Teatre Modernista Català: Rusiñol i L'alegria que passa

Teatre Modernista

El teatre sofrí amb el Modernisme una renovació profunda i es va convertir en un dels gèneres més característics del moviment. Els modernistes van adaptar i traduir la major part dels clàssics de l’escena universal, des dels autors grecs fins als més avantguardistes. Es van interessar també pels gèneres teatrals més marginats que fins llavors havien estat deixats de banda, com la comèdia de màgia, el mim, les titelles o les ombres xineses. En la seva recerca d’un art síntesi, van potenciar el teatre-espectacle, en el qual tanta importància té el text com la música i l’escenografia.

Corrents del Teatre Modernista

El teatre modernista se subdivideix en els dos corrents que ja coneixem, si bé s’empren altres termes sinònims per a designar-los:

Teatre Esteticista o Maeterlinckià

L’autor belga Maeterlinck va ser el que més va influir sobre els dramaturgs catalans de caire simbolista. Aquest teatre va exposar realitats transfigurades o simbòliques. Es volia commoure l’espectador a través de suggeriments o d’impressions. Els personatges eren éssers vagues i idealitzats, dominats per la tristesa o la melangia. Els personatges femenins eren vaporosos, malaltissos i dotats de gran riquesa interior. No hi va haver cap autor que se situés plenament dins d’aquest corrent, però alguns autors com Santiago Rusiñol i Adrià Gual, que van escriure també algunes obres regeneracionistes, van tipificar els personatges del teatre simbolista amb la seva producció.

Santiago Rusiñol

Vida de Santiago Rusiñol

Escriptor, pintor, agitador cultural i un dels capdavanters modernistes, va néixer a Barcelona el 1861, fill d'una família de l'alta burgesia dedicada a la indústria tèxtil. Ben aviat va abandonar les seves obligacions familiars per a dur una vida d'artista bohemi a París, on va residir llargues temporades i va entrar en contacte amb pintors impressionistes. Aquesta sensació de rebuig dels diners i de la seva pròpia classe social queda exemplificada a L'alegria que passa (1898), obra en què tipifica la seva actitud envers la seva pròpia classe social.

El fet de ser fill de casa bona li va permetre comprar un casal a Sitges (El Cau Ferrat), on va organitzar les festes modernistes i va ser un membre destacat de la bohèmia daurada.

El teatre de Rusiñol és d'una gran extensió (més de 60 obres conreades al llarg de 40 anys) i també d'una gran diversitat. Es caracteritza per la utilització de recursos simbolistes i l'intent de reconstruir una visió típicament modernista de l'enfrontament entre l'artista i la societat.

Pel que fa a la seva producció en prosa, cal destacar l’obra L’auca del senyor Esteve, que el 1917 va conèixer la seva versió teatral.

Va morir a Aranjuez el 1931 mentre en pintava els jardins.

Obra de Santiago Rusiñol

L'alegria que passa és una obra d’un sol acte, transcorre en una tarda i té com a escenari un poblet dominat per la monotonia, on arriben uns artistes de circ que agiten el poble. L’oposició entre els habitants del poble, que simbolitzen la prosa, i els artistes, que encarnen la llibertat i la poesia, s’enriqueix amb la relació entre Zaira i Juanet, el vilatà conscient. Així s’estableix una antítesi a partir del moment en què entren en contacte.

Després de l’actuació, el poble es nega a pagar-los, cosa que desencadena el conflicte. L’obra subratlla l’antagonisme entre l’individu que va a la recerca de l’ideal i la societat materialista que el margina.