Teatre Profà i Teatre Religiós a l'Edat Mitjana

Teatre Profà

Cal distingir entre la producció de teatre profà i la de teatre religiós. El teatre profà, relegat a representacions humorístiques costumistes i satíriques, mostrava la vida social de l'època. Els entremesos formaven part d'aquestes representacions, documentades ja al segle XVI. Eren peces senzilles que van tenir una gran difusió fins que al segle XVIII, amb el nom de sainets, van acabar de definir-se com a obres teatrals escrites en vers, d'un acte i amb un llenguatge directe col·loquial, sovint ple de barbarismes i vulgarismes. Les funcions es feien en els entreactes o a la fi de les obres principals. L'autor més significatiu és Juan Fernández de Heredia, cavaller poeta i dramaturg, que va escriure obres bilingües a les que es pot identificar perfectament l'ús social d'aquestes llengües: el català per a la gent popular i més humil, i el castellà per als estaments superiors, que es reflecteixen en l'aristocràcia castellana. A La vesita (1524), la seva obra més representativa, es fa ressò de la situació lingüística de la cort valenciana.

Teatre Religiós

El teatre religiós va seguir les tendències de la dramatúrgia medieval, però alhora va recollir la problemàtica sorgida a partir de la Reforma i la Contrareforma. L'Església va utilitzar les formes dramàtiques per divulgar les idees que pretenia inculcar als fidels i va introduir en la litúrgia petites representacions per facilitar la comprensió dels evangelis. Es va originar així un teatre religiós, com mostra el Cant de la Sibil·la, documentat des del segle XI. A poc a poc, les representacions es van desvincular de l'ofici religiós: van sortir de les esglésies, es van adaptar als gustos i a la mentalitat del públic popular i, progressivament, es va utilitzar exclusivament el català.

Així, a finals de segle XIII, es van començar a representar els misteris, peces que dramatitzaven episodis religiosos i bíblics i que s'agrupaven en diferents cicles segons la temàtica.