Sarcòfag dels Esposos i Aqüeducte de les Ferreres

Sarcòfag dels Esposos

Context

La civilització etrusca va desenvolupar-se a la península Itàlica. D'origen oriental, aglutina la tradició cultural i artística de les civilitzacions del Pròxim Orient i la Mediterrània. L'art etrusc està marcat per les creences religioses i l'obediència a la voluntat dels seus déus. Donaven molta importància a la vida després de la mort i, per això, es perpetuava la memòria del difunt amb urnes funeràries o màscares de cera. Només les famílies de l'aristocràcia es podien permetre un sepulcre com aquest.

Descripció formal

Material: terracota. La tapa té forma de kliné (llit). Hi ha les figures d'una dona i un home en actitud plàcida i amable. Ell, darrere la dona, es presenta fort i protector; duu el tors nu i està descalç. El cabell tirat enrere és una característica del poble jònic. La dona duu una túnica grega (quitó) i sabates acabades en punxa. De la gorra li surten dues trenes. Tot i que no tenen les mirades encreuades, hi ha una relació afectuosa que es veu en els gestos de les mans. Simplicitat notable, perfil geometritzat i hieràtic, barbeta punxeguda, ulls ametllats i somriure estereotipat. Policromia: pintat amb uns colors molt vius.

Temàtica

Funció: guardar la cendra de la persona morta (urna funerària). Tenien molt respecte pels déus i por a la mort; per això, creien que el difunt no havia mort del tot i continuava la seva vida en el sepulcre. Reproduïen les cases de les persones mortes i les decoraven amb cambres amb pintures al fresc que representaven escenes. Hi dipositaven manufactures i objectes quotidians. Intentaven reproduir la imatge del mort el més fidelment possible i en una escena habitual i plàcida.

És un matrimoni en un banquet xerrant. La dona no quedava marginada de la vida social, a diferència de la dona grega i romana; participava activament en la vida pública.

Aqüeducte de les Ferreres

Context

La ciutat romana de Tàrraco té l'origen en la creació, per part dels germans Escipió, d'un petit assentament militar l'any 218 aC, durant la Segona Guerra Púnica. Al llarg dels anys, Tàrraco va anar adquirint importància estratègica. Va arribar a disposar, en època romana, de fins a tres aqüeductes que abastien d'aigua la ciutat, i dels quals només se n'ha conservat un tram. Va ser utilitzat fins a l'època medieval.

Descripció formal

El punt d'origen és a uns 15 km de Tarragona, on pren aigua del riu Francolí. En surt un canal que avança en paral·lel al riu fins al Pont de Cony. El pont consta de dues fileres d'arcades de mig punt superposades: la fila inferior té 11 arcs i la superior, 25. L'alçada és de 27 metres i una llargada de 217 metres. Es va adaptar al desnivell del terreny.

Construït amb carreus en sec (opus quadratum), ensamblats sense utilitzar cap tipus d'argamassa o de material aglutinant. Els carreus tenen forma d'encoixinat, excepte les dovelles dels arcs, que són llises. D'altra banda, destaquem la importància de les impostes (el punt on arrenca l'arc), que separen els dos pisos, i el canal de l'aigua, que remarquen l'horitzontalitat i la solidesa.

Funció

Abastir l'aigua de Tàrraco. Es diu Pont del Diable perquè, segons la tradició, el constructor ja havia aixecat les dues rengleres d'arcades, però un fort temporal les va fer caure. Llavors, va invocar el diable perquè l'ajudés a reconstruir-lo. Ell ho va fer a canvi que li donés l'ànima del primer que begués l'aigua que transportava, i va ser un ase.