Sofistes, Sòcrates i Plató: Idees Clau Filosofia Grega

Sofistes: Relativisme i Retòrica

Teories del Coneixement Sofístic

Les teories sobre el coneixement es divideixen en diversos corrents:

• Dogmatisme: Representat per Sòcrates, defensa l’existència de veritats absolutes i universals.
• Empirisme: Amb Aristòtil com a referent, sosté que el coneixement prové dels sentits.
• Escepticisme radical: Seguit per Gòrgies, nega la possibilitat de conèixer la veritat.
• Escepticisme moderat: També associat a Gòrgies, admet un coneixement probable però no absolut.
• Relativisme: Defensat per Protàgores, afirma que la veritat és subjectiva i depèn del punt de vista de cada persona.

Principals Figures Sofistes i les Seves Idees

Pel que fa als principals sofistes:

• Protàgores: Conegut pel seu relativisme, resumit en la frase "L’home és la mesura de totes les coses", i per defensar que no existeixen veritats úniques ni morals universals. També és agnòstic, ja que considera impossible saber si els déus existeixen.
• Gòrgies: En canvi, es caracteritza pel seu escepticisme i nihilisme, ja que afirma que res no existeix o que, si existís, no ho podríem conèixer ni comunicar. També defensa la retòrica com una eina de persuasió independent de la veritat i promou un ideal panhel·lènic d’unió de Grècia.
• Trasímac: Amb una visió pessimista de la política, sosté que "la justícia no és altra cosa que l’útil per al més fort" i denuncia que les lleis només beneficien els poderosos, mentre que la retòrica serveix per manipular els tribunals.
• Antifont: Adopta una perspectiva humanista i defensa la igualtat entre tots els éssers humans. Considera que la justícia natural hauria de guiar les lleis i que la recerca del plaer i l’evitació del dolor són objectius naturals de l’ésser humà.

Sòcrates: Autoconeixement i Virtut

El Mètode Socràtic: Ironia i Maièutica

Sòcrates va centrar la seva filosofia en l’autoconeixement i la recerca de la veritat mitjançant el diàleg. Creia que la filosofia no era només una tasca teòrica, sinó una eina pràctica per millorar les persones i ajudar-les a viure una vida moralment correcta. El seu mètode, conegut com el Mètode Socràtic, es fonamenta en dues tècniques:

• La Ironia: Consisteix a començar el diàleg reconeixent la pròpia ignorància i fent preguntes que porten l’interlocutor a reconèixer les contradiccions en els seus pensaments. Així, l’objectiu és que l’interlocutor accepti que no sap el que pensava saber.
• La Maièutica: Per la seva banda, és el procés de "donar a llum" el coneixement intern de la persona mitjançant preguntes, amb l'objectiu d'arribar a definicions universals de conceptes morals.

Intel·lectualisme Moral i Cerca de la Felicitat

Sòcrates defensava que el coneixement és essencial per obrar bé, i va establir la seva teoria de l'Intel·lectualisme Moral, segons la qual virtut = coneixement. Creia que la ignorància era la causa de la maldat i que només el coneixement genuí permetria a les persones actuar moralment. Per Sòcrates, la felicitat (eudaimonia) es deriva d’actuar de manera coherent amb la raó i el coneixement. A diferència dels sofistes, que defensaven el relativisme moral, Sòcrates afirmava que la veritat i la moral eren universals i objectives.

Humanisme Socràtic, Daimon i Condemna

A més, la seva filosofia estava orientada al humanisme socràtic, que veia la filosofia com una cura de l’ànima. Creia que la recerca de la veritat i l’ètica eren fonamentals per al benestar de l’individu i la societat. Sòcrates també introduïa el concepte del Daimon, una mena de consciència interna que guiava les persones cap al coneixement i el bé.

Malgrat la seva tasca educativa, Sòcrates va ser acusat de corrompre els joves i d'impietat, ja que qüestionava l’ordre establert. Va ser condemnat a mort per enverinament amb cicuta i, tot i que va tenir l'oportunitat d'evitar la condemna, va decidir morir en coherència amb les seves conviccions.

En resum, Sòcrates va revolucionar la filosofia a través del seu mètode de diàleg, defensant que només el coneixement autèntic permet obrar moralment i viure una vida feliç, marcada per la virtut, l’ètica i l’autoconeixement.

Plató: Teoria de les Idees i Estat Ideal

Cosmologia: Demiürg i Món de les Idees

Plató defensa que l’univers no pot ser fruit del caos, sinó que ha de tenir un ordre imposat per una intel·ligència ordenadora, el Demiürg. Aquest no crea la matèria del no-res, sinó que la modela seguint les idees o formes perfectes, que són immutables i eternes. Distingim així dos mons:

• El món intel·ligible: On es troben les idees pures.
• El món sensible: Material i canviant, que només és una còpia imperfecta d’aquestes.

Les coses del món sensible imiten (mímesis) i participen (méthexis) de les idees, però mai són tan perfectes com elles. En aquesta jerarquia, la més important és la Idea de Bé, que és la causa última de tot i fa possible el coneixement, tal com s’explica a la metàfora del sol.

Teoria del Coneixement: Anamnesi i Graus

Pel que fa al coneixement, Plató desenvolupa la seva teoria de la reminiscència (anamnesi), segons la qual l’ànima ha contemplat les idees abans de néixer i les recorda en veure objectes sensibles. Distingim dos tipus de coneixement:

• L’episteme (coneixement vertader): Inclou la noesi (coneixement intuïtiu) i la dianoia (coneixement matemàtic).
• La doxa (mera opinió): Inclou la pistis (creença) i l’eikasia (basada en imatges).

Aquesta teoria es representa al mite de la caverna, on el filòsof és qui s’allibera de les ombres i accedeix al coneixement vertader.

Antropologia: Ànima Tripartida i Immortal

Quant a l’ànima, Plató la considera immortal i composta per tres parts:

• Racional: Localitzada al cervell, busca la saviesa i és pròpia dels governants.
• Irascible: Situada al cor, representa la valentia i és pròpia dels guardians.
• Concupiscible: Ubicada al fetge, regeix els desitjos materials i és pròpia dels productors.

Una vida justa permetrà a l’ànima alliberar-se del cos i accedir al coneixement de les idees.

Ètica i Política: La República Ideal

En ètica i política, Plató creu que la justícia consisteix en l’equilibri entre les parts de l’ànima i les classes socials. Aquestes classes són tres:

• Governants (filòsofs-reis): Els més savis, encarregats de dirigir l'Estat.
• Guardians (militars): Encarregats de la defensa i la seguretat.
• Productors (artesans, camperols, comerciants): Encarregats de proveir les necessitats materials.

L’Estat ideal ha de ser dirigit pels més savis. A La República, Plató analitza els règims polítics i considera que el millor és l’aristocràcia (govern dels filòsofs), mentre que la tirania és el pitjor, ja que neix del desordre d’una democràcia mal gestionada.

En resum, Plató concep un univers ordenat pel Demiürg segons les idees, un coneixement que s’aconsegueix mitjançant la raó, una ànima immortal amb una estructura tripartida i una societat ideal basada en la justícia i l’harmonia entre les seves parts.