Teatre Clàssic Francès del S. XVII: Característiques i Normes Essencials

Qüestionari: El Teatre Clàssic Francès del Segle XVII

1. Teatre al S. XVII: Origen i Característiques

A partir de la segona meitat del segle XVII, diverses companyies ambulants s'estableixen a París i actuen a les sales de joc de pilota i a les sales de teatre que s'hi van obrint. Generalment, aquestes sales eren llargues i estretes, amb llotges reservades a les classes altes i una platea on un públic exclusivament masculí, sorollós i en gran part popular, romania dempeus. A partir de 1636, s'hi van instal·lar seients.

L'escenari era petit, un tauler il·luminat per espelmes. El decorat era únic, com s'esqueia a la unitat de lloc. Aquesta simplicitat era compensada pel luxe en els decorats i el vestuari, de colors vius i brodats d'argent i d'or, sense la pretensió de respectar l'exactitud històrica. Tot això va fer que, progressivament, es destaqués la importància del text i de l'autor, i que se celebressin, especialment en el teatre francès, els llargs discursos en vers, per damunt de l'acció, gairebé invisible.

2. La Regla de les Tres Unitats al Teatre Clàssic Francès

El teatre clàssic francès respectava les tres unitats —de temps, de lloc i d'acció— per influència del teatre clàssic grec i llatí:

• La unitat d'acció exigia una acció única, sense desviacions, i que les parts dels esdeveniments s'ordenessin de manera que, si se'n transposava o se'n suprimia un, s'alterés i disloqués el tot.
• La unitat de temps exigia que l'acció durés un dia; fins i tot els preceptistes més rígids imposaven que el temps de la història es correspongués amb el de la representació.
• La unitat de lloc tenia per norma que l'acció transcorregués en un únic lloc, sense que hagués de canviar l'escenari.

3. Preferències del Gust Francès al Teatre del S. XVII

El gust francès es decantava per les opcions següents:

• Respecte a les tres unitats.
• La separació de gèneres.
• El respecte a la versemblança.
• La defensa de la correcció en les maneres i del decòrum.

4. "Comèdia Fina" i "Il·lusió Còmica" de Corneille

Després de la seva primera obra, Mélite, Corneille va proposar la «comèdia fina», gairebé sense sàtira, basada en l'agilitat de la intriga.

En La il·lusió còmica, Corneille va utilitzar la tècnica del «teatre dins el teatre», que posteriorment empraria Shakespeare en algunes de les seves obres.