Teoria del currículum: antecedents, conceptes i desenvolupament

1. El currículum com a àmbit d'estudi

Dimensions del currículum

El currículum té una doble dimensió: substantiva i processual.

Dimensió substantiva: Està conformat pels components que recullen les pretensions oficials a nivell institucional, així com per les configuracions i significats.

Dimensió processual: Es refereix als diversos desenvolupaments que tenen lloc en motiu de la seua posada en pràctica.

Gran part dels problemes a l'hora de definir què és el currículum provenen del fet que el discurs curricular opera a nivell institucional i experiencial. El currículum sol construir un marc normatiu per a definir i organitzar el treball dels professors. Aquest currículum oficial sol quedar recollit en documents escrits. A més a més, el currículum adquireix unes configuracions determinades.

Per la seua part, en la seua dimensió processual s'ha distingit un conjunt de processos de desenvolupament, subdividits al seu torn en distintes fases. El currículum és una cosa fluida i dinàmica que es va reconstruint per uns agents, com els professors i l'alumnat, patint un conjunt de fractures, de manera que es pot afirmar que mai funciona de forma lineal.

2. El currículum com a camp d'estudi

La teoria del currículum

La teoria del currículum s'ha constituït com una disciplina amb un conjunt de conceptes, teories explicatives i pràctiques curriculars. Podem definir la teoria del currículum com un cos d'idees utilitzades per a donar significat als problemes curriculars i per a guiar la gent a decidir accions apropiades i justificables.

Tot fenomen curricular comporta una concepció curricular i, al seu torn, tota teoria del currículum implica un determinat esquema de la pràctica curricular que resulta així concebuda i significada.

La teoria curricular ha analitzat el currículum com un conjunt d'experiències planificades o no que els mitjans escolars ofereixen per a l'aprenentatge dels estudiants. Es tracta d'una selecció de continguts que generen diferents conformacions, és per això que l'anàlisi del currículum no pot ser reduït sols a continguts culturals, és precís, a més, analitzar la seua dimensió dinàmica, per a saber quins mecanismes o accions el transformen i reconstrueixen.

La teoria del currículum té com a objecte no sols el disseny i construcció curricular, sinó també els processos a través dels quals es desenvolupa, modifica i reconstrueix el seu desenvolupament.

3. Antecedents i referents de les pedagogies crítiques. Trets comuns d'identitat.

Context i influències

Els anys 60 i 70 del segle XX van ser anys social i políticament moguts, que suposen el naixement de moviments socials i de noves idees que tracten de comprendre millor els envellits mecanismes de reproducció social, alhora que s'alimenten els somnis per a transformar-los. El camp de l'educació va ser especialment ric en la producció de nous relats, com per exemple La Reproducció, textos que van tenir un gran impacte sobretot en cercles marxistes i progressistes.

Aquesta narrativa sociològica es centrava en la correspondència entre la infraestructura (economia) i la superestructura (ideologia) fins al punt de considerar que la realitat era producte de les estructures. Aquesta determinació va ser qüestionada per les pedagogies crítiques en tenir com a protagonista el subjecte com a agent de canvi.

En aquestes pedagogies crítiques, entren tots els relats que tenen a veure amb l'anàlisi social, però podem destacar com a noms principals Freire i Habermas, els quals inspiren a altres autors compromesos en la crítica de l'escola.

Conscienciació i acció comunicativa

Un dels conceptes clau per a Freire és la conscienciació, un procés pel qual les persones, a partir de la seua experiència compartida, adquireixen una consciència crítica de si mateixes i de la realitat, que transformen en acció. La seua pràctica pedagògica, en contrast amb els cànons de l'educació tradicional i d'algunes corrents renovadores que relativitzen la centralitat del context social, apunta al cor del canvi democràtic radical. Això es percep en Pedagogia de l'oprimit, on analitza les diferències entre l'educació bancària com a instrument d'opressió i l'educació alliberadora.

Habermas desenvolupa la Teoria de l'acció comunicativa. Aquesta teoria contempla la societat com un món de vida (esfera de vida privada i esfera d'opinió pública) i com a sistema (econòmic i administratiu). En aquests quatre àmbits es produeixen múltiples relacions d'intercanvi a través dels diners i el poder.