Tendències musicals del segle XX

El Minimalisme

Es coneix també amb el nom de Música Repetitiva, i neix als EUA a principis dels anys 70. Aquest tipus de música es basa en la creació de senzills elements melòdics, que es transformen mínima i insistentment al llarg del seu desenvolupament; és a dir, es tracta de crear una mínima cèl·lula melòdica i repetir-la constantment introduint un canvi insignificant en cada repetició. El principal representant d'aquesta tendència és Michael Nyman, que crea una obra minimalista que més tard formarà part de la banda sonora de la pel·lícula "El piano".

Nou Romanticisme o Nova Simplicitat

És una tendència musical que sorgeix a Alemanya a la segona meitat del segle XX. Els compositors que pertanyen a aquest corrent fugen de la pràctica de l'experimentació i de la complexitat que caracteritza les obres de la majoria dels compositors d'avantguarda. No dubten a incorporar elements nous juntament amb els tradicionals. Destaca en aquest moviment el compositor Bernard Herrmann, amb obres com "Escena d'amor" (Banda sonora de la pel·lícula).

Música Concreta

Cap a mitjans del segle XX sorgeix aquest corrent, que s'inspira en el Futurisme, ja que utilitza qualsevol so o soroll tret de la realitat. El compositor es llança al carrer gravador en mà, recollint tots els sons que creu interessants; aquests sons posteriorment es manipulen en un laboratori musical (es tallen, es peguen, es modifiquen algunes de les seves qualitats...) i es posen en una cinta magnetofònica. El resultat és una composició de música concreta.

La manipulació pot ser en el moment d'enregistrament o a posteriori, variant la velocitat, tallant, invertint i fins i tot, tractant-los químicament. En aquest tipus de música el paper de l'intèrpret és substituït pel magnetòfon, i el compositor presenta la seva obra de manera definitiva i objectiva. Per primera vegada en la història la ciència i els aparells tecnològics s'usen per a la creació d'obres musicals. Utilitza sons musicals i sorolls amb un origen concret (cants d'ocells, aigua, motors, etc.)

Música Electrònica

Aquest corrent sorgeix influenciat per la música concreta. Aquesta música es basava en l'enregistrament d'un conjunt de sons reals que es manipulaven; però, en la música electrònica el so és creat completament en un laboratori, són sons que no existien en la realitat, que es creen, es processen i es graven electrònicament. Aquest tipus de música suprimeix totalment els intèrprets i les partitures. El laboratori musical és el centre de creació de l'artista. Allí el compositor utilitza sintetitzadors i altres aparells electrònics per generar el so.

Música Electroacústica

La música electroacústica és la música electrònica que es va unir a la concreta, donant lloc a obres de les quals el contingut és en part enregistraments de so real i altres creats per mitjans electrònics. Es convertirà en un dels procediments més emprats per gairebé tots els compositors del segle XX.

Música Estocàstica

La música estocàstica es pot considerar una fase més del desenvolupament de la música electrònica; consisteix en la introducció de l'ordinador en el camp de la composició, que degudament programat, calcula combinacions de sons i crea obres musicals.