Tectònica de plaques i estudis de la composició de la Terra

Estudis per conèixer la composició de la Terra

Estudis directes

• Pous i sondejos
• Estudi de materials volcànics
• Estudi de meteorits

Estudis indirectes

• Estudi de la densitat de la Terra (la composició de l’interior de la Terra és heterogènia)
• Estudis de la gravetat (variacions gravimètriques)
• Magnetisme (produït pel moviment convectiu del material del nucli extern)
• Estudis geotèrmics (gradients geotèrmics: aproximadament 3 °C per cada 100 metres en els primers km)
• Estudis sísmics (informació obtinguda gràcies als terratrèmols i explosions)

Teoria tectònica de plaques

La teoria tectònica de plaques és una teoria unificadora de les ciències de la Terra, ja que explica una gran quantitat d’observacions geològiques i geofísiques de manera coherent. Es basa en dos fets principals:

• La litosfera està dividida en plaques (continentals, mixtes o oceàniques).
• L’escalfor interna de la Terra provoca corrents de convecció al mantell, fet que ocasiona el moviment de les plaques.

Límits de les plaques

Hi ha diversos tipus de límits entre plaques, amb efectes geològics característics:

Divergents

Són límits en els quals les plaques se separen unes de les altres. Quan les plaques s’allunyen, s’hi crea escorça oceànica: el magma de les capes inferiors emergeix i es forma una dorsal oceànica.

Transformants

Són límits on les vores de les plaques llisquen una respecte de l’altra al llarg d’una falla de transformació. Aquests límits poden acumular grans quantitats d’energia a causa del fregament entre plaques; quan s’allibera, poden produir-se terratrèmols de gran intensitat.

Convergents

Són límits en els quals una placa xoca contra una altra. Hi ha tres tipus principals:

Xoc oceànica–continental

Quan una placa oceànica (més densa) xoca contra una continental (menys densa), la placa oceànica és empesa sota la continental, formant una zona de subducció. A la superfície, apareix una fossa oceànica a la mar i una serralada a terra. La serralada es crea per l’acumulació i plegament de materials.

Xoc continental–continental

Quan dues plaques continentals col·lisionen, es formen extenses serralades. Una de les dues plaques pot encaixonar-se sota l’altra o plegar-se; no hi ha vulcanisme significatiu, però sí terratrèmols. (Exemple: els Pirineus).

Xoc oceànica–oceànica

En aquest cas, la placa més densa s’enfonsa sota l’altra, produint subducció. Això sol donar lloc a una intensa activitat volcànica i a la formació d’arcs d’illes; aquestes zones poden generar tsunamis i fosses marines profundes.