Sistemes polítics, estat i democràcia

1. ELS SISTEMES POLÍTICS.

La política no és la cosa tancada, i política és tot. Per tant, ens podem organitzar com a societat de molts maneres. Tots aquests es poden intentar agrupar en sistemes democràtics i sistemes no democràtics.

Entre els sistemes democràtics podem trobar les monarquies parlamentàries, com el cas d'Espanya i molts altres països europeus, en els quals la màxima autoritat és un rei o reina, però la sobirania la té el poble. Altra tenim repúbliques parlamentàries, en els quals el cap de l'estat és el president de la república, tot i que el govern queda en mans del primer ministre o president del govern.

Els estats liberals són aquells que procuren no interferir en l'economia, deixant que la llei del mercat funcioni sola. EUA és l'exemple que més s'apropa. D'altra banda, també tenim estats socials, que defensen la necessitat d'intervenir en alguns àmbits econòmics i socials a partir de pensions, subsidis d'atur, sous bàsics, sanitat pública... buscant igualtat. Molts països desenvolupats combinen aquests dos sistemes.

Els estats centralistes són aquells que concentren el poder de forma centralitzada, encara que les decisions afectin a les diferents regions, com França. Els descentralitzats, en canvi, deleguen competències a les regions. Pot ser en forma de comunitats autònomes com Espanya o en forma de federació d'estats com EUA o Alemanya.

Els diferents països, però, poden combinar alguns d'aquests sistemes polítics. És a dir, podem tenir una monarquia parlamentària liberal descentralitzada.

Pel que fa als estats no democràtics en podem trobar també alguns exemples actuals.

La monarquia absoluta la trobem encara a països com Aràbia Saudita, Oman, Barhein, Kuwait, Brunei, Qatar... un rei contra tot el poder o tria directament les persones que l'exerciran. Són monarquies en nom del duc.

La dictadura és un règim en el qual una persona, amb el suport d'un partit, grup o exèrcit, governa amb poder absolut. Hauríem de destacar en aquest grup les falses democràcies, és a dir, països que vesteixen el seu sistema de democràcia quan en realitat aquesta no s'exerceix o està molt limitada. I a molts països que es veuen immersos en una falsa democràcia clarament, com és el cas de Rússia, Veneçuela, Hondures...

Vladimir Putin, president de Rússia

D'entre aquestes dictadures i falses democràcies cal dir que podem trobar diferents combinacions: dictadures liberals que diuen ser comunistes (com la Xina), falses democràcies socials (com Veneçuela), dictadures comunistes (a l'estil de Corea del Nord)... A l'Àfrica i a l'Àsia pocs països podem dir que siguin democràtics. En qualsevol cas, els sistemes poc o gens democràtics no respecten la majoria dels drets humans fonamentals.

L'ESTAT.

Entenem com a ESTAT el conjunt d'institucions creades per organitzar la vida i l'activitat de les persones, que viuen en un mateix territori i que estan governades per unes mateixes lleis sota un mateix poder.

El territori és el lloc on l'estat exerceix poder. Acostuma a estar ben delimitat per fronteres, on pot exercir el seu poder.

La població són els que viuen al territori i estan sotmesos a les lleis i poders de l'Estat. Tenen drets i obligacions. No cal que tinguin la mateixa cultura ni la mateixa nacionalitat.

El poder:

- Estableix lleis que regulen les relacions socials de la població. En democràcia ho fa el Parlament.

- Vetlla pel compliment de les lleis (poder judicial).

- Responsable de l'ordre interior i la seguretat exterior (policia i exèrcit).

- Competència exclusiva en la política exterior.

- Recapta impostos per serveis i infraestructures, igualtat entre territoris, prestacions de la Seguretat social.

- Dirigeix l'economia.

- Administra serveis públics: Educació, sanitat, gestió d'infraestructures...

LA DEMOCRÀCIA.

Avui en dia, entenem que un sistema polític modern és democràtic quan compleix una sèrie de característiques molt concretes. Però les coses no sempre són blanques o negres, i amb la democràcia en ocasions ens trobem amb una escala de grisos més fosca o més clara.

La característica principal és que en una democràcia, la sobirania, és a dir, l'exercici del poder, recau en el poble. Per tant, els ciutadans/nes participen en les tasques de govern. Ho poden fer de forma directa quan els ciutadans, reunits en assemblea o per mitjà de referèndum, prenen decisions. I ho poden fer de forma representativa, quan els ciutadans designen per mitjà d'eleccions els qui exerciran la sobirania en nom seu.

Els elegits formen el Parlament, que elabora i aprova lleis, elegeix el President de govern i altres càrrecs.

Les eleccions per triar representants:

- Han de ser lliures perquè tothom es pugui presentar.

- Han de ser plurals, de manera que podem triar diferents opcions.

