Socialisme i Anarquisme: Desenvolupament, Debats i Pràctiques

Els Camins del Socialisme: Debats i Desenvolupament

El desenvolupament del socialisme va anar acompanyat d’una polèmica més intensa que va arribar a afectar el conjunt del moviment i que va sorgir al si del Partit Socialdemòcrata Alemany. El seu mateix creixement va fer que s’expandís cap a sectors de les classes mitjanes i va afavorir el predomini de la pràctica parlamentària en detriment de l’acció revolucionària. Aquesta situació va alimentar el revisionisme dels postulats de Karl Marx, impulsat per Eduard Bernstein.

En primer lloc, Bernstein va qüestionar l'anàlisi del capitalisme feta per Marx i va constatar que la riquesa s'anava escampant i que un sector dels obrers havia millorat les seves condicions de vida. Sostenia que la participació política de la classe obrera havia comportat unes reformes socials que anaven transformant la societat i la democratitzaven.

La posició de Bernstein va tenir poc suport. El sector majoritari alemany, representat per Karl Kautsky, mantenia una retòrica revolucionària. Altres, com Rosa Luxemburg, defensaven que només es podia arribar al socialisme a través de la revolució proletària. El rus Vladímir Ilitx Lenin va ser la personalitat més rellevant d'aquesta tendència. A França, Jules Guesde representava l'ortodòxia revolucionària, mentre que Jean Jaurès va impulsar una síntesi radical entre democràcia i socialisme. Aquests dirigents representaven els dos partits socialistes que finalment es van unificar l’any 1905 i van formar la secció francesa de la Internacional Obrera. A Espanya, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fundat el 1879, va mantenir una posició de classe radical, contrària a la col·laboració amb la burgesia.

Les Pràctiques de l'Anarquisme: Violència i Sindicalisme

Al Congrés de Londres (1881), s'aprovà l’ús de la violència individual per divulgar l'ideari anarquista i per induir les masses a la revolució. La propaganda dels fets va comportar atemptats contra els representants de l'Estat. La repressió, l'aïllament i la impotència davant d’una burgesia cada vegada més poderosa foren la causa d’aquests actes terroristes.

El corrent més radical de l’anarquisme fou l'anarcocomunisme. Els seus màxims representants van ser Piotr Kropotkin i Errico Malatesta. S'oposaven a la formació de sindicats i defensaven una societat sense classes, amb propietat col·lectiva dels mitjans de producció i dels béns de consum. S'oposaven a l'anomenat darwinisme social, que sancionava el domini dels més forts, i propugnaven el valor de la llibertat, la igualtat i l'absència de jerarquies.

Es van anar configurant tendències contràries a la pràctica terrorista i a l'individualisme, formant un corrent sindicalista que perseguia l'objectiu d'una societat sense classes mitjançant la lluita reivindicativa. A França, aquest corrent es va vincular al sindicalisme socialista i generà l'anarcosindicalisme. A la Carta d'Amiens (1906) es va definir el sindicalisme revolucionari, autònom dels partits polítics, basat en l'acció directa dels obrers enfront dels patrons i en la vaga general com a instrument revolucionari. En aquesta línia hem de situar la Confederació General del Treball (CGT) a França, que va servir de referent al sindicalisme italià i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Espanya.