Societat i Economia de l'Antic Règim a Espanya (S. XVIII)

Societat i Economia de l'Antic Règim

Pervivència de la Societat Estamental

La societat del segle XVIII continuava mantenint la divisió en estaments i les seves característiques essencials eren la desigualtat jurídica i l'immobilisme. Els grups privilegiats (noblesa i clergat) eren amos de la major part de la propietat territorial, no pagaven impostos i ostentaven càrrecs públics. El clergat constituïa poc més del 2% de la població, però controlava més del 40% de la propietat territorial. La noblesa, a la qual es pertanyia per naixement o per nomenament reial, no sobrepassava el 5% de la població, però posseïa extenses propietats i detenia nombroses senyories, en les quals administrava justícia i de les quals extreia rendes abundants.

El tercer estament, el més heterogeni, estava compost per la resta de la població (llauradors, burgesia i classes populars de la ciutat). Suportava la major part de les càrregues econòmiques de l'Estat i estava marginat de les decisions polítiques. Els llauradors, la immensa majoria de la població, continuaven sotmesos a un règim senyorial que els obligava a lliurar la major part de les seves rendes agràries, la qual cosa els mantenia al límit de la supervivència o la fam crònica. El poder de la noblesa i del clergat durant els segles XVI i XVII havia impedit el desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Però la millora de l'activitat econòmica, sobretot el desenvolupament del comerç, en va permetre el creixement al llarg del segle XVIII, encara que el seu pes i la seva importància no sobrepassaven l'àmbit d'algunes ciutats dedicades al comerç, especialment colonial (Cadis, Barcelona...).

Una Economia Agrària

A l'Espanya del segle XVIII, l'agricultura encara era la font essencial de riquesa, i s'hi dedicava més del 80% de la població. La major part de la terra estava amortitzada, és a dir, no es podia comprar ni vendre i s'havia de transmetre en herència (béns de mà morta). Així passava amb les terres de l'Església, dels ajuntaments o de la noblesa, en el patrimoni dels quals era corrent la institució de la primogenitura, que el segle XVIII es va estendre als plebeus enriquits.

D'aquesta manera, la mateixa Corona, la noblesa i l'Església continuaven sent els titulars dels senyorius, extenses possessions sobre les quals exercien jurisdicció i de les quals rebien rendes abundants. En conseqüència, la major part de la terra de cultiu estava fora del mercat i la immensa majoria de la població no podia accedir a la propietat.

Malgrat que hi havia llauradors propietaris de les seves terres, sobretot a Cantàbria, Astúries, el País Basc i el nord de Castella, la major part dels camperols era arrendataris o jornalers. La condició d'aquests llauradors variava segons les zones i el tipus de contracte al qual estaven subjectes. A Catalunya, la majoria de les terres eren de senyoriu laic o eclesiàstic, de proporcions mitjanes i cultivades per llauradors amb contractes emfiteutics (Sentència Arbitral de Guadalupe), és a dir, estables i a perpetuïtat. Així, no estaven sotmesos a augments de renda i gaudien del creixement dels rendiments agraris. A Galícia i a Astúries, els arrendaments (foros) eren fixos durant tres generacions, però la falta de terres va originar la subdivisió d'aquests foros (subforos) i un problema de minifundisme, amb explotacions minúscules, incapaces de mantenir una família.

Finalment, en gran part del sud de Castella, a Extremadura i a Andalusia hi havia extensions enormes (latifundis) a mans de la noblesa i del clergat, treballades per llauradors amb arrendaments a curt termini o per jornalers. Les condicions per als camperols eren molt dures, perquè si eren arrendataris, mai no podien acumular un excedent mínim perquè els augmentaven constantment les rendes. Si eren jornalers, depenien d'un salari miserable. A més, en aquestes regions, la ramaderia ovina extensiva encara era molt forta. Els grans propietaris, organitzats en la Mesta, posseïen ramats enormes que els proporcionaven beneficis importants, i moltes vegades prevalia la terra per a pastures en comptes de l'ús per al cultiu.

La Debilitat de la Indústria i el Comerç Interior

Durant l'Antic Règim, l'artesania i el comerç eren sectors econòmics dependents i subsidiaris del món agrari. La indústria tradicional (tallers artesans) continuava organitzada de manera gremial, amb un control estricte sobre la producció i la creació de noves indústries. L'escassetat de la demanda i el poder de les jerarquies gremials mantenien intacta aquesta forma proteccionista de producció.

Pel que fa al comerç, el mercat interior era dèbil i escàs, limitat majoritàriament als intercanvis de tipus local o comarcal. Hi havia problemes greus de transport i de comunicacions, i les zones de l'interior peninsular continuaven aïllades de la perifèria. Però el problema més seriós era que el mercat estava sotmès als límits d'una economia agrària quasi d'autoconsum, i els escassos excedents dels quals es podien apropiar els llauradors a penes arribaven per a comprar els productes més indispensables. Només el comerç colonial mantenia una certa importància, com a conseqüència de les reformes introduïdes al llarg del segle, que van permetre una reactivació de les transaccions amb Amèrica i un aprofitament millor de les riqueses generades per aquest comerç.