Tendències de la poesia de postguerra als anys 70

Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. L’autor de Les Elegies de Bierville encarnava els valors de rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura que havien de ser els fonaments per a redreçar el país. Riba va orientar un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poesia de Pere Quart i Salvador Espriu, Vacances pagades (premiat a Gandia als primers premis Ausiàs March) i La pell de brau, publicats tots dos el 1960, van ser llegits en aquesta clau realista. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, un moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli. En iniciar-se la dècada dels setanta, però, es van produir en el nostre món literari un seguit de fets que van marcar un tomb en la poesia. D’una banda, es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de Foix. Aquests dos autors es van convertir ben aviat en els mestres reconeguts de les promocions més joves, a la recerca de models connectats amb la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Al País Valencià l’anunci del canvi el va marcar el 1974 una antologia que Amadeu Fabregat publicà amb el títol de Carn fresca. Prèviament, s’havia produït la reaparició fulminant de Vicent Andrés Estellés. Lletres de canvi, del 1970, va ser seguit, l’any següent, de quatre títols més. L’obra dels nous poetes seleccionats en Carn fresca responia a orientacions diverses. Compartien, únicament, el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, és a dir, sense cap altra finalitat que la de fer «literatura». De manera simultània, a la resta de la nostra àrea lingüística poetes com Xavier Bru de Sala i Ramon Pinyol s’allunyaven del realisme precedent i es decantaven envers el simbolisme o l’experimentalisme. Joan Navarro, un dels poetes seleccionats per Fabregat, va guanyar la primera edició del premi de poesia Vicent Andrés Estellés, en el marc dels Premis Octubre, amb Grills esmolen ganivets a trenc de por. Salvador Jàfer, un altre dels antologats, hi va quedar finalista amb L’esmorteïda estela de la platja. Altres poetes valencians que van aparéixer en les mateixes dates són Jaume Pérez Montaner, Josep Piera i Marc Granell, que han desplegat una remarcable obra en les dècades posteriors com també ho han fet, des de Catalunya estant, Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Feliu Formosa i Francesc Parcerisas que s’han unit a autors anteriors i imprescindibles com Bartra i Vinyoli.