Els Signes Lingüístics: Significat, Context i Comunicació

Els signes lingüístics

Per a construir un missatge fem servir signes. Tot signe consta de dues cares: el significant (material perceptible) i el significat (imatge mental), que apunten cap a una part de la realitat o referent.

Dins un signe, la relació entre significant i significat és arbitrària. No hi ha res en un significant que motivi un significat concret. La relació és fruit d’una convenció entre els parlants d’una llengua.

Relacions semàntiques

• Antonímia: mots de significat contrari.
• Sinonímia: mots del mateix significat.
• Hiperonímia: relació d’inclusió semàntica.
• Hiponímia: el significant d’un està inclòs en el significat de l’altre.
• Monosèmia: un significant correspon a un sol significat.
• Polisèmia: un significant correspon a més d’un significat.
• Homonímia: identitat de significant (fonètica i gràfica).
• Homofonia: identitat només fonètica.
• Homografia: identitat només gràfica.
• Paronímia: semblança entre paraules.

El context situacional

El context situacional és un conjunt heterogeni de factors i de circumstàncies extralingüístics que envolten l’acte comunicatiu i que hi tenen un pes. En formen part el temps i el lloc, els interlocutors, la finalitat, el canal i el llenguatge gestual.

Els díctics

Els díctics són elements lingüístics que assenyalen el lloc, el moment o les persones d’una situació comunicativa específica. En considerem tres tipus:

• Personals: 1a i 2a persona, com els pronoms personals (jo, em, tu, et, nosaltres, vosaltres), els possessius (meu, teu) i els morfemes verbals de persona (agafo, agafes).
• Espacials: adverbis com aquí, allí i demostratius com aquest, aquell, això, allò.
• Temporals: adverbis com ara, avui, ahir, demà.

El llenguatge no verbal

Les converses són acompanyades de signes paralingüístics, que són aspectes de la comunicació que no necessiten paraules. Hi ha dos tipus:

• Fònics: emeten algunes vocalitzacions (uf, ehem, ha, mmm).
• No fònics:
  • Cinèsica: estudia els gestos facials, les mirades i altres moviments corporals significatius.
  • Proxèmica: estudia l'ús que els interlocutors fan de l’espai, especialment pel que fa a l'orientació dels seus cossos.