El So Instrumental al Romanticisme: Veu, Piano i Narrativa

El So Instrumental

La Veu dels Instruments

Els músics romàntics sentien una gran afinitat amb la literatura i molts també eren escriptors i crítics musicals: Schumann, Wagner, Berlioz, Liszt... Tots pensaven que la música arriba on no arriben les paraules, que el so musical entra en nosaltres d'una manera més directa que les altres arts. Per això exaltaren la música instrumental i consideraren que el so pur era el millor vehicle per expressar la passió.

El Romanticisme va exaltar la figura del virtuós instrumental. Les cascades de notes de Fryderyk Chopin o de Liszt al piano, i la velocitat d'execució de Paganini al violí desencadenaven el deliri del públic. El músic estava envoltat d'una aura sobrenatural: era alhora poeta i profeta i tenia un caràcter humà tocat per la gràcia divina.

Els romàntics van potenciar el so dels metalls i la riquesa dels seus timbres i textures i van incorporar a l'orquestra simfònica més percussió (bombo, triangle, platerets). Berlioz va convertir l'orquestra en un gegant sonor.

El Segle del Piano

Al segle XIX la música domèstica i de saló es va convertir en un símbol d'importància entre les classes socials (especialment entre la burgesia). Aquest segle va donar la més gran literatura pianística de la història: les obres de Chopin, Schumann, Liszt.

• Chopin: era el poeta del piano, escrivia masurques, valsos, poloneses...
• Schumann: era un mestre en les formes curtes, on alternava els passatges més íntims amb els més brillants: Escenes per a infants, Carnaval, Estudis simfònics.
• Liszt: encarnava la figura del concertista aclamat i el gran virtuós. Va transcriure per a piano la música virtuosista del violinista italià Paganini i va exhibir arreu d'Europa el seu gran talent com a compositor, pianista i gran improvisador.

Narrar amb Sons: Liszt i Wagner

Quan una obra s'ajusta a un argument diem que es tracta de música programàtica i no de música pura. Ex: Simfonia fantàstica de Berlioz on narra diversos episodis de la vida d'un jove músic, els seus amors desgraciats i els seus deliris.

Liszt va insistir més que ningú en les connexions entre la música i la poesia. Va crear una forma musical d'estructura lliure, el poema simfònic, inspirant-se en obres de la literatura universal.

Wagner es considerava del tot un poeta-músic. Va crear òperes on el llibret, la música i l'acció no es poden separar.