Teatre Català: De l'Absurd de Pedrolo a la Nova Dramatúrgia (1975-Actualitat)

Manuel de Pedrolo i el Teatre de l'Absurd

El teatre de l'absurd de Pedrolo es caracteritza per:

• Situacions inicialment absurdes.
• Poca acció i escenografia nua.
• Temps i espai incoherents.
• Llenguatge telegràfic, amb repeticions i equívocs.

Però el desenvolupament de les seves obres presenta una coherència discursiva de plantejament, nus i desenllaç. Els personatges són essencialitzats, entre els quals falla la comunicació, i habiten en un món trencat que els separa de manera radical de l'espai exterior.

La Condició Humana i la Llibertat en l'Obra de Pedrolo

En aquesta situació, els personatges reaccionen de dues maneres:

1. Alguns s'hi acostumen i accepten la situació a causa de la por que tenen a tot el que no coneixen.
2. Altres es rebel·len i intenten enderrocar els murs de la seva presó i l'escorcollen, tot i que sembla que acaben fracassant.

En realitat, sota l'absurd hi ha una reflexió filosòfica sobre la condició de l'ésser humà i sobre la llibertat. La tècnica i la temàtica neixen del compromís social i polític de Pedrolo. Així, el seu teatre es correspon amb la seva narrativa, cosa que mostra la coherència interna de l'escriptor.

Escriptura Teatral Catalana Post-1975

A partir de 1975, el teatre es desentenia de la paraula dramàtica, de tot allò que fes pudor de literatura. Els directors eren els protagonistes, juntament amb l'expressió corporal i la imatge. El fenomen de recuperació del text té una correspondència clara en l'àmbit europeu. En canvi, la producció d'aquests nous autors no tindrà res a veure amb la producció dels anys anteriors.

El Paper de les Sales Alternatives i la Nova Dramatúrgia

És important també el paper de les sales alternatives, que han assumit la responsabilitat d'educar i projectar els nous dramaturgs autòctons. Dels tallers de dramatúrgia han sorgit les veus més sòlides del panorama dramatúrgic actual:

Sergi Belbel: Realisme i Accions Quotidianes

Cal esmentar Sergi Belbel, on la seva reproducció més realista de la nostra societat s'oculta en les nostres accions quotidianes.

Lluïsa Cunillé: Investigació i Tensió en l'Espectador

Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals de tota la nova dramatúrgia catalana. El seu teatre d'investigació se centra en:

• Suprimir les referències de situació.
• Renunciar a un diàleg que faci progressar l'acció.

Cunillé situa el conflicte més en l'espectador, i la tensió apareix en les expectatives no tancades.

Difusió del Teatre Català

Un dels fenòmens que més ha contribuït a difondre el teatre català ha estat la capacitat d'adaptació a espectacles diversos.