Searle: Intenció de Significat vs. Comunicació i Teories

La Distinció de Searle: Significat i Comunicació

Aquest document explica la diferència que Searle postula entre la intenció de significar i la intenció de comunicar (i, per tant, entre significar i comunicar), i la relació que té això amb la perspectiva de les teories tradicionals sobre el significat.

La Intenció de Significar i Teories Tradicionals

La intenció de significar es podria definir com la necessitat d'atribuir un referent a un significant. Segons Searle, aquesta intenció es pot satisfer de dues maneres:

• A través de les teories del sentit, que són les teories descriptivistes. Aquestes plantegen el problema de la identitat però no disposen de recursos per a resoldre'l, ja que, quan entenem el significat com tot el contingut descriptiu d'un element (persona, cosa...), sempre correm el risc que aquest contingut desbordi l'element.
• L'altra forma de satisfer la intenció són les teories del no sentit, les referencialistes (anomenades així tradicionalment). Són aquelles que prediquen un significat nominalista. El problema d'aquestes és que són teories limitades del significat perquè obeeixen a un criteri estrictament lògic formal, per tant, sempre són teories mancades de contingut. Aquestes també plantegen el problema de la identitat. En aquest cas, la identitat es vincula només a un criteri estrictament formal (A=B) i continua sent una qüestió sense resoldre en els dos casos.

Problemes de les Teories Tradicionals: La Identitat

Cap de les dues teories tradicionals resol el problema de la identitat. Searle, per a intentar resoldre'l, fa la diferència entre intenció de significar i intenció de comunicar. La intenció de significar, com hem plantejat, s'ha volgut satisfer amb les dues grans teories tradicionals, però Searle el que busca és donar plenament satisfacció a aquests problemes, per això fa aquesta distinció.

La Intenció de Comunicar: La Solució de Searle

Searle ens diu que en la intenció de comunicar hem de poder cobrir satisfactòriament el nexe entre el significant i el significat, per tal que la comunicació sigui possible. La pròpia intenció de comunicar pressuposa la resolució del problema de la identitat, i a partir d'aquí és quan Searle planteja que aquesta resolució és possible en l'acte de comunicació, quan aquest acte es desenvolupa des dels usos del llenguatge.

((En aquesta distinció, d'intenció de significar i intenció de comunicar, Searle vol superar les limitacions que s'havien quedat plantejades per les teories tradicionals del significat. La limitació important que plantejaven les teories tradicionals del significat és el problema de la identitat. El problema que no resolien consistia en la impossibilitat d'establir un nexe clar entre el significant i el contingut del significat.) (repetit diria))

L'Ús del Llenguatge i la Resolució del Problema

Searle ho veu diferent i diu que el problema del nexe no el podrem resoldre mai fins que no passem a la intenció de comunicar. Quan comuniquem, no queda altre remei que entrar en l'ús del llenguatge, i és en aquest ús del llenguatge justament que perfilem el significat. Perquè el significat està justament en l'ús i no en la descripció o en el referent.

Influència de Wittgenstein

Searle adopta per aquesta distinció el paradigma del segon Wittgenstein.