La Santa Aliança i el Nacionalisme al Segle XIX

La Santa Aliança

L'any 1815, després de la caiguda de Napoleó, alguns regnes europeus van decidir unir forces per evitar nous aixecaments revolucionaris i preservar l'ordre tradicional. Aquest pacte, conegut com la Santa Aliança, tenia com a finalitat principal reforçar el poder dels monarques i mantenir l'estabilitat a Europa enfront de les idees liberals que qüestionaven el sistema absolutista.

La Santa Aliança estava formada per tres grans potències: Rússia, sota el lideratge del tsar Alexandre I; Àustria, governada per l'emperador Francesc I; i Prússia, amb el rei Frederic Guillem III al capdavant. Els seus esforços es van centrar en garantir que revolucions com la Francesa no es repetissin, assegurant el control absolut dels reis sobre els seus territoris.

Mesures preses per la Santa Aliança:

• Repressió de revoltes: Van eliminar qualsevol intent de canvi polític que amenaçés les monarquies.
• Intervencions militars: Per exemple, van ajudar Ferran VII d'Espanya a restablir el seu govern absolut l'any 1823.
• Congressos internacionals: Van establir un sistema de reunions periòdiques per coordinar estratègies que asseguressin la pau i l'ordre al continent.

Objectius

• Defensa de les monarquies: Evitar la propagació d'idees liberals o republicanes.
• Manteniment de la pau: Prevenir guerres entre nacions.
• Protecció de la religió: Consolidar els valors cristians com a base de l'ordre social.

Aquest acord va ser una extensió del sistema instaurat pel Congrés de Viena, que buscava retornar Europa a l'escenari polític previ a Napoleó. Tot i que la Santa Aliança va aconseguir mantenir l'ordre durant uns anys, amb el temps, les idees de llibertat i nacionalisme van guanyar força, debilitant aquest sistema. Cap a la meitat del segle XIX, la seva influència havia desaparegut gairebé completament.

En conclusió, la Santa Aliança va ser un intent efímer de preservar el vell ordre monàrquic en un continent que es dirigia cap al canvi. Malgrat la seva intervenció en revoltes i conflictes, no va poder frenar l'avenç imparable de les idees liberals i nacionalistes que transformarien Europa per sempre.

Liberalisme i Nacionalisme

Liberalisme

El liberalisme és una doctrina política que posa èmfasi en la llibertat personal, la igualtat jurídica i el respecte als drets fonamentals de les persones. Aquesta ideologia també advoca per la separació dels poders de l'Estat, la defensa de la propietat privada i la lliure iniciativa econòmica. Nascut al segle XVIII, el liberalisme aspirava a restringir l'autoritat absoluta dels monarques i assegurar que la ciutadania tingués un paper actiu en la presa de decisions polítiques.

Nacionalisme

El nacionalisme és un corrent polític i social que reivindica el dret d'una comunitat a establir-se com a nació sobirana, preservant la seva pròpia identitat cultural, lingüística i política. Aquesta ideologia destaca la nació com a valor central i busca enfortir el sentiment de cohesió i pertinença entre els membres d'un mateix grup.

El Congrés de Viena (1814-1815)

Entre 1814 i 1815, les principals potències europees es van reunir al Congrés de Viena amb la finalitat de redibuixar el mapa d'Europa després de la caiguda de Napoleó. L'objectiu principal era restablir l'ordre tradicional, retornant el poder a les monarquies, redistribuint els territoris conquerits i assegurant un equilibri polític per prevenir futurs conflictes bèl·lics o revolucions.

Aquesta cimera històrica va comptar amb la participació d'Àustria, Rússia, Prússia, Gran Bretanya i França. Entre les decisions més destacades hi ha la restitució de territoris als governs tradicionals, la creació del "Concert d'Europa", un sistema de trobades regulars per coordinar accions conjuntes, i l'intent de contenir l'expansió de les idees liberals i nacionalistes.

Encara que el Congrés va aconseguir mantenir l'estabilitat temporalment, no va ser capaç de frenar els profunds canvis polítics i socials que acabarien definint el segle XIX.

Nacionalisme, Romanticisme i Unificacions

El nacionalisme i el romanticisme del segle XIX estaven estretament relacionats, ja que el romanticisme, amb el seu enfocament en les tradicions, la història i les emocions, va proporcionar una base cultural per al desenvolupament del nacionalisme. Aquest moviment reivindicava mites, figures heroiques i el folklore com a elements essencials per reforçar el sentiment d'identitat col·lectiva, alimentant així els esforços d'unificació i independència. Aquestes idees es van expressar a través de l'art, la literatura i la música de l'època. Al mateix temps, van generar tensions en imperis amb múltiples nacionalitats, on diferents grups culturals lluitaven per preservar i reivindicar la seva identitat pròpia.

