Tàrraco: La capital romana de la Hispània Citerior Tarraconense

La segona guerra púnica (218 a.C) va presenciar l'atac de Gneu Corneli Escipió a un campament cartaginès per afermar la nova dominació romana des d'Empúries fins al riu Ebre. Tàrraco es va convertir en la principal base dels exèrcits romans d'Hispania, comandats pels germans Escipió, i posteriorment per Publi Corneli Escipió el jove. Després de la guerra, Tàrraco va continuar sent una base militar fonamental en la consolidació i l'extensió del poder romà sobre la península Ibèrica, gràcies al seu port proper a l'Ebre i a les illes Balears, que permetia la comunicació amb Itàlia i amb la Meseta Castellana. També era un lloc atractiu per als comerciants itàlics.

Durant els primers dos segles, Tàrraco tenia l'estatus de federada, però a mitjan segle I a.C. va obtenir la categoria de colònia. Es va convertir en la capital de l'extensa província de la Hispània Citerior Tarraconense. A Roma li interessava la capitalitat de Tàrraco per monumentalitzar-la i augmentar-ne el prestigi, convertint-la en un difusor de la propaganda imperial. Es van realitzar reformes al fòrum de la ciutat i al teatre. Les restes d'un carrer pertanyent a l'àrea residencial fan pensar que el traçat viari era ortogonal, i s'ha de suposar que els carrers tenien un fort pendent. Entre els edificis destaca una casa amb un petit peristil. El port, el teatre i l'amfiteatre es trobaven fora de les muralles. Tres aqüeductes proveïen d'aigua a la ciutat.