Carlo alle Quattro Fontane: L'Obra Mestra Barroca de Borromini

San Carlo alle Quattro Fontane: L'Obra Mestra Barroca de Borromini

L'església de San Carlo alle Quattro Fontane, realitzada per Francesco Borromini entre 1638-1641 (convent i claustre) i 1665-1667 (façana), és un exemple paradigmàtic de l'estil Barroc. Aquesta obra cerca la plasmació del moviment, la tensió màxima de les formes i la integració entre l'arquitectura i l'escultura, amb l'objectiu d'expressar amb prou intensitat la seva profunda religiositat. L'angoixa vital va estar present en la seva producció amb la mateixa força que en la seva vida; tant és així que el genial arquitecte es va suïcidar quan encara no havia acabat la façana de San Carlo, ja que pensava que no havia estat a l'alçada dels valors que volia plasmar.

San Carlo va ser el primer projecte exclusiu de Borromini. Els Pares Trinitaris van encarregar un conjunt format per un convent, una església i un claustre. L'ornamentació pictòrica i escultòrica està dedicada al seu fundador. Borromini va ser el favorit dels ordes religiosos a l'hora d'encarregar els edificis de culte.

L'Arquitectura Barroca de Borromini

Borromini, juntament amb Gian Lorenzo Bernini, és el màxim representant del Barroc italià. Com a arquitecte, Borromini era tot el contrari de Bernini.

Si els edificis religiosos de Borromini destaquen per alguna cosa és per l'extrema tensió formal i per la indubtable genialitat. El fet mateix que aquest arquitecte excepcional se suïcidés perquè creia que la seva obra no era a l'alçada dels valors espirituals que intentava expressar prova de la summa angoixa que va presidir tota la seva producció. L'estil de Borromini estava basat en el joc de:

• La corba
• La contracorba
• L'el·lipsi
• Els espais còncavs i convexos

Aquests elements eren portats a la màxima expressió amb l'objectiu de reflectir moviment. A cada nova obra, augmentaven l'elegància i la intensitat del ritme juntament amb la tensió interna. Per això, la seva darrera producció, la façana de San Carlo, és vista com la culminació del seu estil.

La Façana de San Carlo: Fusió d'Art i Moviment

Aquesta façana representa la fusió en el grau més elevat d'arquitectura i escultura. Pel que fa als aspectes formals, els eixos longitudinal i transversal de la planta són lliures, de manera que la funció de càrrega la fan les columnes gegantines que envolten el perímetre de l'església.

La construcció de l'església fou plantejada de manera que tot participés en un únic impuls amb tendència ascensional. El mateix alçat de la planta dona lloc a un entaulament en forma de cornisa corba; i al damunt d'ella s'hi aixeca un cos intermedi format per arcs de mitja volta i petxines que sostenen la cúpula de forma el·lipsoidal.

La façana està dividida en dos nivells independents. Una descripció ràpida estableix l'existència, repetida als dos pisos, d'un ordre de columnes gegants que conviu amb un ordre de columnes menors i que es completa amb una espècie d'entaulament horitzontal i amb obertures en forma de nínxol. Al primer nivell hi ha la porta d'accés i, damunt, una fornícula amb l'estàtua de Sant Carles Borromeu coronada per les ales d'uns querubins; aquesta estàtua, al pis superior, es correspon amb el medalló sostingut per àngels. La cornisa de la planta baixa també es repeteix a la planta superior.

L'alçada excepcional de les columnes i l'accentuada proximitat entre elles crea la sensació de moviment ascendent. De fet, el moviment és potenciat per cada un dels elements arquitectònics que conformen la façana i per l'estructura mateixa d'aquesta façana, concebuda a partir d'entrants i sortints còncavs i convexos. La fantasia exuberant també hi és present; en destaquen els capitells basats en l'estil corinti. Aquest arquitecte va mostrar una marcada preferència pels materials dúctils i mal·leables.

L'Interior de San Carlo: Dramatisme i Il·lusió

A l'interior, la planta, en essència, és un oval sobre el qual s'erigeix un intrincat espai on tots els elements, sinuosos i ondulants, es compenetren per conferir dramatisme al conjunt. Setze columnes gegantines d'ordre compost suporten l'entaulament en forma de cornisa. Aquestes columnes "modelen" el mur i li confereixen un ritme propi; i juguen alhora amb l'efecte de crear un espai més restringit del que és realment.

La cúpula és oval i està formada per innombrables cassetons geomètrics i coronada per una llanterna. Els cassetons disminueixen de mida seguint les lleis de la perspectiva i amb l'objectiu de donar la sensació de més alçada. La llanterna és una de les fonts d'il·luminació natural de la cúpula; sobre un fons daurat hi és representat l'Esperit Sant. L'altre focus de llum són les finestres situades directament sobre la biga mestra, semiocultes per la decoració, i que contribueixen definitivament a crear l'efecte que la cúpula és suspesa sobre l'espai de l'església.

San Carlo: Primera i Darrera Obra Clau de Borromini

San Carlo és especialment significativa en la seva trajectòria perquè consisteix en la seva primera i darrera obra. Així, l'ondulació de l'espai ja hi era present a la Piazza d'Oro de la Vil·la Adriana; la planta respon a una síntesi entre l'església de creu grega i cos central; l'ordre gegantí de la façana fa pensar en el projecte del Palau del Capitoli de Miquel Àngel. Fins i tot, alguns teòrics han detectat una influència a la manera de l'emperador Hadrià; de fet, s'ha considerat Borromini com un singular continuador de l'arquitectura romana, basada en el maó vist.