Otto von Bismarck

Otto von Bismarck va ser el principal artífex de la unificació d'Alemanya. Com a primer ministre de Prússia i primer canceller de l'Imperi Alemany, va liderar les guerres contra Dinamarca (1864), Àustria (1866) i França (1870-1871), que van culminar amb la creació de l'Imperi Alemany el 1871. Va introduir polítiques pioneres de seguretat social i va mantenir l'estabilitat europea mitjançant aliances. Va dimitir el 1890 per diferències amb Guillem II i és recordat com el "Cancelller de Ferro".

Victor Manuel II

Victor Manuel II va ser el primer rei del Regne d'Itàlia unificat, des de 1861 fins a la seva mort. Abans d'això, va ser rei de Sardenya (Sardenya-Piemont) des de 1849.

Com a líder, va jugar un paper fonamental en la unificació d'Itàlia. Va donar suport a les campanyes de Giuseppe Garibaldi i altres líders, com Cavour, per consolidar els diversos estats italians sota un sol regne. Després de la proclamació del Regne d'Itàlia el 1861, va continuar treballant per completar la unificació, incloent-hi l'annexió de Roma el 1870, que va consolidar la capital italiana.

És considerat un dels pares fundadors d'Itàlia com a estat unificat.

Giuseppe Garibaldi

Giuseppe Garibaldi va ser un líder militar i polític italià clau en la unificació d'Itàlia. Va destacar per les seves campanyes revolucionàries en defensa de la llibertat i la unitat italiana.

El 1848, va participar en les revolucions liberals i, posteriorment, va liderar l'expedició dels "Mil Camises Vermelles" (1860), que va conquerir el Regne de les Dues Sicílies, permetent la seva annexió al Regne de Sardenya. Això va ser un pas fonamental cap a la proclamació del Regne d'Itàlia (1861).

Reconegut per la seva valentia i idealisme, Garibaldi és considerat un heroi nacional italià i una figura simbòlica del nacionalisme i la llibertat.

Revolucions Liberals i la Unificació d'Alemanya i Itàlia

Napoleó és derrotat a Waterloo (1815). Es restableix l'absolutisme a França i els Borbons tornen a regnar a França (Carles X). França retorna a les fronteres originals i pacten l'acord al Congrés de Viena.

El 1830 es produeix una revolució que portarà a la fi de l'Antic Règim a França (Carles X és destronat).

Nou rei → Lluís Felip d'Orleans, i aquest regnat es caracteritza per una monarquia constitucional que implicarà una separació de poders, igualtat davant la llei, drets i llibertats individuals i sufragi censatari.

Revolució de 1848 → hi ha una oposició de molts sectors que queden exclosos del dret a vot. Es considera que el rei afavoreix els interessos de la burgesia més alta. Aquest procés acabarà amb la reclamació de la república → sufragi universal masculí i amplis drets i llibertats.

Nacionalisme

Nacionalisme: ideologia política que defensa el dret de cada poble a configurar un estat independent.

2 models:

• Nacionalisme liberal: llibertat dels individus per formar una comunitat política.
• Nacionalisme idealista/cultural: els pobles tenen un esperit propi visible al llarg dels anys que està per damunt dels individus.

Nació: conjunt de persones unides per una sèrie d'elements comuns: la història, la llengua, tradicions, religió o el dret sobre les lleis.

Estat: Organització política i administrativa que té lleis, funcionaris, exèrcit i fronteres mitjançant la qual es governa un territori independent (reconegut internacionalment → ambaixadors). Un Estat pot estar format per varies nacions → Estat plurinacional.

Unificació d'Alemanya

Protagonista: Prússia

Al segle XIX, la nació alemanya estava dividida en més de 30 estats, tots independents però amb 3 característiques comunes: llengua, història i cultura.

1r pas → El 1834 es crea la Unió Duanera (Zollverein) i Àustria queda exclosa → espai econòmic alemany que permet la lliure circulació de béns i persones.

2n pas → Otto von Bismarck (canceller de Prússia) → Annexiona per la força tots els estats alemanys. Derrota Àustria a la Batalla de Sadowa (1866). Àustria queda al marge del procés d'unificació.

3r pas → El 1870 es fa una guerra contra l'imperi francès de Napoleó III → victòria de Sedan, i ocupen els estats del sud de Baviera i conquereix territoris de França: Alsàcia i Lorena.

4t pas → El 1871 al Palau de Versalles, Guillem II és proclamat emperador del II Reich. S'aconsegueix la unificació total d'Alemanya. Això fa que hi hagi un creixement de la industrialització, un estat federal i una política autoritària i militarista.

Unificació d'Itàlia

Dirigida pel regne del Piemont - Sardenya.

1a fase → El 1858, amb el suport de França, l'exèrcit de Piemont derrota l'exèrcit austríac amb la Batalla de Magenta i Solferino, unifiquen pràcticament tot el nord d'Itàlia.

2a fase → Garibaldi desembarca a Nàpols i amb el suport popular (exèrcit de camises vermelles), que ocupa el regne de les dues Sicílies al sud. 1861 → El rei Victor Manuel II, és proclamat rei d'Itàlia.

3a fase → Derrota d'Àustria en front de Prússia (incorporació de Venècia). 1870 → Roma és nombrada capital del nou estat.