Santa Sofia de Constantinoble: Història i Arquitectura

Context Històric de Santa Sofia de Constantinoble

El context històric de Santa Sofia de Constantinoble es remunta al segle IV d.C durant la primera Edat Daurada, època de màxima esplendor de l’Imperi Bizantí durant el regnat de l’emperador Justinià. Aquell va ser un període de conquestes militars, de reformes administratives, d’una intensa activitat constructiva i d’una impetuosa vida política, cosa que va provocar algunes insurreccions com la de Nika, la qual va causar un incendi de la primitiva basílica constantiniana. Això juntament amb la més brillant, però no més innovadora, primera època daurada de l’art bizantí va causar la construcció d’una gran, valuosa i majestuosa església de Santa Sofia, què manifestés el poder de l’emperador.

Ubicació i Arquitectura

Ubicada a la ciutat de Constantinoble, l’actual Istanbul, Santa Sofia s’erigeix al costat del palau imperial, residit en aquell període per l’emperador Justinià. Originalment l’església estava pensada per ser construïda en un pati porticat, però al igual que el Panteó, finalment es va decidir no fer-ho. No obstant això, sí que va ser construïda en una ubicació estratègica; en un dels accessos a l’estret de Bòsfor.

L’església presenta una planta basilical i de creu grega inscrita en un rectangle gairebé quadrat. La seva planta és rectangular de doble nàrtex, cosa típica de l'art bizantí, de tal manera que constitueix un espai centralitzat dividit en tres naus separades entre si per columnes i pilars. Es pot apreciar un major protagonisme de la nau central, dues vegades més ampla que les laterals, que queden en segon lloc. A la nau central es troba la tribuna on el monarca tenia el seu tro, un absis interior semicircular on hi ressaltava l’altar i un presbiteri. A les laterals, tal com prescrivia la litúrgia oriental, s’hi van construir dos espais auxiliars simètrics anomenats diacònicon i pròtesi, els quals foraden el mur gràcies a la presència de contrarestes.

Les naus estan dividides en dues parts: les zones on es col·locaven els fidels i la bema o prevere, per als clergues. Els espais estan separats per la iconòtasi, la qual tancaven amb vels durant la consagració. L’extrem occidental de l’edifici està precedit per un gran atri de cinc pòrtics on es conserva un gran recipient d’aigua beneïda per a la purificació dels fidels i un nàrtex doble que es comunica amb el recinte sagrat a través de nou portes.

L'alçat de Santa Sofia està condicionat per la seva gegantina cúpula, que es recolza sobre un sistema d’arcs i quatre pilars que fan de contraforts a l'exterior i sobre els quals s'alcen les petxines. El pes de la cúpula està contrarestat amb semi cúpules cada vegada més petites i baixes creant un perfecte equilibri de tensions contraposades amb bovejades en descens. Aquestes es suporten sobre quatre pilars octogonals, dos a cada costat. Les columnes de l’edifici tenen dues funcions: sustentació de l’estructura i separació d’ambients; les que es troben a la segona planta serveixen per separar les dues tribunes (dones i homes) en què es col·locava el poble. La construcció d’aquesta segona planta d’arcades, anomenada matroneu, va ser possible gràcies a la diferència d’altura de les naus.