- S'han de fer per sufragi universal.

- Han de ser periòdiques.

En les principals democràcies de països desenvolupats els candidats s'agrupen per partits polítics, doncs presenten programes electorals que recullen propostes comunes a tots els membres del partit. Els ciutadans, amb el nostre vot, decidim. També es pot votar en blanc.

Per tenir una veritable democràcia ha d'existir la divisió de poders. Segons aquesta divisió, la funció legislativa la té el Parlament, que elabora i vota lleis i controla el govern. La funció executiva l'exerceix el Govern, que determina la política a seguir per l'Estat i l'aplica a través de l'Administració. Finalment, la funció judicial la té el poder judicial que aplica les lleis, jutja i castiga qui no compleix.

La democràcia també ha de ser transparent i oberta a la participació activa dels ciutadans.

1. PARTICIPACIÓ POLÍTICA I CIUTADANIA.

I com podem participar els ciutadans de manera directa del sistema polític?

La realitat és que en els últims 150 anys els ciutadans hem ampliat la nostra capacitat de compromís, responsabilitat i participació envers les nostres institucions. I sobretot la quantitat de drets polítics, socials, laborals... Dóna la sensació d'haver arribat a un punt en el que, amb l'excusa del context de crisi, en alguns països ja no s'avança. I fins i tot -com amb el dret d'asil a Europa o les lleis laborals a Espanya, Gràcia i Portugal- es retrocedeix.

En els últims anys la manera de participar en política per part de la població s'està concretant en ONGs i altres associacions, i plataformes ciutadanes i altres moviments socials, associacions de consumidors, les iniciatives legislatives populars, les Agendes 21 -la de Torredembarra és un bon exemple-, webs de recollida de signatures per campanyes via Internet i xarxes socials, etc., sobretot gràcies a les possibilitats que ofereix Internet. En alguns països amb règims totalitaris s'estan produint també, igual que ha passat sempre, revolucions. Nosaltres tenim la sort que votem, però ho fem cada quatre anys i per alguns sembla que sigui l'únic acte democràtic al que es permet accedir a la ciutadania, deixant la política pels "polítics", l'economia pels "economistes"...

Les ONG o Organitzacions no governamentals són entitats privades que no depenen dels governs, independents d'estats i partits polítics, sense ànim de lucre. De vegades les integren societats, empreses o grups de ciutadans. Acostumen a actuar en llocs amb problemes i de pressió a governs i empreses.

Hi ha ONGs de diversos tipus. Algunes treballen l'acció humanitària d'emergència o més a llarg termini (Metges sense Fronteres seria un exemple de les primeres i Intermón Oxfam de la segona). D'altres promouen drets humans, com Amnistia Internacional. N'hi ha que treballen per la protecció de la natura i medi ambient, com Greenpeace.

Les Plataformes ciutadanes i altres moviments socials són iniciatives associatives dels ciutadans, que s'organitzen per aconseguir fer realitat objectius comuns i concrets. Una de les més conegudes és la PAH (Plataforma d'Afectats per les Hipoteques), que pretenen lluitar contra les lleis hipotecàries espanyoles i els desnonaments. Aquesta Plataforma fins i tot ha arribat a tenir veu al Parlament Europeu. Altres moviments similars poden ser el Procés Constituent a Catalunya (amb unes intencions més polítiques), l'Assemblea Nacional de Catalunya, el moviment del 15M, la Plataforma no a la MAT, Som el que sembrem, Tarragona Patrimoni de la Pau, Salvem la Platja Llarga...

Les associacions de consumidors lluiten pels drets d'aquests, i fan pressió a les empreses per a que compleixin normatives, respectin drets de consumidors... L'exemple més gran a Espanya és l'OCU (Organización de Consumidores y Usuarios).

Les Iniciatives Legislatives Populars són recursos que permet la Constitució que possibilita que un ciutadà presenti una proposta de llei al Parlament, i aquest l'hagi de discutir i votar. Cal un nombre mínim de signatures de suport (500.000 en el cas d'Espanya i 50.000 a Catalunya). Els darrers dos exemples importants a Catalunya són la de la Plataforma Prou!, que va aconseguir la prohibició de fer "corrides de toros" a Catalunya, i la de Som lo que sembrem per aconseguir l'etiquetatge i la investigació dels transgènics, que no va aconseguir l'aprovació parlamentària.

Les Agendes 21 formen part d'un pla d'acció a nivell mundial de l'ONU que pretén que els poders locals (l'Ajuntament de Tarragona) consulti i acordi amb els ciutadans les mesures de sostenibilitat i de futur de la seva ciutat. S'establiren equips de treball i reunions periòdiques i el ciutadà que volgués participar ho podia fer i dir la seva aportant les propostes que desitgi.