Teatre Català del Segle XIX i Modernista: Romanticisme i Naturalisme

Teatre del Segle XIX: Romanticisme i Renaixença

TEATRE S. XIX: El romanticisme va trencar amb la Il·lustració i el neoclassicisme, alhora que recollia els interessos d'una nova classe social: la burgesia industrial. Les tendències teatrals van afavorir la renaixença, amb un tipus més culte i un altre de popular.

Teatre Popular i d'Agitació

La renovació i millora de formes populars va arribar al seu punt culminant amb el sainet, retrat humorístic de la societat menestral i de les classes baixes que tenia un gran ressò col·lectiu, malgrat ser una peça marginada pels sectors cultes. Van destacar Josep Robrenyo i Frederic Soler amb "Serafí Pitarra".

El Teatre Culte

Seguia el model romàntic amb melodrames burgesos i drames romàntics, i va permetre l'aparició d'Àngel Guimerà. Destaquen Frederic Soler amb "Les joies de lo Roser" i Víctor Balaguer amb "Don Joan de Serrallonga".

Àngel Guimerà: El Dramaturg de la Renaixença

Defensor del catalanisme. La seva producció teatral mostra la repetició de certs elements que configuren un estil propi, com ara aspectes de la vida o l'origen fosc i estrany d'alguns personatges. Li va marcar molt el casament religiós dels seus pares. Una característica és que els personatges viuen aliens a la seva cultura i són rebutjats. Un fracàs amorós de l'adolescència el va marcar molt i això va fer que idealitzés els personatges femenins.

Etapes de la seva obra

• Etapa inicial: Romàntica, amb "Mar i cel", ús del vers, situat a l'edat mitjana.
• Segona etapa: Consolidació de Guimerà com a dramaturg. Drames romàntics contemporanis. Va fer la seva tipologia més famosa, amb una estructura similar al triangle amorós amb un desenllaç tràgic. "Maria Rosa", "Terra Baixa", "La filla del mar", una nena, Àgata, que arriba a la costa després d'un naufragi.
• Tercera etapa: Intenta adaptar-se al modernisme i naturalisme. "L'aranya" i "La santa espina".

Teatre Modernista: Llibertat i Experimentació

TEATRE MODERNISTA: Gran atracció pel teatre, el qual entenien com una manifestació més lliure i anticonvencional de l'art total. Significa una plataforma d'expressió i difusió de les idees per als més joves. Hi ha dues grans tendències: el drama d'arrel naturalista i el teatre simbolista. Dos grans grups estètics en el teatre modernista: els naturalistes-regeneracionistes i els decadentistes-simbolistes. Puig i Ferreter va ser un dels que, en cedir el pas del teatre al noucentisme, va caure en situació decadent, marginal, amb obres mediocres.

El Teatre Naturalista i Regeneracionista

Iniciat per Ibsen, amb obres com "Teatre d'idees". Va proposar denunciar les injustícies socials i desvetllar la consciència moral i política dels ciutadans. Ignasi Iglésias, autor més important d'aquesta primera generació, que va forjar un destí individual.

Joan Puig i Ferreter: Reflexió Moral i Social

Va ser el més important del període i el que va donar sentit. Tracta temes de contingut social i de reflexió moral, fortament influïts per Ibsen: necessitat de fer de la vida una creació personal, amor i sexe, etc. Ideari ètic i contundent. L'artista encarnava els valors més alts de la humanitat, l'essència del món i no l'aparença, perquè volia viure amb intensitat i l'obra ha de ser transcendent i alhora entenedora pel poble. "La dama enamorada", "Aigües encantades", "El gran Aleix".

Aigües Encantades: Denúncia Social

Denúncia social i desvetllament de la consciència individual enfront de l'alienació col·lectiva, tracta d'una terrible sequera d'un poblet de Tarragona. L'estructura de l'obra es divideix en el conflicte social i individual.

El Teatre Simbolista: L'Art per l'Art

Aposta per l'estètica dels partidaris de l'art per l'art, no admetia barreges de gènere. Adrià Gual va ser molt important i va desviar això cap a la pedagogia, i més tard Santiago Rusiñol cap a un drama naturalista.

Santiago Rusiñol: Bellesa i Crítica Social

"L'alegria que passa", "Cigales i formigues", "L'hèroe" (denúncia guerres colonials), "L'Auca del senyor Esteve". Primeres obres abocades a la bellesa com a manera de dirigir-se al món i cap a l'enfrontament entre l'artista i la societat. Les darreres són més escenaris tangibles, amb personatges idealistes però més reals en lluites i provocacions.

L'Auca del Senyor Esteve: Sàtira Burgesa

Enfrontament de l'home idealista amb la societat del seu entorn però també parlar d'aquesta relació. Els personatges són arquetips que representen una professió, el protagonista és el senyor Esteve, i l'obra en si és una sàtira de la petita burgesia del s. XX. Finalment, el conflicte queda resolt amb una conciliació.