Societat Romana i Mites Clàssics: Un Viatge per l'Antiguitat

La Societat Romana: Vida Urbana i Rural

La Vida dels Plebeus i Esclaus a les Ciutats

Els plebeus que vivien a les ciutats eren artesans, comerciants o treballaven per compte d’un altre a canvi d’un salari. Alguns tenien un negoci on feien productes i els venien.

Existien els esclaus genèrics amb tasques senzilles (netejar, cuinar, cosir...) i els esclaus especialitzats (barber, perruquer, mestre dels fills...).

La Vida al Camp Romà: Fincas i Jerarquies

La vida al camp era més tranquil·la perquè no hi havia fòrum, ni amfiteatre, ni llocs de reunions. Al principi, els camperols treballaven per ells i la seva família. Quan va créixer la ciutat, es necessitaven recursos agrícoles per alimentar els habitants.

Els propietaris eren patricis que ho veien com una manera de guanyar molts diners i anar a la casa de camp a descansar, podent controlar l'encarregat. L’encarregat, el vilicus, i la seva muller, la vilica, tenien el comandament de tota la finca. Per sota d’ells hi havia els mestres d’ofici que vigilaven la feina del camp. Malgrat això, els esclaus rústics eren ben alimentats i cuidats.

Mots i Expressions d'Origen Mitològic

Descobreix el significat d'algunes expressions catalanes amb arrels en la mitologia grega i romana:

• Caòtica: Procedent de Caos, l'estat primigeni de desordre abans de la creació.
• Prometeica: Relacionada amb Prometeu, el tità que va robar el foc als déus per donar-lo als humans.
• Meduses: Una de les tres Gorgones, criatures amb serps als cabells que convertien en pedra a qui les mirava.
• Atlant: Estàtua d’home que sosté una cornisa, inspirada en el tità Atles que sostenia la volta celeste.
• Harpia: Monstre mitjà dona, mitjà ocell rapaç, conegudes per la seva voracitat i per robar menjar.
• Quimeres: Criatura mitològica amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, que escopia foc. S'usa per a idees o projectes irrealitzables.
• Pànic: Procedent de Pan, el déu dels boscos que espantava la gent amb crits sobtats.
• Eco: Nimfa de la cova, condemnada a repetir les últimes paraules que sentia.
• Morfina: Derivada de Morfeu, el déu dels somnis i del son.
• Musa: Persona o entitat que inspira al poeta o artista, en referència a les nou Muses gregues.
• Nimfeu: Lloc dedicat a les Nimfes, divinitats menors de la natura.
• Poma de la discòrdia: La poma d'or que va llançar la deessa Eris (Discòrdia) en un casament al qual no la van convidar, provocant una disputa. S'usa per a un motiu de conflicte.
• Cavall de Troia: Estratagema per introduir un enemic dins d'una fortalesa, en referència al cavall de fusta usat per conquerir Troia.
• Taló d’Aquil·les: Punt feble o vulnerable, en al·lusió a l'únic punt feble del guerrer Aquil·les.
• Mantell de Penèlope: Feina que no s’acaba mai, en referència al teixit que Penèlope desfeia cada nit per evitar casar-se.
• Cant de sirenes: Temptació irresistible, en referència a les Sirenes, criatures meitat dona meitat au que atreien els navegants amb el seu cant.
• Llit de Procrustes: Situació en què s'adapta una cosa a la força a un model preestablert, en referència al bandoler Procust que ajustava les seves víctimes a la mida del seu llit.
• Licor de Bacus: Vi o beguda alcohòlica, en honor a Bacus (Dionís), el déu del vi i les festes.
• Espasa de Dàmocles: Perill imminent i constant, en referència a l'espasa penjada amb un pèl de cavall damunt Dàmocles.
• Fil d’Ariadna: Ajuda o pista per sortir d'una situació complicada, en referència al fil que Ariadna va donar a Teseu per sortir del laberint.

Mites de Raptes en la Mitologia Clàssica

El Rapte de Ganimedes

Júpiter (Zeus) es va enamorar de Ganimedes, un bell príncep troià. Per aconseguir-lo, es va transformar en àguila i el va portar a l’Olimp. A l’Olimp, el va presentar com a coper dels déus, i així Juno (Hera) no va sospitar res.

El Rapte de Persèfone

Persèfone, filla de Ceres (Demèter), estava collint narcisos al camp amb les nimfes quan la terra es va obrir. Llavors, el seu oncle Plutó (Hades) la va raptar des dels inferns per casar-se amb ella.

La seva mare la buscava de dia i de nit fins que Hèlios (el Sol) li va explicar la veritat a Demèter. Júpiter (Zeus) va ordenar a Mercuri (Hermes), el missatger dels déus, que baixés als inferns a parlar amb Plutó. Plutó, astut, li va oferir una magrana a Persèfone, sabent que si en menjava, quedaria lligada als inferns.

Finalment, van decidir que Persèfone viuria mig any als inferns i l’altre mig amb la seva mare a la terra. Aquesta història representa el cicle de les estacions: Persèfone, com la llavor, roman sota terra als inferns durant l'hivern i rebrota a la primavera.

El Rapte d’Europa

Júpiter (Zeus) es va enamorar de la princesa Europa en veure-la jugant amb les seves donzelles a la vora del mar. Es va transformar en un brau blanc i va passejar entre elles. Europa el va acariciar i va pujar a sobre sense tenir por. El brau se la va endur i no la van tornar a veure mai més.

Se la va emportar a Creta, i la llegenda diu que els territoris que van recórrer ara porten el nom d’Europa. Quan van arribar a terra, Júpiter li va revelar la seva veritable identitat i van tenir tres fills.

El Rapte d’Amfitrita

Amfitrita era una nereida, filla de Nereu, un antic déu del mar. Nereu va tenir 50 nereides que tenien cua de peix i vivien en un palau sota el mar. Amfitrita era la nereida més coneguda, esposa de Neptú (Posidó).

Quan Neptú va començar a regnar, era vell. Provocava tempestes marines i era més temut que estimat. Cap dona volia ser la seva companya. Es va declarar a Amfitrita, però ella va fugir a les profunditats del mar. Però uns dofins la van raptar i la van portar a Neptú un altre cop, i la va fer la seva esposa.

Van tenir fills, un d'ells era Tritó, que tenia mig cos de peix. Tritó anunciava la presència del seu pare tocant un cargol marí molt gran, i Amfitrita s’exhibia sortint d’una petxina.